Molts anys enrere, habitava en un llogaret valencià, un xiquet de huit anys anomenat Arnau. Esta jove criatura es caracteritzava per la seua passió per l’aigua. Com un cullerot, sempre anava rondinant llacs, basses i mars quan es feia l’escàpol pel camp. Els dies que plovia s’abraonava amb ímpetu cap a l’exterior per sentir-se purificar per l’ H2O en el seu estat més primigeni. Durant els estius, Arnau esdevenia un autèntic peixet que no eixia de la piscina. Tot i que la major part del temps es trobava a soles, establia amb l’aigua una estranya comunicació que només ell podia capir. Desxifrava l’idioma de l’onatge, encara que en la piscina fóra molt migrat. Remenava ones amb les quals componia els seus propis arpergis tonals. Bussejava i emergia de la superfície com una sirena que acabava d’eixir lliure de captivitat. Quasi era capaç de percebre la marea en pleniluni i noviluni i el seu cosset era com un termòstat que s’adequava a la temperatura aquàtica en un tres i no-res.
A més d’esta predilecció vers el líquid element, Arnau tenia una altra singularitat. Enmig d’estes humides solituds, li emergien a la ment qüestions d’allò més surrealistes que submergien en estupefacció els seus adults.
-Mare, t’agradaria ser aigua però amb vida?
-Però, Arnau, fas unes preguntes més rares. Aigua amb vida? D’on t’has tret això?
-Sí, mare. He estudiat al col•legi que l’aigua és líquida, després s’evapora i passa a l’estat gasós. També, quan la temperatura abaixa a sota zero es congela i passa a l’estat sòlid. Deu ser divertit, veritat?
Notant la incomprensió dels majors, no resultava gens curiós que al final Arnau preferira continuar raonant amb l’aigua, única confident a on podia vessar estes confidències que brollaven de tant fèrtil fantasia. Però al cap d’un temps, en un dia fosc i que apuntava tempesta, Arnau comprengué que no era l’únic a comprendre el llenguatge de l’aigua. Es tractava del seu iaio matern, que havia sigut mariner durant la joventut. Ell ja es trobava a punt d’embarcar-se a la barca d’Estígia, però abans de soltar el darrer alé, li entregà una caixeta xicoteta de fusta amb un peix tallat que es mossegava la cua.
-Arnau, llig-lo demà. Dona’m un beset i retín esta idea en la teua ment: “Sigues sempre tu mateix”.
El nét romangué commocionat perquè, en la llàgrima que maldava per eixir de l’ull del iaio, llegí un adéu per sempre; mentres que, en la humitat de la mirada, un missatge de conhort. Malgrat tot, respectà el desig del moribund i esperà com aigua de maig el rompent de l’alba. No pogué evitar esguitar-se d’inquietud. Com a peatge, navegà un llarg periple de lluna negra completament en blanc.
El sendemà, al primer rajolí del sol ixent, Arnau obrí la caixa entre poregós i desficiós al temps que la vida del vell ancià s’aigualia en estat inert. Dintre la capsa, hi havia dipositat un flasc xiconiu de cristall amb un missatge de paper dins. El nen, amb pols tremol, arrencà amb forta embranzida el tapó, desplegà el full i en llegí inquiet el missatge:
“Amat Arnau,
La brisa fugissera de la mar i el cant plorós de les gavines m’anuncien que tancaré els ulls per no obrir-los mai més. No tingues por ja que no és tracta més que d’un cicle de la Natura, com passa amb l’aigua. ¿Sabies tu que les tres quartes parts del cos humà es constituïx d’aigua? Sí, Arnau, som pràcticament tot aigua. Per això, no li tem a la mort perquè sé que molt prompte m’evaporaré, pujaré a l’atmosfera, esdevindré pluja que fertilitzarà les terres i faré que nasquen herbes i arbres, amb fruits saborosos. No t’abandonaré mai. Seré sempre present en algun núvol o en qualsevol dels llacs als que a tu tant t’agrada nadar.
Però no esperes la mort per complir el cicle infinit de l’aigua. Recorda que ara ets aigua amb vida i que l’aigua no pot estar estancada perquè sinó es corromp. Que este element viatja i coneix tots els estats i s’escola en tots els llocs possibles.
No oblides que has de fer el mateix: viatjar, moure’t, experimentar, volar,… Confiar en tu mateix tal com fa l’aigua quan desafia tots els espais amb sana ambició. Trenca tot límit i, encara que de vegades pugues contaminar-te amb aiguamolls que no et pertoquen, sempre tindràs a l’abast l’opció de depurar-te i tornar a ser el que vulgues.
No ho oblides, Arnau,
ETS AIGUA AMB VIDA.
El teu iaiet, que sempre serà al teu costat.”
I per fi, afonant-se als braços de Morfeu alcoholitzat pel salnitre que desprenia el paper, Arnau descansà en pau.
Llorenç Garcia
