'El ganivet' de Federic Aznar


A la ràdio cantava una xicota, amb veu melosa i panteixant, que deia estar “sí, sí, desesperada”. Pobra xicota. El Marcel·lí, però, l’entenia i sabia ben bé del seu desesper.

Dementre, la Llúcia passava l’aspiradora per tota la casa, cantussejant monòtonament al compàs de la música que s’escapava de la ràdio. La Llúcia era la seua muller i amb ella duia casat més de quaranta anys sense haver pogut empeltar res a les seues entraynes i, per tant, sense fills a què dedicar-se ni a no res que els alegrés la vida de veritat. El Marcel·lí sempre hi havia pensat, n’estava segur, que la culpa d’aquella sequera era d’ella, perquè ell es considerava molt mascle i sempre ho havia deixat clar  per on havia passat... Segur que tenia fills, sense saber-ho, d’algunes xicotes dels pobles dels voltants que ell havia freqüentat, sobretot, a les festes patronals, quan ell era un jove amb ganes de xuclar-se el món. I si això no era prou, les donetes donotes del barri també podien donar fe de la seua potència i virilitat. La Llúcia, però, era tan melindrosa, tan poqueta cosa, tan prima i amb una salut sempre tan precària, que li era impossible engendrar un fill. Quan no tenia mal de cap li feien mal els ossos; quan no tenia mal de ventre li’n feia el bescoll; quan no tenia depressió es trobava cansada; quan no tenia estrès li abellia plorar, i si de vegades cantussejava no sabies molt bé com prendre-ho... en conclusió, era com una barca avarada que havia pres por de la mar i mai no volia fer-s’hi, amarrada a port per les píndoles, les cervicals, els mals oratges, l’angunia i el catastrofisme. Algun dia, però, els menys, en tenia de bo, i era en eixos dies quan es trobava una mica més animada i cantaire.

Quan es desdejunaven a la cuina, cadascú es preparava el seu desdejuni, es parava el seu tros de taula i se l’alçava. Al dinar i al sopar, mentre la Llúcia acabava de fer-los, el Marcel·lí, tots els dies del món, parava la taula per a tots dos.

Sempre igual.
 
Quins coberts pose?
Els de sempre...
 
I els de sempre eren dos ganivets, dues culleres i dues forquilles, dos gots d’aigua i dues tovalloles de paper per no embrutar-ne d’unes altres de tela que Llúcia encara conservava de l’aixovar. La vida era tan igual, tan invariable, tan insulsa, que tenia semblança de màscara, flaires de semat i color de defunció.
 

La Llúcia anava i venia conformada i absorta amb les seues malalties i no sabia ben bé de quina cosa més. Canviava de caràcter amb tanta freqüència com el Marcel·lí ho feia de camisa, i de bé a mal, en un dir Jesús. Ell no s’hi trobava a gust amb aquella situació que, des de feia tants anys, s’havia instal·lat a les seues vides, ni amb les circumstàncies que ja li resultaven del tot inaguantables. Sense no dir res – pensa el Marcel·lí – el dia que menys s’ho espere me n’aniré de casa i me la deixaré. Sí, me la deixarà d’una vegada per totes, car quan més temps passa, menys l’entenc. Total – seguia dient-se – per fer-me el menjar no em cal estar casat ni aguantar aquestes cares sempre amb el morro tort i agre. De diners en tinc prou, i de sobres per viure bé, però ben mirat, si ens divorciem i el jutge diu que li n¡he de passar... això és aigua d’un altre càntir, perquè clar, ella es quedarà la casa i a mi em tocarà muntar-me’n una de nova i... busca’t lloguer, compra’t mobles, posa’t alguns cortinatges perquè no et vegen els veïns, comprar la nevera, la rentadora, la tele,el gas... no, no puc anar-me’n, no m’arribarà la pensió per mantenir dues cases... Clar, com que ella es quedaria la mar de regalada i tot posat li’n sobrarien per dalt del cap, perquè ja se sap, una dona sola en qualsevol cosa s’apanya, però jo, un home, no podria viure, no arribaria a la fi de mes i hauria d’estar tot el dia tancat a casa, com una rata empresonada, per tal de no fer-me ni un miserable cafè a la llar del jubilat. Així no es pot viure, això no és de llei. No la puc deixar, no, alguna cosa, però, hauré de fer per alliberar-me d’ella... La mataré, sí, la mataré i diré que ha sofert un accident a casa. Li fotré un colp al cap amb la maça de morter i diré que s’ho ha fet ella en caure a la cuina... ja se sap... l’oli de fregir, que esquitxa el pis... però la policia voldrà saber on s’ha pegat en caure al terra, on estava jo en eixe moment, com he pogut escoltar-ho si estava veient la tele estant una mica sord com estic. Massa pregunte, segur que em pose nerviós, fique la pota de seguida i em tanquen a la presó fins que em mora i tots dos haurem perdut: morta ella i jo tancat entre lladres i assassins. No, no és un bon plantejament... millor la mate, després la trossege en trossos ben menuts i la colgue al riu, amb bosses de fem... després, en dir que s’hem barallat i ella se n’ha sortit per la porta. Jo no sé on és ni on se n’ha anat, no, no sé res, de veritat que no. Però ni una trucada li ha fet? – segur que em preguntarà la policia – no, no res, ni una trucada, ni una carta... no, no res... la veritat és que comence a estar molt preocupat, perquè, on pot haver anat si nosaltres no tenim família?... a més, m’ho hagués dit perquè nosaltres no tenim secrets i tot s’ho parlem... I la policia, veient-me tan amoïnat, s’ho creurà i em deixarà en pau. Cas tancat i en paus! A la fi, lliure i sol.
 
Què te’n vas?
Torne de seguida...
On vas?
Torne de seguida...
 
Marcel·lí se’n va anar al poble del costat, per allò de les sospites, a la recerca d’una ganiveteria on poder comprar un ganivet ben gran i esmolat. Millor pensat. No caldria ni pegar-li un colp al cap... amb aquell ganivet perniler i una mica de traça, acabaria de seguida amb la jugular d’eixe fideu que tenia per dona. A més, com que ella era tan poqueta cosa i estava tan medicada, a penes li brollaria sang... en netejar després una mica, tot quedaria igual que si no hagués passat res. Seria fàcil. Li’l van embolicar amb molta cura. Vaja en compte i no es talle, que està molt ben esmolat, li va dir el dependent. Així ho faré, no s’amoïne que tindré molta cura en no ferir-me, li va contestar el Marcel·lí.

Ja em queda poc. Tota la casa serà per a mi, sense interferències – pensava el Marcel·lí de tornada a casa. No m’he de posar gens nerviós... és molt fàcil perquè ella ni s’ho imagina i estarà tan preocupada amb els seus dolors que no em farà ni cas quan m’acoste per darrere d’ella per matar-la. Tota la casa meua, tota per a mi, sempre a soles... sempre a soles...I què faré quan estaré tot sol?... no sabré estar sense el cantussol de Llúcia, ni les seues queixes, ni les seues píndoles... I la roba? Qui me la rentarà i me la planxarà si no he fet res d’això en tota la meua vida?... mira... això són coses que no les havia pensat, però en ficar una dona en casa tot arreglat... I per què havia de posar altra dona a casa tenint-ne una ja?... i si és dolenta i em furta coses de casa o no les deixa com a mi m’agraden?... a més, els bons comptes fan bons amics i clar, desprès de tants anys amb la Llúcia... pobra d’ella, a la fi de la seua vida trossejada i colgada al riu... res, val més un pardal a la mà que una perdiu a l’aire.
 
Ets tu, Marcel·lí?
Sí.
Què ja has vingut?
No veus que sí?
Que hi portes?
Un ganivet... un ganivet per tallar el pernil.
Però si no en tenim de pernil!
Tant se val, en comprarem un i arreglat... a veure si menjant pernil se te’n van tots eixos dolors que tens.
Si tu ho dius...
M’han dit que és molt bo i que el greix del pernil tot ho cura.
Sí, això diuen a la ràdio.
I a la tele.
 
El Marcel·lí es va seure davant del televisor sense gosar de moure’s. La Llúcia se’n tornà a la cuina per continuar amb la feina mentre pensava que, els homes, quan es fan vells, es tornen molt rars i desficaciats. Veges tu quina mania havia agafat ara amb el pernil.
 
 
Federic Aznar


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat