Les possibilitats de la parra, d'Encarna Sant-Celoni i Verger

Text: Encarna Sant-Celoni i Verger
Il·lustració: Ana Amesti
 
 
Una vegada hi havia una noia decimonònica,
que es delia per pintar i escriure,
i que no es volia casar.
Separada i divorciada, es guanyava el pa
amb la suor de la seua ment
i, entre altres coses, va afirmar:
«Abans que s’acabe el segle XX,
el treball de la llar esdevindrà ofici,
les dones tindran idèntics drets que els hòmens
i, per igual feina, cobraran el mateix sou».
Tots, llavors, se’n foteren, i d’ella es burlaren,
car la intel·ligència decimonònica
no destacava precisament
per la seua amplitud de mires.
 
E. Sant-Celoni (versos inspirats en el poema Similar Cases, de Charlotte Perkins Gilman) 
 
 
Aquells que amb massa paciència fan d’estaló de vegades subestimen les possibilitats de la parra.[1] 
 
«És més fàcil escriure de Sòcrates que d’una senyoreta o d’una cuinera»[2] he llegit, no sé on, que ha escrit l’escriptor Anton Txékhov, nascut com jo el 1860, però a l’altra banda del món. I no sé com prendre’m tal asserció. «¿Quina ceba li farà coure els ulls, ara, a aquesta feminista?», es preguntaran els mateixos que m’acusen de «mare desnaturalitzada» i de «dona divorciada»: si voler el millor per a la criatura que has parit significa ser mala mare, sóc mala mare; si triar separar-te del teu espòs perquè t’estimes més fer d’humana que de muller significa ser mala esposa, sóc mala esposa. ¡Tu t’ho has buscat!, ¡És culpa teua!, ¡Resigna-t’hi i assumeix-ne les conseqüències!, ¡Ets una inútil, no serveixes per a res, ni com a mare ni com a fembra!..., em deia una vegada i una altra a mi mateixa, fins acabar feta un feix de nervis. ¡No!, ¡no i no! Si la parra pot remuntar, jo també. Deixa el marit, deixa la mare, deixa la nena... I ho vaig fer. Heus ací una dona nova, corrent sense cadenes, aurèoles angelicals ni corones, ¡una dona vivent!

El primer deure de tota persona és trobar el treball que vol fer, i fer-lo, coste el que coste, i per a això cal ser lliure. El meu treball és escriure, aportar el meu òbol a fi de demostrar que és possible canviar una societat que crec injusta. ¡Així és! I, si no els agrada, que s’hi posen fulles... Bé, tornant al tal Txékhov, vull deixar constància que estic totalment d’acord amb ell. És molt fàcil escriure de Sòcrates, de Plató o d’Aristòtil, posem per cas... El realment difícil és escriure d’allò que és invisible als ulls d’aquest món androcèntric, d’allò que no existeix segons els paràmetres que dicta el cànon. Tant és que parlem de senyoretes, de cuineres o d’escriptores. 
 
No hi ha ment femenina. El cervell no és un òrgan sexual, si fóra així també parlaríem d’un fetge femení. 
 
«Els hòmens són d’or i les dones de tela» cantussegen a les xiquetes cambodjanes des de l’instant que naixen. «Gallines i dones, quan torcen el coll és quan són bones» diu el refranyer català. «Duu una vida tan casolana com pugues. Tin la teua filla amb tu tothora. Gita’t una hora després de cada àpat. No tingues més de dues hores d’activitat intel·lectual al dia. I no toques una ploma, un llapis o un pinzell en ta vida»[3], prescriuen els neuròlegs a les dones que no volen ser «reines del fogar», a tall de correctiu contra llurs «crisis nervioses», i també interminables cures de repòs, aïllades i sense fer absolutament res. Ho he patit i sé què és. No entenc com no s’adonen que allitar qualsevol –home o dona– forçosament agreuja allò que es vol sanar, com ara el sentiment de culpa per creure que no s’atén cònjuge, llar ni fillada com Déu mana: una casa no necessita una muller més del que necessita un marit.
 
 
Quan afirme que la divisió tradicional dels rols socials per sexe no és un fet natural sinó cultural, o quan, en les meues novel·les, dissenye models de societat ben diferents de la que patim amb la intenció de fer tiretes d’aquesta civilització patriarcal, es burlen de mi i em titlen d’utòpica. D’acord amb pinces, si entenem per utopia la «concepció imaginària d’una societat ideal»; una lloança que estic disposta a acceptar i que compartiria a gust amb Christine de Pisan i la seua Ciutat de les dames, per exemple. En desacord del tot, si hi entenem la «concepció d’un ideal irrealitzable»; car, al meu parer, desitjar quelcom tan lògic i tan just com la igualtat efectiva d’hòmens i dones no és «irrealitzable», sinó factible. Voler és poder. I eixiríem guanyant, nosaltres i la Terra. 
 
Visc ací amb Delle... Ma mare s’està amb mi, i Katharine, és clar. La complaença en aquesta nova relació és que ara hi ha algú que m’estima, i a qui estime. Açò és una llar. 
 
Si haguera de destacar algun tret de mi, seria que sóc una persona eminentment pràctica i racional; una persona que sol fer les coses que toca, vaja. Deu vindre’m de família, però de la banda paterna, concretament de tres ties-àvies sufragistes, feministes i abolicionistes. Sí, ho he sigut sempre, amb una sola excepció que va durar dos anys, en enamorar-me apassionadament d’una dona, Delle.
 
Per això –per ser eminentment pràctica i racional–, si en algun moment m’he equivocat, més tard o més d’hora no he dubtat a rectificar. Casar-me, deixar d’escriure, separar-me, escriure, mantindre mare i filla, escriure, divorciar-me, escriure, enviar la nena amb son pare i la meua millor amiga, escriure, tornar-me a casar, escriure..., i ara, amb setanta-cinc anys, amb tot dit o escrit i sabedora que només m’espera una mort lenta i horrible, suïcidar-me. 
 
Preferisc el cloroform al càncer. 
 
 
Charlotte Perkins Gilman (Hartford, 1860 - Pasadena, 1935), autora de nou novel·les, 186 relats, tres poemaris, set drames i monòlegs, una infinitat d’estudis i altres obres de no ficció, editora, sociòloga, conferenciant..., oblidada per la crítica molts anys i encara sense pàgina en Viquipèdia –però sí en la Wikipedia espanyola–, fou una prominent feminista nord-americana i una infatigable activista i reformadora per a la qual la solidaritat i la cooperació entre les dones –sororitat, en una paraula– és la clau que pot canviar d’una vegada per totes la societat. I, per acabar, una notícia fantàstica: pocs dies abans de lliurar el text em vaig assabentar que Laertes ha republicat la traducció que Montserrat Abelló va fer d’El paper de paret groc (LaSal, 1982), en edició d’Eulàlia Lledó; un bon piscolabis per a començar a conéixer la donatjada. 
 
Silenciades, XX edició de l’Homenatge a la paraula. Ed. CEIC Alfons el Vell, Gandia 2016. Pàg. 30-36.



 

[1] Els textos en cursiva sense nota són cites de Charlotte Perkins Gilman, i les traduccions d’E.S.V.
[2] Extret de l’article «14 consells de Txékhov per escriure», secció cultura viva 14 (15/VII/2016), del diari ara.cat, traduït segons sembla de l’obra Sin trama y sin final: 99 consejos para escritores, de Piero Brunello. Trad. de Víctor Gallego.
[3] Instruccions que el neuròleg Silas Weir Mitchell va donar a Charlotte Perkins Gilman, després d’una cura de repòs de sis setmanes, per superar la greu depressió postpart que va patir als 26 anys. Trad. d’E.S.V.

Comentaris

@RafelMatadeJonc
1.
LaVeu paga la pena perquè defensa la nostra llengua i el nostre País. Tot i això quan realment m'eriça els pèls és quan ens obri una finestra califoscòpica, a l'anàlisi seré i la reflexió pregona sobre temes clau més enllà de les emergències del nostre fet nacional. Accedir a ells, a l'alta cultura, la que remou consciències, a grans autores d'arreu, en català, i a través de lletraferides nostrades... Això, com diuen els anglòfons, és directament "priceless".

Té un valor incalculable i ens ajuda a fer país i a demostrar als que ens volen encabir en falsos clixés de rancis que no fan sinó mirar-se el melic que podem oarlar de tot sense renunciar a la nostra llengua. Potser que els xovinistes siguen uns altres...
  • 7
  • 1

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat