'El virus i el sol', per Toni Camarasa

Quan la sonda Explorer 2036 tornà a la Terra vint-i-set anys després, la humanitat no esperava ni podia imaginar el preu a pagar pels descobriments que l’aparell havia enregistrat a l’espai. De fet, ni tan sols no se’n té constància. Els fets que van ocórrer poc després van eclipsar-los.

Tot començà quan el comité de científics encarregat de la sonda començà a presentar greus símptomes de debilitat i, en última instància, a morir. Les seues famílies també es van veure afectades per eixa estranya malaltia. I els seus coneguts. I, finalment, pràcticament tothom.

La pandèmia es va estendre i afectava, sobretot, els països tropicals. Tanmateix, com més fred i nuvolós era un país, menys risc tenia la població.

La gent prompte es va adonar que la malaltia impedia cap exposició al sol. De sobte, la humanitat i moltes espècies animals l’evitaven per tal de sobreviure. El món fou un caos durant els darrers anys del segle XXI. La vida, tal i com es coneixia fins aquell moment, feia un gir estrepitós i irreversible. Les ciutats es van haver de construir sota terra, les poques espècies animals que sobrevisqueren, la majoria nocturnes, es recloïen en coves.

Un dia, però, va arribar la cura. Per primera volta en 17 anys, un medicament va resultar exitós en totes les provesper tindre una exposició al sol fora riscs. Desgraciadament, la durada era caduca, de 12 a 18 hores. I, per acabar-ho de rematar,  els preus n’eren molt elevats. De cop i volta, el regal més preciós que es podia fer a algú era una d’aquelles pastilles, sobretot a aquells que no havien vist mai la llum del sol.

Prompte, aquells que podien pagar els medicaments van començar a eixir dels amagatalls i fer vida relativament normal. Així doncs, el món es convertí en un lloc elitista on les classes altes podien eixir a l’exterior, les classes mitjanes assaborien xicotets intervals baix la llum del sol i els pobres no gosaven eixir mai o quasi mai. Es va establir tota una xarxa de comerç al voltant de la Solina, Sunnine en anglés. Fins i tot es traficava il·legalment i algunes empreses pagaven als treballadors amb el medicament.

Un bon dia, el poble es va cansar i es va alçar contra aquella situació. Van decidir assaltar les seus de la Solina perquè pensaven que dispensar-ne l’ús era un dret i no un privilegi. Per descomptat, la companyia ja havia previst eixa situació i tenia armes més que suficients per defendre el seu negoci. Totes les armes possibles, excepte una amb què no comptaven.

Quan la gent va emergir de la civilització subterrània, s’adonà que no es debilitava per molt que passaren les hores. El virus s’havia debilitat o la població havia mutat. No importa. Aquell malson havia acabat. Potser en vindrien altres, qui ho sap? 


Toni Camarasa

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat