Mon pare mai ha sapigut qui era, i ma mare, que té més memòria per a aquestes coses, tampoc; per això sempre li hem dit així: el noi del costat del padrí.
Fan bona pinta, tots dos plantats, al mig de la plaça, immunes als sotracs del temps, eternament plens. Encara avui, mirar la foto m’allibera de cadenes i fantasmes, em reconcilia amb les cicatrius del món. S’entreveu una rialla franca, amb complicitats al darrere que li agradava endevinar al xiquet que vaig ser. Potser em ve de llavors el vici d’inventar històries. M’imaginava el padrí i el noi del costat del padrí, lluitant amb noblesa pel cor d’una noia, aventures de joves que segellarien per sempre la seva amistat, desastres de la guerra que els allunyarien, l’abraçada després de molts anys, i llàgrimes que caldria aturar, amb esforç, a l’últim moment.
He estat temptat de batejar-lo molts cops, al noi del costat del padrí; algun nom que soni bé, com ara Joan i…., però sempre me’n desdic. Cap sembla donar la talla, cap s’ajusta a un rostre que, d’altra banda, només s’intueix, perquè una imperfecció el taca de piquets blancs, com una passa de joventut. Vaig escanejar la foto, juntament amb altres d’antigues, i la tinc arxivada en un DVD, i algun cop, quan les miro per l’ordinador, me’n ric d’imaginar la cara de sorpresa que posarien en veure’s tancats aquí dins. He provat de esborrar les imperfeccions amb un programa de retoc fotogràfic, i reconstruir així el seu rostre, ampliat a tota la pantalla. I mentre treballo, amb paciència, li pregunto coses al noi del costat del padrí, i jugo que intento escoltar-lo, i li confesso que em fa tanta enveja, perquè ell sí que el va conèixer, el padrí, i jo no.
