Poc abans d’arribar-hi, escoltà un xiulet. Pensà que es tractava d’un comboi anterior. Tot i això apressà el pas, va traure el bitllet amb rapidesa i muntà en l’últim vagó. Somrigué satisfeta per haver afegit un quart d’hora al lapse que havia previst entre el moment que aplegaria a la destinació i el moment d’acudir a la cita.
El taxi la deixà a la vorera d’enfront de l’edifici. Mirà el rellotge. Li restava una hora. Havia calculat quin seria el millor moment per presentar-s’hi. No era bo fer-ho molt aviat, perquè denota impaciència, ni tampoc amb el temps massa just, signe inequívoc d’indolència. Tres minuts era perfecte. Entrà en un bar que hi havia a unes passes i, des de la barra, demanà un tallat descafeïnat. Amb dues sacarines, per favor, manà en veu més alta del que hauria estat aconsellable. Solia posar-se sempre un sobre d’edulcorant, però en certes ocasions el café dels bars era massa amargant i hi afegia la quarta part d’un segon. Previnguda, el demanava sempre d’entrada, per si de cas. Espolsà la bosseta, n’esguerrà la part de dalt, n’abocà el contingut al got, i remenà el líquid amb la cullera, amb certa energia perquè el polsim no esdevinguera un soll inútil, però sense violència, per evitar una vessada inoportuna. S’apropà el got a la boca. Ho trobà del seu gust. Mirà de reüll una tauleta, buida, que hi havia a tocar de la finestra. Era ideal: li permetia controlar el local. Mentre hi esperava, calculà que necessitaria dos minuts per abonar la consumició a la barra, creuar el carrer, i estar a l’entrada quinze segons abans que faltaren justament tres minuts. Però, previnguda, s’alçà i pagà, no fóra cas que després el cambrer estiguera enfeinat.
Asseguda, mirava la porta d’enfront, mentre, discretament, controlava els temps del semàfor que hi havia només eixir del bar. Estava, exactament, trenta segons prohibint el pas dels vianants, i vint-i-cinc segons en verd. Just als vint-i-cinc, començava a parpellejar, i després de cinc més es fonia definitivament per donar vida al ninot roig. Amb tot previst, la impacientà que, des de la seua espitllera, havia observat com ningú no havia entrat al local, i ningú no n’havia eixit. Tres persones havien parat al davant, breument, i després d’una ullada havien représ la marxa. Però decidí que res no l’havia de posar nerviosa.
Faltaven exactament quatre minuts, quan va posar el peu a la vorera. Arribant al rastell, l’homenet verd s’il·luminà, amb tal precisió que no hagué ni de canviar el pas. Decidida, s’adreçà a la meta. Des de mitjan carrer, observà amb un cert desassossec un cartell enganxat al vidre. Era un foli reutilitzat. A contraclaror, s’endevinava mecanografiat a la part de dins; a la de fora, escrit amb unes lletres majúscules tosques i descurades, potser a causa de la pressa, es podia llegir un rètol devastador: Tancat per defunció.
Es quedà palplantada, sense saber què fer. Odià profundament la gent que moria quan li venia de gust.
