Diari La Veu del País Valencià
«L’àngel del metro», d’Ezequiel Císcar i Carreres
S’anava allunyant i no deixava de preguntar-se quin sentit tenia tot el que havien viscut junts. S’ho preguntava amb impotència, recordant-lo impassible quan mitja hora abans ell li havia dit adéu amb un fred “espere que tot et vaja bé”.
Acabava d’entendre que aquella història feia temps que havia mort i es sentia perduda alhora que enfadada. Avui havia reunit forces i havia decidit anar a sa casa amb l’esperança de poder salvar la relació, sense saber ben bé com; i ara es sentia ridícula, enfonsada en un seient d’aquell vagó.

Es va aturar novament i alguna cosa li va cridar l’atenció a l’altra banda de la finestra. Aquella parada li era molt familiar. No recordava quantes vegades hi havia esperat el metro, carregada amb la seua vella cartera i conversant amb les seues amigues de la facultat. Quants anys feia d’aquelles esperes?

Es va veure allà plantada, radiant joventut i vida, ignorant al sofriment que hui la desolava. Allà fora vessava innocència mentre que a l’altra banda del cristall sentia pena per aquella xica. Per un moment li hauria agradat baixar del vagó i anar amb ella a conversar assegudes a la terrassa d’alguna cafeteria, amb una tassa de cafè entre les mans i moltes coses per dir-se, com dues bones amigues. Però aviat va entendre que allò no hauria estat bé. No tenia dret a arrabassar-li aquella il·lusió per viure intensament tants moments que segur coneixeria. Bons i dolents.
El metro es va tornar a posar en marxa i aquella jove es va esfumar deixant-la sola. S’hi va quedar mirant el reflex d’una dona en la finestra d’enfront. Què li havia passat? No es reconeixia, tan arrossegada per la vida… En aquell moment, sense saber per què, ja no pensava en l’home de qui s’allunyava. Potser no era rellevant en comparació amb el que ara tenia al davant: una completa desconeguda.

Potser era amb aquesta dona amb qui devia anar a fer-se un cafè. Li diria que no fos tan dura amb si mateixa i que no s’havia equivocat perquè sempre havia sigut coherent amb els seus sentiments i desigs. Però no es sentia amb forces per mentir dient-li que, malgrat tot, havia valgut la pena.

Ja s’apropava a la seua parada i es va incorporar amb una energia que no s’esperava. De sobte sentia ràbia i, quan es va aturar el vagó i es van obrir les portes, va eixir decidida a l’andana i va començar a caminar. Avançava esquivant persones anònimes quan el metro es va tornar a posar en marxa. Per un instant va notar l’efecte de que el passadís s’acurtava ràpidament i era engolida a poc a poc cap al fons; però no va sentir temor. Quan va arribar a les escales no va dubtar en pujar-les graó a graó mentre els demés eren transportats còmodament per la cinta mecànica. Ja a dalt, es sentia envalentida i va seguir envers les portes automàtiques mentre buscava el tiquet a la butxaca de l’abric. El va treure, el va passar per damunt del lector i la pantalla de metacrilat es va apartar per deixar-la passar.
Mentre passava a l’altra banda va veure en la paret d’enfront una dona major amb una xiqueta d’uns cinc anys al davant. L’àvia posava amb tendresa les seues mans als muscles de la menuda, que pareixia impacient i amb una mirada nerviosa recorria tota l’estança. De sobte va semblar que la mirava a ella i se li va il·luminar el rostre amb un somriure que la va inundar amb una alegria pura i sincera. Es va lliurar de les mans d’aquella senyora i es va llençar corrent en la seua direcció.
Ella va minorar el ritme mentre la veia apropar-se i passar de llarg per la seua dreta. Va girar el cap seguint-la per veure com volava envers una dona que acabava de passar la porta i l’esperava amb els braços oberts i una cara de felicitat desbordada. Es van fondre en una abraçada i el temps es va aturar durant un breu instant.

Va inspirar profundament sentint-se viva i va continuar caminant. Aleshores es va adonar de que aquella dona major l’estava observant i les seues mirades es van creuar. El món va emmudir per complet i una calma reconfortant la va assaltar en el moment en que la vella li va dedicar en secret un somriure de complicitat mentre li feia que sí amb el cap.

Sense poder desxifrar aquella estranya sensació, va seguir avançant cap a l’eixida. Quan pujava les últimes escales per emergir a l’exterior ja no recordava el motiu pel qual havia anat a València aquell dia. Tan sols sabia que desitjava trobar una cafeteria on poder fer-se un cafè tranquil·lament.

Ezequiel Ciscar i Carreres
Llosa de Ranes

Comparteix

Icona de pantalla completa