Un bon dia van anar a visitar una clienta que els havia fet un encàrrec.
La Lluïsa els va rebre amb un somriure. Es van presentar, però quan en Tom i la Lluïsa es van saludar, quelcom va nàixer entre ells dos. No calien paraules, la sensació va ser mútua, els seus cors es van entrellaçar. Amb la mirada eren capaços de comunicar-se i llegir-se els pensaments. Van percebre la telepatia que hi havia entre ells.
A partir d’aquell moment, en Tom es passava el dia pensant en la Lluïsa, sentia la seva olor, la seva veu, la seva respiració. Al mateix temps, la Lluïsa pensava en en Tom, contemplava una foto que li havia fet el dia que hi van anar i es delia perquè vingués. Desitjava abraçar-lo fort i retenir-lo amb ella.
Un dia la Clara i en Tom van tornar. En veure’s, la mirada dels dos es va fondre en un batec. En Tom li va besar la galta i ella li va acariciar el rostre. La Clara va ser conscient del que estava intuint feia dies.
La Lluïsa era una noia amb una malaltia estranya que no li permetia fer vida normal i que en qualsevol moment podria patir un nou atac. La Clara li va explicar i potser va ser això el que va fer que en Tom se l’estimés molt més. Tenia un caràcter protector, patia per ella, volia cuidar-la perquè estaven fets l’un per l’altre.
Aquell mateix dia en Tom va dir adéu a la Clara i es va quedar amb la Lluïsa.
Una nit que dormien abraçats, La Lluïsa va patir unes convulsions i en Tom es va alertar. De seguida va saber què fer; va anar a l’habitació dels seus pares i va començar a lladrar per despertar-los. Ells van poder avisar els metges que la van reanimar.
La Clara havia fet una gran tasca amb en Tom, un Golden Retriever de pèl negre, un gos d’assistència que va ensinistrar especialment per atendre la Lluïsa. Aquest cop i molts d’altres en Tom la va salvar.
