La platja dels somnis


Pujàrem al cotxe i circulàrem ansiosament pel camí de la platja. La nit ens ajudà, estrellada com era, a exposar tot aquell cabal d’amor que brollava fluvialment per les nostres boques. Em besares una orella, jugant, mentre jo reprenia una altra revolta tancada de la carretera, i amb prou feines no ens sortírem de mare. No importava, però. Somrigueres i em vares fer somriure. Al cap i a la fi, tot era amor el que deleraven els teus llavis desitjosos. Superàrem un paisatge de tarongers en la penombra i ara concorria davant nostre un altre d’arrossars il·luminats. La lluna, dins del seu àmbit daurat, era allà dalt, com sempre, esmunyedissa i esvelta. Després creuàrem els afores del poblat marítim del Puig de Santa Maria i continuàrem fins a la platja afrodisíaca dels nostres somnis.

Al principi de l’estiu fou quan començàrem a estimar-nos tant. Un amor frenètic, sense repòs, ens sorprenia cada volta que ens trobàvem junts. Primer acudírem a desfogar-nos al xalet muntanyenc d’una tia teua que se n’havia anat a França per assumptes familiars. Allà, de bell antuvi, provàrem de fondre’ns en la nostra passió amorosa damunt d’un llit nupcial, melangiós i sense esperança, però després descobrírem, com una revelació divina, el plaer il·limitat d’un orgasme sota les amples fulles d’una figuera insomne que ens vigilava vora el marge de la séquia. Cantaren els grills i cantàrem nosaltres una volta apagada la nostra set sensual, i després menjàrem les fruites saboroses que ens plovien de dalt, com a suau mannà. Però la nostra convocatòria amorosa en aquell indret idíl·lic durà ben poc de temps. La teua tia tornà aviat al poble, i de seguida haguérem de cercar nous racons de joia. Fou llavors que et vaig proposar, ingènuament, d’anar a alguna platja solitària per a prolongar-hi els nostres jocs fogosos.
 

Aquella nit d’estiu, una volta arribàrem al lloc, romanguérem una llarga estona dins del vehicle, amb els llums apagats, observant aquella platja dels nostres somnis. La mar, tot just davant nostre, emetia una remor suau, submarina, que ens era tan coneguda. Aquella era la vuitena vegada que hi compareixíem, i se’ns havia fet ja un indret habitual i feliç. En la solitud de les dues de la matinada encengueres un cigarret i me n’oferires un altre a mi. Fumàrem amb plaer. Després vaig contemplar-te a la llum de la lluna mentre a l’auto persistia encara una espessa boira de fum. Tot seguit et vaig besar. Un bes suau, delicat, d’iniciació obligada. Et vaig xiuxiuejar, amor et vull. Tu t’abraçares a mi, insistentment, vida meua, mussitares, i em vares dir amb urgència que baixàrem a jeure sobre l’arena. Era un joc repetit vuit vegades i tan familiar per a tots dos. Vaig obrir la porta del cotxe, sense pensar-hi més, i tu obrires la teua. Abraçats recorreguérem un camí i vàrem caure plegats en un lloc inconcret dins de la desolació de la platja. Ens sentíem uns éssers privilegiats i únics. Tan sols mancava el fet de despullar-nos i ja no calia cap altra cosa. Un univers marí de bromeres i peixos se’ns oferia a l’instant, i ens contemplàrem en la profunditat dels nostres ulls com en la profunditat de les aigües.

De sobte vaig descordar els botons opressors de la brusa que duies. Hi vaig descobrir el mateix panorama fructuós de sempre, però, tanmateix, tan sorprenent com sempre. Tu tancares els ulls. Temptejant, introduïres els dits dins dels meus cabells i m’acariciares. Jo vaig començar a llepar-te els pits d’un gust ràpidament salat i a jugar lingualment amb aquells granets de sorra que s’havien adherit a la teua pell. A poc a poc, sense semblar-hi molt interessat, vaig anar abaixant-te les faldilles. De fet, es tractava, com ja dic, del mateix ritual de tants dies, però, no obstant això, d’una litúrgia de constants noves emocions. Teles lleugeres es desenganxaren del teu cos rosat amb una gràcia innata que jo amorosament agraïa. En acabat tu em despullares igualment a mi. I immediatament iniciàrem el procés d’èxtasi, la senda dreçada pels nostres neguits, perquè fou llavors quan tot començà a canviar al voltant nostre i a través de tot el temps que hem viscut. Varen sonar, sense trigança, les ones rítmiques de l’alegria que rescatàrem del curs de la nostra vida.
 

 
Vicent Penya
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat