L’autor
Jordi Panyella. Nascut a Barcelona el 1966, és periodista (llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona).
Treballa de redactor en la secció de societat del diari El Punt Avui. El 2012 va publicar en aquesta mateixa col·lecció el llibre Fèlix Millet, el gran impostor, sobre la trama de corrupció del Palau de la Música.
Allò que ens diu Angle Editorial
Una història de la qual encara no s’ha escrit l’última pàgina
Salvador Puig Antich va ser executat el 2 de març de 1974, ara fa quaranta anys. Amb l’ajusticiament culminava un procés judicial que va ser una gran farsa i on es va negar a Puig Antich el més elemental dret de defensa. La manipulació del cas va arribar fins al punt que la justícia militar va permetre la policia franquista alterar el contingut del sumari, fent desaparèixer documents i proves de càrrec que exculpaven l’acusat.
Aquesta és una de les colpidores revelacions que el periodista Jordi Panyella fa després de furgar en el sumari original i entrevistar-se amb desenes de testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primer cop en aquest llibre, trencant un silenci que ha durat d’anys.
Aquestes noves i irrefutables proves obliguen a enlairar un clam contra la injustícia i a demanar la reobertura del procés, denegada dues vegades pel Tribunal Suprem d’Espanya, i fan de Salvador Puig Antich un cas obert, un llibre moralment necessari per a la cultura democràtica del país.
“La transició ha avalat el crim contra Puig Antich”
“La policia va intervenir el sumari per poder condemnar Salvador”
“El llibre està plantejat com un relat detectivesc, on el lector avança al ritme que avança la investigació de l’autor”
Cazarabet conversa amb Jordi Panyella
-Què et va inspirar per a escriure aquest llibre? Què va ser allò que et va motivar de Puich Antich?
Jo ja coneixia el cas Puig Antich des de fa anys, però va ser la resolució del Tribunal Suprem del 2007, que denegava la revisió del cas que havien demanat les germanes, el què em va fer decidir a ficar-m’hi. Aquella decisió va ser del tot injusta perquè en aquella petició de revisió s’havien presentat testimonis i elements de prova que demostraven la injustícia del procés contra Salvador Puig Antich, però la sala militar del Tribunal Suprem ho va denegar i allò que em va indignar més fou que es va tractar d’una decisió política. Quan jo vaig començar a fer el llibre, volia demostrar els lligams del Tribunal amb els temps del franquisme i que aquella decisió tenia a veure amb el fet que la tan aplaudida Transició ha permès que personatges absolutament vinculats al règim franquista, ja sigui personalment o emocionalment, hagin mantingut càrrecs de decisió determinants, com els que ocupaven aquells magistrats que van dir NO a les germanes Puig Antich en la seua pretensió de revisar el cas. Des d’aquest punt de vista, es pot afirmar que la Transició ha avalat el crim contra Puig Antich i, és en contra d’aquesta injustícia, que em vaig posar a treballar en el llibre.
Jo vaig fer una immersió a fons en el sumari del cas i de seguida vaig començar a descobrir noms de persones de què, fins ara, ningú hi havia parlat. Els vaig localitzar i la suma d’aquests testimonis nous i inèdits m’ha permès demostrar de forma definitiva la manipulació que la policia va fer del sumari i la perversió del procés judicial que va acabar amb la condemna a mort de Salvador. Es tracta de testimonis nous i inèdits que fan unes revelacions sorprenents.
-Shan escrit més llibres sobre Salvador Puich Antich, però, què té aquest de definitiu o què té que no tinguen daltres, sense desmerèixer, per favor, el treball de ningú?
Ja he dit moltes vegades, i al llibre ho faig també, que la faena que s’ha fet prèvia al meu llibre té molt de mèrit. Els dos llibres precedents, La Torna de la Torna, del col·lectiu Carlota Tolosa, i Compte enrere, de Francesc Escribano, són dos treballs d’excel·lent periodisme. El meu treball el vaig centrar en l’anàlisi jurídic del cas i això és el fet que em va permetre trobar els nous testimonis que abans he relatat i amb els quals fins ara ningú no hi havia parlat. Per a mi, ha estat certament emocionant rescatar del silenci aquestes veus i els seus testimonis demolidors.
-Amb tot allò que va rodejar el procés de Puig Antich, va haver-hi, en tot moment i des dun primer moment, el voler escarmentar a tot aquell que vullgués alçar la veu al davant de l’imperatiu poder de la dictadura?
Escarmentant Puig Antich, matant-lo pel sistema del garrot vil, com si fos un delinqüent comú, s’escarmentava el moviment llibertari que representava, però també s’enviava un missatge inequívoc a tota a l’oposició al règim de fins a quin punt el sistema odia ser impecable contra la dissidència. No cal oblidar que el franquisme es trobava al final del seu recorregut i volia demostrar que l’afebliment del dictador no suposava l’afebliment de les mesures d’ordre i rigor, és a dir, de repressió i mort quan feia falta. El van matar a ell, però van matar una mica tot el poble.
– Com va ésser la recerca i el procés de documentació per a elaborar aquest llibre?
Immersió en el sumari, lectura detinguda de tots els documents, recerca de noms, localització de persones i entrevistes amb aquestes. Moltes dades, molts noms, moltes persones, molts telèfons, moltes adreces i moltes entrevistes. Molta feina, però molt apassionant. El problema no va ser tant localitzar els testimonis com un cop els vaig tenir identificats, poder-los convèncer de la necessitat d’explicar tot allò que sabien i que, en alguns casos, havien callat durant quaranta anys.
Puig Antich era un jove barceloní nascut en una família de classe mitjana i a qui atrapa el bullidor ideològic del maig del 68 fins convertir-lo en un llibertari. Era un idealista, un antisistema. Lluitava des de les files del MIL contra el règim per tal d’acabar amb el franquisme, però, sobretot, per tal d’acabar amb el sistema capitalista. Hui seria un d’aquests joves que prenen foc als contenidors amb ànim de revolta. Era plenament conscient del fet nacional català, però la seva lluita era la de classes.
– De quines coses va ésser i era responsable el jove Puich Antic i de quines no?
-Jo sempre dic que Puig Antich no era innocent, però tampoc era culpable dels fets pels quals se’l va condemnar a mort. Vull dir que aquell que conscientment entra a militar en una organització armada sap, positivament, que es posa al costat fosc de la llei. Ara bé, se’l condemna per atemptat terrorista i per assassinar un policia que va caure abatut en el transcurs de la seua detenció, on ell va disparar, sí, però ho va fer en el marc d’una escena de gran confusió, en un intent desesperat de fugir, mai amb l’objectiu d’anar a buscar la mort de l’agent. A més a més, és molt important saber que aquell policia va rebre l’impacte de bales que també van disparar els policies que van participar en la detenció. Això queda més que demostrat en el llibre i això és el que no es va deixar demostrar durant el procés judicial per presentar Salvador com l’únic que va disparar aquell dia i com un assassí al qual s’havia de condemnar.
– Les irregularitats van estar presents des del minut zero, en pots enumerar alguna?
Quan s’el va interrogar a l’hospital, en presència d’un fiscal, Salvador no podia parlar perquè havia rebut un tir a la boca durant la detenció. Ho expliquen les dues infermeres que el van atendre i ho recorden perfectament. Tot i això, el fiscal va sortir d’aquell interrogatori amb una declaració de vuit folis. Un altre exemple: l’autòpsia del policia mort es va fer en una comissaria en compte de fer-ho en la seu de l’anatòmic forense, la va fer només un dels dos metges que la van signar i en el document s’hi van ressenyar menys tirs dels què tenia l’agent. Així es feien invisibles els que havia disparat la mateixa policia. Ho confirmen diversos testimonis directes dels fets. Hi ha moltes més irregularitats, però jo sempre dic que és interessant que el lector ho descobreixi llegint el llibre…
– Quan, des de la policia al judici tot fa olor, poc es podrà dir, però què ens pots avançar, què ens pots explicar?
Una de les grans revelacions que faig en el llibre és que la policia va intervenir en el sumari, mutilant-lo i eliminant proves que els comprometien directament en el tiroteig i en la causació de la mort de l’agent, i ho van fer d’acord amb les autoritats judicials franquistes.
– Ens pots dir quina metodologia de treball vas aplicar?
El llibre està escrit al ritme que jo anava investigant. És un llibre de periodisme, on s’hi descriuen coses i s’hi narren fets concrets, però a la vegada està plantejat com un relat detectivesc, on el lector avança en la investigació a la vegada que ho fa l’autor i poc a poc es va impregnant de tot el contingut de la història, fins al final, quan apareix un testimoni clau i definitiu.
Informació envers aquest activista:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Puig_i_Antich
Sobre Salvador es va fer una pel·lícula:
http://www.filmaffinity.com/es/film837419.html
Interessantíssim:
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=181422
Duos “noves veus” per tal d’aclarir un cas que mai no degué d’haver-se tancat sense resoldre i donar a cadascú la responsabilitat corresponent:
http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/puig-antich-lucha-continua-3148530
