El pròleg el signa Enric Juliana.
Víctor Maceda ens fica negre sobre blanc les claus de l’autèntica traca política a València i al País Valencià. Es tracta d’un treball d’investigació, minuciós i rigorós, que ens ajudarà a entendre com van funcionar certes coses al País Valencià en els temps de les grans obres, dels projectes megalòmans i dels il·luminats.
Ho edita Pòrtic segell dins el Grup 62.
La sinopsi d’aquest llibre:
Estem assistint a l’enderroc de tota l’estructura partidista i de poder del PP valencià, que durant vint anys va controlar absolutament tot el que passava al País Valencià. És la caiguda d’un Règim. Ja no es tracta només de diverses trames corruptes, sinó d’una operació de saqueig centralitzada i molt ben dissenyada, que amenaça seriosament els dos grans referents de la formació dels anys de glòria del partit: Rita Barberà i Francisco Camps. El relat del periodista Víctor Maceda, cenyit als fets, té l’alè d’una història èpica i grollera alhora.
Cazarabet conversa amb Víctor Maceda:
-Certament, el PP continua sent la força més votada al País Valencià. Però si comparem el resultat de les eleccions valencianes del 2015 amb el de quatre anys abans, l’erosió és ben evident. En només quatre anys, el PPCV pràcticament va perdre un de cada dos vots, un desgast impensable fa no gaire. Cal recordar, per exemple, que l’any 2011 Francisco Camps havia renovat la majoria absoluta sota la condició d’imputat, i amb 55 diputats, el màxim històric. El 2015, van caure fins als 31. Dit això, és clar que el PPCV continua sent una força preponderant. Conserva molts menys nuclis de poder (els més destacables, les diputacions d’Alacant i Castelló, i els ajuntaments d’Oriola i Benidorm), però té una estructura potentíssima que li permet, com ja s’ha pogut comprovar en les dues eleccions estatals celebrades el 2015 i el 2016, mantenir un nivell de vot considerable.
-Per què creus que es manté amb aquesta força? Tan ferm és el clientelisme?
-La societat no canvia com un mitjó. La mateixa societat que atorgava majories aclaparadores al PPCV és la que ha dut l’esquerra al poder. Ara bé, la ciutadania cada cop és més capaç de diferenciar el seu vot en funció de cada elecció. Hi ha noves formacions polítiques i el vot dual és cada vegada més habitual. No parlaria de clientelisme, per tant, sinó de preferències consolidades en el temps després de 20 anys –no ho oblidem!– de control absolut de la pràctica totalitat de les institucions valencianes. En tot aquell temps va instaurar-se una manera de governar amb què la gent empatitzava bastant. La capacitat o no de l’esquerra de contraposar-ne una altra de més atractiva resultarà clau a l’hora de continuar en el Govern.
-Però és que pareix que la corrupció, tota la trama de corrupteles, no fan forat… Tu què en penses?
-Crec que la corrupció no fa forat en època de vaques grasses i desocupació baixa. Per contra, quan va de la mà d’una crisi severíssima com la que estem vivint, sí que passa factura. El PP de la ciutat d’Alacant ha passat de presumir del seu rècord de regidors (18) a fer el seu mínim històric (8), i tot això, en només quatre anys! Pense que no es pot dissociar aquesta pèrdua del cas Brugal, que implicava de ple l’anterior alcaldessa de la ciutat, Sonia Castedo. Ella va dimitir el càrrec abans de les eleccions i ja no va ser-ne la candidata, però l’aspirant que va rellevar-la, Asunción Sánchez Zaplana, va pagar-ne les conseqüències.
-Va ser un cúmul de factors. La pèrdua de les caixes d’estalvi, Bancaixa i la CAM, o de RTVV, amb Canal 9 i Ràdio 9, va ser molt traumàtica. De sobte, els valencians van quedar-se sense els dos principals referents financers del país i sense la radiotelevisió pública, que va quedar clausurada abruptament, cosa que, a Europa, tan sols havia passat a Grècia. A més, va evidenciar-se que la crisi era especialment greu al País Valencià, per la sobreexposició al sector de la construcció i per la mancança d’un sistema de finançament just, sense el qual el govern autonòmic cada cop estava més endeutat i tenia menys capacitat de maniobra, amb els efectes que això tenia sobre les polítiques públiques, i en especial, sobre l’ensenyament: quan el PP va abandonar el poder, a les escoles i instituts valencians, hi havia més de 1.700 aules prefabricades. Tot plegat, sense un enemic exterior a qui responsabilitzar de tots els mals, un paper que fins el 2011 van jugar els governs espanyols de José Luis Rodríguez Zapatero, va permetre que el PPCV col·lapsara per complet.
-De tota manera qui perd vots, perd poder, i qui perd poder acaba perdent clientelisme i corre la veu que els diners no brollen i… Què ens pots reflexionar?
-Com us deia adés, el PPCV no ha estat poc de temps en el poder, precisament. És a dir, que poden sobreviure perfectament a quatre anys a l’oposició. Han bastit una estructura partidària molt forta, única al País Valencià, fins al punt que disposen del doble de militants que la resta de partits junts, que aviat és dit. Estan en condicions de refer-se i de retornar al poder l’any 2019, no és en absolut descartable, però ja no ho farien amb aquelles majories abassegadores. Tampoc no crec que en el futur pogueren aplicar les pràctiques delictives que els van permetre de guanyar tantes eleccions consecutivament. Els controls s’han extremat i l’actual Govern està impulsant una sèrie d’actuacions que seran de compliment obligat per als pròxims governants, siguen quins siguen.
-Però en aquells anys, no fa tant de temps, acumulaven els principals ajuntaments, les tres diputacions, la Generalitat… I degueren aportar molts “incentius” al PP central. És per això, segurament, que es podien moure i es mouen, encara, com volien i com volen. Penses així?
-Òbviament, el PPCV és un pilar clau dins del PP, però també ho és que Mariano Rajoy no es va significar especialment per voler salvar-lo d’una desfeta electoral que cada dia semblava més a prop. Si analitzem el comportament que va tenir envers la Generalitat Valenciana (i per extensió, envers el PPCV mateix) durant la legislatura 2011-2015, conclourem que potser tampoc no li desagradava que el partit passara a l’oposició. De fet, van afanyar-se a acotar la corrupció (el cas Gürtel, sobretot) al País Valencià, com si a la resta de l’Estat no els afectara tant. Els importava salvar el Govern espanyol, però un cop l’han retingut, tampoc no dubte que es marcaran com a meta recuperar l’alcaldia de Madrid i la Generalitat Valenciana, i de passada, l’Ajuntament de València.
-Doncs és una etapa esperançadora, però amb molts entrebancs. El País Valencià arrossega un deute de 45.000 milions d’euros, el més elevat en relació al PIB de totes les autonomies, però s’estan impulsant mesures de tall social que afecten la vida quotidiana de les persones: des de la generalització de la sanitat a la gratuïtat dels llibres de text, des de la fi del copagament farmacèutic per a les rendes baixes (vora un milió de persones se n’han vist beneficiades) fins a la resolució de molts expedients pendents en matèria de dependència o de vivenda. No són grans esdeveniments, ni ocupen moltes pàgines de diari, però són mesures que milloren la vida de la gent que ho necessita més. I, sobretot, s’està demostrant que els diferents poden governar units. En contra dels auguris d’alguns (entre els quals, molts sectors esquerrans), el PSPV-PSOE i Compromís cohabiten de manera amable, sense estridències, i Podem, que els hi dóna suport extern, també s’ha revelat un soci fidel. Si comparem aquest govern de coalició a uns altres que vam veure a Catalunya o Galícia, es podria dir que és referencial.
-Si no hagués sigut per alguns treballadors de la premsa i per aquells valents que van denunciar alguns fets, què hagués passat?
-Seríem una societat encara més malalta i alguns dels que passaran els pròxims anys a la presó potser ens continuarien governant. Sort del treball d’una part de la premsa i sort dels funcionaris que, podent callar, van preferir denunciar, ni que fóra anònimament. Els hi devem molt, als uns i als altres.
-La gent, el ciutadà i la ciutadana del País Valencià, van estar-hi molt tocats i amb les il·lusions ben tocades. No hi veien sortida. Quina part de la responsabilitat tenien els partits de l’oposició? Com és que no “il·lusionaven” prou per motivar els qui estaven farts de tot allò? I què passa ara?
-L’esquerra, a les eleccions valencianes, feia molts anys que es movia pels volts dels 950.000 vots. L’any 2015 va ser capaç de trencar la tanca d’1.300.000, entre els quals, és clar, hi havia exvotants del PPCV. Si aquesta gent va il·lusionar-se amb l’esquerra fins al punt de votar-los va ser perquè hi va veure alguna cosa. La gent no vota en contra del que creu, encara més quan en aquest cas hi havia l’opció de Ciutadans. Una de les claus, en el futur, es poder retenir aquesta part de l’electorat que va sentir-se atreta pel discurs del centre-esquerra valencià. El valencianisme de Compromís va atraure electors que feia anys que votaven el PP, i no era senzill. Els populars van controlar durant molts anys tots els ressorts del poder, i dins del seu esquema mental, aquesta coalició era “catalanista” i “radical”. Bé, doncs alguna gent va obrir els ulls i va adonar-se que, en contra del que deien els seus, potser el discurs de Mónica Oltra tenia una part de raó i que calia donar-li una oportunitat. Ara té l’ocasió de guanyar-se una segona oportunitat.
-N’hi ha prou a fer les coses bé?, o la gent ha entrat en una mena de ventall amb “molts mals costums” i no es conformarà amb millores i rescat social i una lluita seriosa per una educació pública?
-Ací és on està la clau, al meu parer. Si el Govern actual és capaç de redreçar l’ordre de prioritats de la ciutadania, si la majoria de valencians entén que resulta més just redistribuir la riquesa i que tothom tinga les mateixes oportunitats, de segur que no hi haurà un canvi de color a la Generalitat. Ara bé, aquesta feina requereix moltes dosis de pedagogia, i sobretot, demana fets. Sense diners, aquests fets potser no seran tan perceptibles, i en aquest sentit, l’aconseguiment d’un sistema de finançament equitatiu, que no faça “perdre” als valencians 1.300 milions d’euros anuals, serà fonamental. Amb aquests diners, podrien implementar-se unes polítiques públicament valentes de debò, que afavoriren els sectors més desafavorits de la societat, que fins l’any passat també votaven majoritàriament el PPCV.
