Ramon Solsona aconsegueix escriure una contalla, una narració redona.
Allò que ens diu Proa Editorial sobre aquesta novel·la:
La periodista Gemma explica la vida de tres dones de diferents generacions al llarg del segle XX, entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà. L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida de pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes dones i també un homenatge que estava pendent.
LESCRIPTOR, RAMON SOLSONA
-Ramon aquesta és una novel·la molt narrativa, com una contalla o inclús com una crònica. Una contalla que fa un exercici de memòria històrica, però que remou també sota la història del patrimoni del treball, dels treballadors d’un temps i d’una època, no?
Sí, el títol fa referència a les dues coses. D’una banda, la ficció pròpia de la novel·la: què li va passar als personatges, especialment als que estan involucrats en la història central. I d’una altra, què va passar en una vall del Pirineu quan van entrar-hi màquines i milers de treballadors per dur a terme unes grans obres hidroelèctriques que van durar quinze anys,
–Però, indubtablement el pes de novel·la descansa més amb la trama del Guàrdia Civil assassinat i en una nit de neu en plena dictadura. Té quelcom de novel·la negra, no?, com de thriller…
No tant. Un assassinat és una situació extrema que per ella mateixa suscita incògnites, fins i tot encara que l’autor confessi el crim: l’agafaran? No l’agafaran? Què li passa pel cap? Com viu des d’aleshores? Què passa al poble? Com avancen les investigacions?
–El fred el paisatge ple de neu ens transporta als escenaris nòrdics de les sagues de novel·la negra? Té com un aire de bucòlic tot plegat?
Insisteixo que no és una novel·la negra, ni un thriller, ni tampoc té res a veure amb l’actual corrent de novel·la escandinava.
Això sí. La línia argumental del guàrdia civil assassinat pertany a un triangle amorós complicat, difícil, en què els protagonistes estan molt condicionats per l’entorn i l’època. A més, està trenada amb altres línies de personatges de tota mena que il·lustren el moment d’ebullició social que es va viure. L’arribada de milers de treballadors provoca tensions i alegries, amors i conflictes, prosperitat econòmica i també cert rebuig social… Amb tanta gent, hi havia de tot.
–Tot això de què parlem és el que fa que molts ja la consideren una obra de trets clàssics?
No sé si és una novel·la clàssica o si ho acabarà sent. En tot cas, la combinació de procediments narratius m’ha portat molta feina, perquè volia que la manera de narrar reflectís un conjunt múltiple de veus simultànies. És això que es coneix com a novel·la coral.
-Com ho vas documentar i lligar tot plegat?
Amb treball, paciència i temps. M’he documentat sobre tot: com funciona una central hidroelèctrica i, especialment, els treballs de perforació, perquè les obres de Cardós tenen la singularitat de la canalització de l’aigua dels estanys superiors a través de quilòmetres i quilòmetres de túnels excavats a la roca. També, m’he documentat sobre el parlar del Pallars, sobre els models de cotxes i camions de l’època, l’estat de les carreteres de l’època (horrible, per cert), sobre les construccions militars de la postguerra al Pirineu, sobre el contraban, sobre les comunicacions telefòniques (un calvari), sobre les manifestacions religioses de l’època, sobre els pantans que inaugurava Franco, sobre les músiques que escoltaven els treballadors andalusos, sobretot les que parlen de miners i mineria…
-Hui dia, tot i que d’altra manera, hi ha molts Cardós i tots amb una força sense precedents?
On hi ha grans obres públiques, hi ha una gran demanda de mà d’obra. I la gent més necessitada es presta a fer les feines més dures. Això ha passat, passa i continuarà passant. La diferència és que amb el pas del temps les condicions no són tan inhumanes com fa cent anys. Allò era esclavatge.
-Parla’m un poc dels personatges. Com els dibuixes, com fas aquests retrats i com els aconsegueixes?
Els personatges són la carn de les novel·les. Els treballo molt, moltíssim perquè tinguin relleu i no responguin a clixés o arquetips. En el cas d’Allò que va passar a Cardós, com és una novel·la parlada gairebé en la seva totalitat, els personatges s’expliquen a ells mateixos per allò que diuen i allò que fan. No hi ha cap descripció, no es diu l’edat, ni com van vestits, ni si tenen els cabells arrissats o la pell torrada. Tot i així, la voluntat és que el lector se’ls representi d’una manera tan viva com si els tingués al davant.
-Amic, ens pots fer cinc cèntims d’allò en què estàs treballant en l’actualitat?
Secret del sumari.
Ramon Solsona a “El Matí de Catalunya Ràdio” (17.02.2011)
