Impostures

Un llibre coral des de la ploma narradora de tretze dones, homes i una il·lustradora que és tota una joia, també dins l'esperit reivindicatiu connectant, en tot moment, amb l'esperit i els esperits que es desgranen dels valors de la II República...

Els guanys de les vendes d'aquest llibre de la editorial El petit editor seran per a l'ONG 'Payasos sin fronteras'.

Aquest llibre col·lectiu, que signa Llúcia Macià, ens endinsa en el podrit món de les impostures, de la hipocresia, d’aquells que van amb el pit ple d’aire, inflats d’orgull, lluint samarretes, portant pancartes, però que per dins estan buits, no tenen res, només són una façana, res més, sovint perquè tenen les esquenes massa calentes.

Aquesta mena de crisi que, en realitat és una estafa allò que ha aconseguit a favor d’ells..em refereixo als dimonis capitalistes, els que alimenten les flames de les desigualtats i del neoliberalisme—és dividir la classe treballadora, els obrers i obreres,  tots i totes. Per això, fan falta lectures com aquetes per tal de reflexionar, saber estar-hi enlloc i fer-se un lloc en el pensament per després poder eixir al carrer amb les neurones carregades per plantar cara a les impostures d’un lloc i d’un altre.

Plantar cara, fer-se de valer, estimant i estimant-se des de la ploma narrativa i la ploma que dibuixa...

L'editorial El petit editor s'està convertint en tot un referent al País Valencià i més enllà...

Sinopsi:

Narradores, narradors i una il·lustradora (Manola Roig) han participat en Impostures, un llibre col·lectiu publicat per l’editorial El petit editor, dedicat al joc literari d’escriure una història a partir de la mateixa frase, una frase banal per a descriure una situació terrible: la guerra.

Les guerres que apareixen en els relats són d’ara i d’ahir, de sexes o de races i, fins i tot, hi ha un relat de mosques. Els autors, alguns amb una llarga carrera com a escriptors, signen amb el pseudònim comú de Llúcia Macià. Sols en finalitzar el llibre, en l’índex, es desvela l’autoria de cadascuna d’aquestes obres. Aquesta entremaliadura literària segueix el model del col·lectiu Ofèlia Drachs, qui fa trenta anys va encunyar un experiment de creació a moltes mans que va tindre una important repercussió al seu ambient.

En la mateixa col·lecció d’El petit editor s’ha presentat la novel·la eròtica Alicia, de David Oliver, Vesprades de pluges i oblits, de Joan B. Durà i El club dels homes amb bigoti, de Ramon Pardina.
 

Cazarabet conversa amb David Vid, un dels autors del llibre Impostures, blablablismes i altres koales (El Petit editor, 2016).

-Aquest, amics, és un llibre per a estómacs  i ments, ja, un poc preparats, no? Em referisc que és un llibre per agafar alè, espavilar-se una mica més i aprendre a que no et posen gat al plat enlloc de conill?

És un llibre per gaudir de la lectura i traure les pròpies conclusions. És cert que en el transfons dels relats hi ha una lluita perquè cadascú tinga una opinió pròpia i, així, no puga ser enganyat fàcilment. D’estómacs i ments preparades, crec que mai anem sobrats de preparació.

-Des dels vostres relats, arrelats i inspirats en els valors, en el compromís molt més enllà “del de la samarreta o del de la pancarta” (em referisc a que són compromisos actius) voleu desemmascarar, també, a la gent que van d’una cosa i després resulta que són granotes…

És un llibre compromès i escrit per escriptores i escriptors que tenen compromís amb la societat que l’envolta. Em sembla que no cal fer més referències, però cadascun d’ells ha realitzat al llarg de la seua vida activitats suficients per saber que no es tracta d’un compromís de samarreta. No es pretén desemmascarar ningú, la veritat. Cadascú és lliure d’entendre d’una o d’altra manera les seues accions, però ho hem volgut manifestar, en aquest cas mitjançant la literatura, que un altre món és possible i que lluitem cada dia perquè siga un lloc millor.

-I és que hi ha gent que confon o els interessa confondre el fet d’anar a manifestacions, per exemple, amb l’activisme de veres, el de trinxera, el de crear consciència a la gent amb el dia a dia. Què ens podeu comentar?

Sí, és cert que hi ha una tendència a pensar que les manifestacions ho són tot, quan la realitat és que si no hi ha activitat darrere no serveix per a res. Si una manifestació per la memòria històrica es queda sols en això, per què l’hem feta? Cal després lluitar perquè es faça una llei de memòria històrica real. Per a mi, la trinxera és l’activisme real, on he estat sempre, des d’on he treballat i actue. Pense que mai podria estar en un partit polític perquè és un altre nivell que bota ja la trinxera i pot comportar un poder que ofegue. De tota manera, les manifestacions no deixen de ser la culminació d’un seguit d’esdeveniments que porten a realitzar-la per fer públiques unes reivindicacions. Però, és cert que, per desgràcia, la foto, en aquests temps que corren, és massa important.

-I això no podia ser d’altra manera si no fóra amb un llibre coral que representa, a la seva manera, diverses maneres i mirades sobre les impostures i les hipocresies. Com i per què vàreu pensar en el llibre coral; com vos ho vàreu fer i repartir, em referisc als temes a tractar?

Podia ser de moltes maneres, però la nostra és la vessant escriptora. Un llibre coral representa diferents maneres de veure uns mateixos fets i aporta una riquesa extraordinària al lector, que té ferramentes per crear el seu propi món i tindre la seua visió pròpia. Per això, la proposta d’un llibre a tretze plomes (a 26 mans!)

Els temes es van crear pels mateixos autors i autores. Cadascú va plantejar el seu prisma i es van coordinar per no coincidir. Quan hi ha tanta qualitat i complicitat, les coses flueixen sense forçar res. És molt natural.

-La lluita és el fil conductor de totes les reflexions que es dueu a terme perquè la lluita, com l’esperança, és allò últim que es perd, no?

Tota la raó. Les persones hem estat maltractades històricament pels mercats econòmics, pel poder, pels governants, pels grups de pressió fiscal i laboral, pels holdings que dirigeixen les nostres vides, a la fi, per tot aquell que amb poder ha marcat els nostres camins per omplir-se les seues butxaques. Hem hagut de lluitar en contra de tot això amb l’esperança de ser lliures i de trencar les cadenes. Malgrat tot, i encara que pensem que som lliures en molts aspectes, no ho som. Estem sotmesos sempre als designis dels grups financers. Segueixen marcant com hem de vestir, què menjar, com comportar-nos... I, ací està Internet per recordar-nos-ho cada mitja hora. Per això, precisament, no hem de defallir i hem de seguir lluitant, cadascú a la seua manera, bé siga fent llibres, bé deslligant-se de modes i banalitats. Siga com siga, hem de seguir lluitant cada dia i, no hem de perdre mai l’esperança en què pensar que podem ser els vertaders amos de les nostres vides.
 

-M’interessaria molt que m’expliquàreu com ha anat, com ha estat la col·laboració amb la il·lustradora Manola Roig, perquè per a cada relat, per a cada veu ha fet una il·lustració i això fa que hi haja una interacció entre els que reflexionen amb la utilització de les paraules i aquells que ho fan reflexionant amb les il·lustracions, no?

Sí, efectivament. La interacció paraula-imatge va ser un dels treballs necessaris perquè havia d’anar lligada. Les paraules havien de veure’s reflectides en imatges. Treballar amb Manola Roig sempre és un plaer, perquè sap veure el transfons de les lletres per traure una imatge real que corprèn, que emmarca i li dóna el sentit definitiu al que l’escriptor vol transmetre. Les reflexions eren precises amb paraules i il·lustracions.

-De tota manera el llibre, les reflexions i demés representen que des de la diversitat, però compartint objectius clars i denominadors comuns, és quan de debò es pot fer força per tombar la truita de cap a peus. Com ho veieu?

Clar. Compartim espais, pensaments i objectius. I treballem des de fa anys per procurar de tombar-la. Amb aquests condicionants de debò s’hi pot anar i fer eixa força.

-Hi ha molt d’hipòcrita, impostor dins de qualsevol lloc, indret i molts gairebé han arribat a dur a terme aquesta pràctica sense gens ni mica de mirament, ni dissimulant perquè ja ho fan com un exercici de vida, és la seua manera de viure. Com ho veieu? (són com a impostors descarats)

En qualsevol lloc hi ha d’impostors, fins i tot en mons que ni ens imaginem. I fa el mateix, hi ha a les dretes i a les esquerres. Quan una persona té poder, siga en un govern local, en un estatal o fins i tot en una associació professional determinada tendeix a convertir-se en un impostor. L’única cosa que els preocupa és el seu melic i fan el que siga i xafen a qui siga per conservar-lo. El que resulta patètic és que aquests impostors que porten la mentida, la falsedat per banda, continuen sent els que ens governen. Que la gent no haja fet un escarni públic d’ells i els haja tornat a votar amb més força, per exemple, és una de les clares mostres de la pressió que exerceixen els qui realment manen de les societats en què vivim, emprant els mitjans de comunicació, Internet i qualsevol altra via. No els cal dissimular, ja que s’hi troben perfectament legitimats, bé des de l’acceptació pública o bé des de les urnes. El que més em preocupa, així i tot, és que la gent tinga en el pensament que això és una pràctica normal, ja que el pensament estès és allò “d’això jo també ho faria. Si jo estiguera al seu lloc també ho faria”. Això és el més dolent, que aquests impostors de paraules buides i vides punyents es senten legitimats per seguir abusant des de governs i grups d’interessos econòmics, i socialment estiguen acceptats i normalitzats. 

-A la política, al món de l’associacionisme, a les escoles, als clubs esportius, als nuclis humans més íntims, al treball hi han persones que estan, però que no estan o que estan per fer mal o, també, com a esquirols. Què cal fer des de les vostres pròpies experiències per tractar de desfer aquests nusos? Està, com sempre, en l’educació part del remei?

Evidentment, per evitar aquestes persones que arriben a ser tòxiques, cal començar per un sistema educatiu que lluite per la inclusió, la integració i eduque amb valors de la participació i de la cooperació. És clar que l’educació és el remei, o part  d’aquest, ja que també ha de ser la societat la que canvie la prelació de valors.  Hauria d’existir un repartiment equitatiu de les ajudes, dels coneixements. Però, sobretot, no podem deixar-se caure als braços del pessimisme. 

-És per això que moltes persones practiquen cert activisme, però des d’un àmbit més individual o individualista?

És clar. Per desgràcia, com deia abans, si existeix una mínima possibilitat de protagonisme, alguna gent pensa a assolir un cert poder i ascendre a una classe social inventada pel capitalisme. Això ocorre en entitats professionals, en altres tipus d’entitats, en grups polítics, parlaments, etc., això provoca que en ocasions molts activistes vagen per lliure i intenten aportar coses de forma individual. No obstant això, jo crec fermament en l’associacionisme, en la reunió de persones per crear i desenvolupar projectes i pense que gent que va pel seu camí hi ha en qualsevol lloc i el que cal és reconduir-los, perquè en ocasions són, fins i tot, vàlids però que s’han equivocat de camí social. Els actes individuals estan bé, però cal ajuntar-se per tindre més força per desenvolupar qualsevol projecte que ens plantegem i fer front a les administracions, procurant des del prisma del col·lectiu trencar amb tantes impostures i blablablismes.   

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat