El llibre, l’assaig fa un recorregut pel temps del 1958 a 1987.
El llibre es troba dins de la col·lecció Aldea Global de publicacions de la Universitat de València.
És un assaig que mira de ben prop la història contemporània en matèria de comunicació del País Valencià.
A més de la Universitat de València, hi participen: la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Jaume I i la Universitat Pompeu Fabra.
Sobre l autor, Francesc Martínez Sanchis: es.wikipedia.org/wiki
És periodista, historiador i doctor en Comunicació , així com professor associat de la Universitat de València. Ha treballat en Levante El Mercantil Valenciano, en Canal 9 Ràdio, Ràdio Cadena Rato i l’edició valenciana d’El País. Ha coordinat, en diverses etapes, les revistes: Sembra, L’Esport Adaptat i Papers de l’Horta i els gabinets de premsa del Consell metropolità de l’Horta, la Mancomunitat Intermunicipal de l’Horta Sud i l’Ajuntament de l’Alcúdia. Col·labora des de 2001 en Saó. És autor d’una extensa obra de recerca sobre premsa i comunicació del País Valencià, de la qual destaquem els llibres: Periodisme contra les cordes; El valencià en els mitjans de comunicació i Periodisme local i comarcal. La comunicació valenciana de proximitat.
Alló que ens diu publicacions de la Univeritat de València:
Després de la desfeta del valencianisme republicà com a conseqüència de la Guerra Civil, a finals dels anys cinquanta del segle XX la premsa valencianista reprèn la tradició històrica. Entre 1958 i 1987, anys que abracen el franquisme, la Transició i la primera legislatura autonòmica, van sorgir tot un seguit de revistes que empren el català com a element recuperador de la identitat valenciana. Publicacions com Gorg, Dos y Dos, Saó, Valencia Semanal, Trellat, Generalitat, L’Espill, l’Horta o El Temps, entre d’altres, configuren un nou teixit identitari que aglutinarà persones forjades en la lluita antifranquista i les plataformes democràtiques de la Transició, influenciades pel nou valencianisme articulat al voltant del pensament de Joan Fuster. Aquest moviment va dipositar en la premsa moltes de les esperances de normalització de la llengua.
En la introducció destaques que la premsa valencianista és un model de periodisme popular, però fins a quin punt, com i, de quina manera es converteix en aquest model? Per què ha d’haver-hi com una voluntat, no?
Efectivament, hi ha una voluntat molt ferma, certa tossuderia, en la premsa valencianista d’aquest període que arriba a produir 126 revistes representatives: 14 sorgides en el franquisme i 112 en la Transició. És una nova premsa valencianista, diferent a la d’èpoques anteriors, ja que és majoritàriament progressista i assumeix d’una forma heterodoxa els plantejaments del nou valencianisme inspirat en l’obra de Joan Fuster sobre la qüestió nacional valenciana, i adopta la normativa unitària de les Normes de Castelló de 1932, que uneixen la llengua dels valencians amb la resta dels territoris de llengua catalana. Aquesta premsa no està feta per empreses periodístiques convencionals, llevat d’escasses excepcions, sinó per associacions culturals, partits, col·lectius de l’ensenyament, el món universitari, el progressisme catòlic i grups ecologistes, molts d’ells forjats en la lluita antifranquista i en les plataformes democràtiques de la Transició. Això, representa un viu exemple del periodisme popular perquè és impulsat per la mateixa societat civil. No és majoritàriament una premsa professionalitzada, ni periodísticament ni empresarial. L’estructura jurídica i financera d’aquestes revistes valencianistes es redueix a un equip promotor polivalent (homes i dones de lletres, polítics i professionals liberals) que sovint realitzen alhora els treballs de redacció, administració i distribució. L’activitat es redueix molt al voluntarisme de l’equip promotor el qual no es dota d’una estructura empresarial clàssica per a l’edició de la revista, sinó que s’acull a fórmules d’accionariat popular o recorre a la protecció d’una associació, un partit o una institució pública.
Arranqueu aquest estudi en plena dictadura (després de què els militars, amb Franco al capdavant, imposaren la dictadura nacional catòlica a l’Estat espanyol i València venia d’ésser capital de la Cultura amb la República. Aquest camí, el de passar de la República a la dictadura, com esdevingué per als ciutadans que estaven vinculats, més o menys directament a la premsa, per què a més de sobreviure a la guerra, postguerra i repressions, es veien apartats de la professió periodística. Conta’ns, per favor.
Prèviament a la dictadura de Franco, per tal d’entendre d’on veníem i què havíem perdut, he fet una síntesi, en el llibre, de l’evolució de la premsa en valencià des del segle XIX fins a la Segona República. El franquisme va ser una dictadura feixista implacable amb el perdedors de la guerra i amb les llengües i cultures de l’Estat diferents al castellà. El règim va tallar de soca-rel la premsa en català i els avanços polítics i socials del valencianisme de la República. La repressió contra els periodistes fou cruenta. Alguns foren afusellats a Paterna o moriren a la presó, com els directors de La Traca, Vicent Miquel Carceller, i del periòdic socialista Adelante, Isidro Escandell. Foren depurats nombrosos membres de l’Asociación de Prensa Valenciana per les seues idees democràtiques i destacats valencianistes com Manuel Sanchis Guarner estigueren empresonats i desterrats fora del País Valencià. Molts altres valencianistes foren també tancats, com Gonçal Castelló, Antoni Igual i Úbeda, Josep Rodríguez i Tortajada, Empar Navarro, Enric Valor i Maximilià Thous i Llorens. Altres foren depurats, com Francesc Almela i Vives, Bernat Artola, Maximilià Thous i Orts, Miquel Duran i Tortajada, Carles Salvador i Enric Soler i Godes. I desenes es van exiliar, com Vicent Alfaro, Josep Bolea, Francesc Bosch, Eduard Buïl, Angelí i Josep Castanyer, Carles Esplà, Ramon Fontanet, Emili Gómez Nadal, Ernest Guasp, Gaetà Huguet, Juli Just, Artur Perucho, Miquel Peña, Josep Renau i molts més.
La premsa valencianista, durant el franquisme, com va caminar? Tenia trets d’ésser una premsa que va d’haver sobreviure a la repressió?
És una premsa de transició entre allò que es va produir en la República i els models que sorgiran després de la mort de Franco. Durant el franquisme la premsa valencianista se les va enginyar per sobreviure com va poder, però la repressió va acabar finalment amb ella. Revistes com Sicània o Valencia Cultural editades a la ciutat de València combinaven articles d’afalagament al règim amb articles divulgatius i culturals de reivindicació valencianista, alguns fins i tot escrits en castellà per no “ofendre” els feixistes. Però la censura va acabar amb elles, una censura que afectava també la publicitat en català que estava molt limitada pels censors. La inanició econòmica i el cansament dels editors van donar fi a aquestes publicacions. Un altre cas va ser la revista Gorg (1969-1971), fundada per Joan Senent, la qual va sofrir un expedient de tancament per part del Ministeri d’Informació i Turisme (MIT) amb l’argument que tenia un “marcado carácter valencianista, más bien catalanista”. Senent va mantindre un plet judicial amb el MIT fins a 1975, finalment el Tribunal Suprem –com no podia ser d’altra manera– li va donar la raó al MIT. En fi, una vergonyosa repressió.
La mala experiència de Gorg, que es pot considerar el primer focus periodístic cultural del nou valencianisme fusterià, va fer desistir els valencianistes d’esquerres d’embarcar-se en altres aventures periodístiques legals perquè sabien que amb qualsevol excusa el règim acabaria amb elles. Per tant, la Llei Fraga no va suposar una embranzida de la premsa en català en terres valencianes, però si que aparegueren algunes capçaleres en castellà bastant representatives com la cartellera Túria, Valencia Fruits o el setmanari La Marina.
De tota manera, la gent apostava i s’atrevia; així publicacions com Al Vent, Gorg i Sicània van ésser com a referents dins un desert esquerp, no?
Sí, hi havia gent que no mirava el perill. Sicània, Valencia Cultural, Al Vent i Gorg van ser les referents, però tingueren una durada efímera, les urpes del règim eren massa llargues. A més d’aquestes publicacions, en algunes comarques van aparèixer algunes publicacions culturals locals en català consentides pel franquisme que es van limitar a esdeveniments de cultura, tradicions, història i folklore local, les quals no desperten les suspicàcies del règim perquè no fan una crítica política a la dictadura. Els que sí que se la jugaven eren els partits de l’oposició. Només unes poques revistes clandestines editades per partits polítics es van atrevir a criticar sense embuts el règim, com és el cas de Lluita del PSAN; Esquerra del Partit Socialista Valencià; La Veu del Camp del PCE; Terra Ferma del Partit Carlista; Full d’Informació del País Valencià de Nova Germania; Ho Volem Tot de Germania Socialista o, La causa del poble del Moviment Comunista del País Valencià.
Al Vent fou una publicació en la qual habità, com bé dius, un cant a la llibertat des de 1964-1969. Després està Gorg, on la cultura és el punt de mira, de 1969 a 1971. Aquestes dos publicacions es van retroalimentar? Van ser les primeres revistes que aportaren un alè important i un esclat de valencianisme? Com han influenciar a altres publicacions més contemporànies? (per exemple Saó).
Al Vent i Gorg van ser revistes que contribuïren un esclat del nou valencianisme, però no es van retroalimentar. Com he dit, Gorg va ser el primer focus periodístic cultural del nou valencianisme fusterià, principalment valencianistes d’esquerres com el mateix Fuster, a més de joves professors nacionalistes de la Universitat de València i de partits clandestins com el PSAN, el MCPV i Nova Germania i el Partit Socialista Valencià, entre altres.També hi col·laborà gent del catolicisme progressista. En canvi, Al Vent fou una revista liderada pel partit democratacristià Unió Democràtica del País Valencià,fundat per Vicent Miquel i Diego, que havia assumit també el nou valencianisme i que fou editada sota l’empara de l’Església de Castelló de la Plana. La influència de les dos revistes sobre les publicacions posteriors ve determinada principalment per la continuïtat de les idees nacionalistes basades en el paradigma fusterià sobre la identitat valenciana, així com pels col·laboradors que van participar assíduament en publicacions democràtiques com Saó, L’Espill, Generalitat, Trellat, Valencia Semanal o El Temps, per exemple. A més, en el cas de Gorg, aquesta revista fou una plataforma de construcció de lideratge. Bona part dels seus col·laboradors es convertiran en líders socials, polítics i culturals i tindran protagonisme intel·lectual, polític i cívic en la democràcia.
També va sorgir premsa en castellà, com Valencia Cultural. Què aportà aquesta publicació que caminà els primers quatre anys dels seixanta?
Sicània (fundada per Nicolau Primitiu) i Valencia Cultural (dirigida per Vicent Badia) van ser les primeres en aglutinar els pocs crepuscles valencianistes existents a la València franquista. Valencia Cultural fou continuadora de Sicània. L’aportació de Valencia Cultural va ser mantindre viva la flama valencianista, encara que en castellà i dins d’una línia conservadora, a més de ser un pont entre el valencianisme de preguera i el nou valencianisme que vindrà després de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. Sicània i Valencia Cultural representen un valencianisme sentimental i folklòric d’exaltació d’un costumisme passatista que no planteja cap projecte polític nacional de futur per al País Valencià. En canvi, Gorg representa el valencianisme modern que accepta la catalanitat del País Valencià i la seua participació en una comunitat nacional anomenada Països Catalans.
La premsa valencianista progressista d’esquerres i arrelada al territori, des de quan es va confrontar amb la blavera o amb els periodistes que enarbolaven el blaverisme i que estaven en molts altres llocs? Com és hui i com va ésser la confrontació entre la premsa blavera i la que gira en torn al progressisme, el valencianisme i el fet d’ésser d’esquerres?
Realment la gran “batalla” de la premsa blavera contra l’opció valencianista d’esquerres es va produir durant la Transició, sota el lideratge del diari conservador en castellà Las Provincias. Aquest diari va ser l’altaveu històric de la burgesia valenciana i defensor visceral del blaverisme, concepció que va triomfar després de l’anomenada Batalla de València ja que va aconseguir la implantació de la bandera autonòmica (la Senyera amb franja blava) i el nom de “valencià” per a la llengua en l’Estatut d’Autonomia de 1982. Hi havia també dos periòdics blavers menors escrits en valencià secessionista, Murta i Som, molt anticatalanistes i antifusterians que van ser molt crítics amb Valencia Semanal, Saó, Lluita i El Temps, principalment. I per descomptat, aquestes publicacions nacionalistes (juntament amb altres com Cal Dir, Trellat i L’Espill i altres) tampoc tingueren pèls en la llengua a l’hora de criticar racionalment el blaverisme i la seua dolenta i fanàtica força de xoc, el Grup d’Acció Valencianista, que va protagonitzar molts episodis de violència contra polítics i intel·lectuals d’esquerres, la Universitat de València i llibreries i impremtes editores de premsa i llibres en la nostra llengua. La batalla dels símbols la va guanyar el blaverisme, però la batalla de la llengua normativa, la més important, la va guanyar el valencianisme d’esquerres i la seua premsa. Els blavers a penes escriuen valencià, amb el castellà en tenen prou, i el món de la cultura, l’educació i de les lletres estava hegemonitzat per gent d’esquerres que conreaven la llengua normativa unitària amb la resta del domini lingüístic català. Tant és així que els governs autonòmics del PSPV-PSOE i del PP han mantingut el “valencià” normatiu en l’escola i l’administració pública. Malgrat que el nostre Estatut anomena “valencià” a la llengua pròpia, la normativa oficial de la Generalitat Valenciana és convergent amb la resta de territoris de llengua catalana. El valencià secessionista és residual i no ha entrat en les escoles. La victòria de la llengua és el màxim guany del nou valencianisme en la Batalla de València i això ha estat possible també gràcies a la premsa valencianista, als periòdics d’informació i especialitzats que han editat nombroses associacions i col·lectius valencianistes d’esquerres.
Amb dades de 2004 (les últimes elaborades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), un poc més del 9% de la població adulta valenciana llig premsa en valencià en paper i, un 11% digital. Segurament aquests percentatges hauran variat en 2016, ho veurem quan disposem de noves dades. Però si partim de 2004, veiem que el nivell és baix, perquè hi ha poca premsa en valencià i la poca que hi ha no es fa visible en els quioscos; sobreviu gràcies a la subscripció i la venda en llibreries especialitzades. I, no tenim ni un diari en valencià en paper, és constatable la supremacia de la premsa en castellà que compta amb diaris de gran difusió. Davant d’això, el valencià en la premsa diària ha estat present en seccions determinades dels diaris progressistes en castellà: El “Quadern” de l’edició valenciana d’El País (ja desapareguda) i la secció diària “Panorama” de Levante-EMV són els exemples més il·lustratius. Aquests diaris progressistes han sabut cuidar el lector valencianista, introduint, almenys, un poc de valencià en les seues pàgines. Ara, la cosa ha millorat un poc, Levante-EMV edita una versió digital en valencià. I, a més, han sorgit en els últims anys diversos diaris digitals en valencià (com per exemple, La Veu del País Valencià) que obrin una nova perspectiva i cert optimisme vers el futur de la llengua en els mitjans de comunicació.
De tota manera, tot i la crisi de la premsa de paper i la revolució digital, hi ha hagut revistes que s’han mantingut i que estan eixint, de tant en tant, al quiosc, per exemple pense amb El Temps. Té molt de mèrit, no?
Això té molt de mèrit, és veritat. Hui encara sobreviuen una vintena de publicacions sorgides entre 1976 i 1987, entre elles El Temps, Saó, L’Espill, Camacuc, All-i-oli i d’altres. La tossuderia, la militància cultural i la fidelitat vers la llengua d’editors, periodistes i entitats que n’estan al front han fet possible la supervivència d’aquests periòdics, contra tot pronòstic i amb situacions econòmiques adverses i molta hostilitat i rebuig del partit conservador que ha estat al capdavent de bona part de les institucions valencianes en els darrers vint anys.
La premsa identitària protegida per la intel·lectualitat què va suposar? Per què no es va enfortir mai del tot l’intent d’implantació, i amb diferents iniciatives, de revistes de caire satíric?
El franquisme fou la tomba de la premsa satírica valenciana i d’altres llocs de l’Estat, i la societat de Transició no va recuperar la rica tradició que en terres valencianes havia donat un bon nombre de capçaleres, com El Mole o La Traca, per exemple. En la Transició, eren el que va haver, són intents frustrats de recuperar la tradició de la premsa satírica valenciana, com per exemple títols com, El Corcó, El Dàtil. El Pardalot engabiat o L’Encarnella. Eren altres temps, aquests periòdics satírics acaben tancant per inanició econòmica. Apuntem dos causes: el baix consum d’aquesta premsa, ja que la ciutadania que eixia de la dictadura es prenia molt seriosament la política; i l’escassa publicitat, ja que la inserció publicitària ocupa el 2% de l’espai de redacció en El Corcó i el 3% en El Pardalot engabiat, no donava per a mantindre les publicacions. Però hi ha més. La premsa satírica va sucumbir davant de la instantaneïtat dels humoristes televisius i la vinyeta quedarà relegada en gran mesura a la premsa informativa. La premsa satírica valenciana –igual que la de la resta de l’Estat– mai més recuperarà la seua antiga esplendor, i tampoc quallaran els intents d’Eliseu Climent de recuperar les capçaleres La Traca i Pensat i Fet, entre 1995 i 2008 cada mes de març, com un producte d’Edicions del País Valencià.
Va haver-hi una bombolla de mitjans al País Valencià; bombolla que, s’ha anat desfent arran de la crisi de la premsa tradicional, no?
Realment, hui estem quasi igual que la Transició, amb poca premsa en valencià i demanant de nou RTVV i TV3. Hem anat arrere. És cert que entre 1976 i 1995 va haver un creixement moderat i sostingut de mitjans de comunicació, però ha estat molt lluny del gran esclat que va experimentar la premsa en català a Catalunya. Això no obstant, la davallada de la premsa tradicional en valencià es va produir a partir de 1995, amb l’arribada del PP a la Generalitat que tancà l’aixeta de les subvencions i la publicitat institucional a la premsa en valencià, alhora que va ajudar econòmicament molt a la premsa diària conservadora en castellà. Tanmateix, la crisi de 2008 ha clavat la punta a la premsa tradicional. Entre 2008 i 2015, van tancar una vintena de publicacions informatives d’àmbit local i, també, especialitzades a causa de la crisi publicitària i cert boicot d’alguns poders conservadors a la premsa en la nostra llengua.
Estem en constant i en ple debat davant del periodisme i la premsa, això crec que és molt positiu, no? Ara i hui és per qüestions com la llibertat d’expressió que es veu en conflicte, sovint, per estar lligada a anunciants que tenen els seus interessos i que, directament o indirecta, influencien en allò que ha d’eixir, o no, des de la Transició, la censura s’ha substituït per això, no?
Efectivament, la publicitat és la nova censura sobre els mitjans de comunicació de les democràcies. La pressió de les grans empreses a través de la publicitat és enorme per tal de marcar certes línies informatives o maquillar o no posar la nafra informativa en determinades qüestions que els puguen perjudicar. Ignacio Ramonet ho explica molt bé en el seu llibre La tiranía de la comunicación (1999). Recentment, el dirigent socialista Patxi López, en una entrevista en la SER, davant la pregunta sobre la possibilitat de l’abstenció del PSOE per a facilitar la investidura de Mariano Rajoy, denunciava l’enorme pressió de les empreses de l’Ibex-35 en els mitjans de comunicació, mitjançant la publicitat per crear un estat d’opinió favorable a l’abstencionisme del partit socialista. I, pel que fa a la premsa valencianista de 1976 a 1987, una de les causes de què no s’haja pogut consolidar un mercat publicitari estable ha estat l’absència o la innexistència de la publicitat de grans empreses que habitualment fan costoses campanyes publicitàries en mitjans en castellà.
La resposta és difícil. Un recent estudi dirigit per Cristóbal Crespo i publicat per l’Escola de Comunicació de la Universitat d’Amsterdam, titulat «Percepcions polítiques, econòmiques i organitzacionals dels periodistes. Una amenaça per a la llibertat de premsa», en el qual han entrevistat a 500 periodistes espanyols de mitjans regionals i nacionals, constata les fortes pressions que reben els periodistes. El 75,6% dels periodistes afirma haver rebut alguna vegada pressions polítiques a causa de les seues informacions, un 92,2% afirmen haver rebut pressions dels seus editors, directors o caps a l’hora de publicar certs continguts, i un 88,5% assegura percebre pressions al voltant de les seues expectatives econòmiques en l’empresa com a pressió que limita la seua llibertat de premsa. I més encara, la dona periodista percep un 23% més de pressions econòmiques que els seues companys. De la mateixa manera, el 95,4% dels enquestats afirmen que empreses i polítics ofereixen regals i diners a periodistes. Finalment, el 74,9% afirma que una mala relació amb algun polític pot posar en risc la seua faena. L’informe revela que la ideologia del periodista no resulta rellevant a l’hora que aquests reben pressions polítiques i econòmiques. I aquesta situació és semblant en altres països democràtics. Com es pot desfer açò? És difícil, però crec que un primer pas seria que les empreses periodístiques i els periodistes abraçaren els valors professionals progressistes del periodisme, és a dir, fer un periodisme crític amb el poder i defensar els interessos de les classes més desfavorides i perjudicades pels poders polítics i econòmics, sense por i sense sentir-se pressions. Solament així, el periodisme pot recuperar la credibilitat.
Hi ha molts referents de premsa, molts mitjans els quals tractaven temes variats i generalistes; les que s’aproximaven a temes més concrets i s’especialitzaven i, també, revistes literàries. Què ens pots dir? Amics, hui al País Valencià quin panorama periodístic hi veieu? (podeu centrar-vos més, si voleu, amb la premsa, tant en digital com en paper).
El panorama és extremadament complicat i serà difícil redreçar-lo després de la desfeta dels últims anys per causes polítiques i econòmiques que ja hem comentat. Però el panorama actual és més esperançador. L’actual Consell de la Generalitat Valenciana vol recuperar RTVV i ha acordat amb el President del Govern de Catalunya fer un acord de reciprocitat per rebre en el futur les emissions de les televisions i ràdios autonòmiques respectives. A més, la Generalitat Valenciana ha incrementat en gran mesura les ajudes als mitjans que empren el valencià. En 2010, la Generalitat Valenciana donava uns 120.000 euros a aquesta finalitat, en la convocatòria de 2016 són 2.300.000 euros (dènou vegades més) per a premsa, ràdio, televisions i mitjans digitals. Així mateix, el valencià s’està recuperant més amb la presència dels mitjans digitals, que no en els tradicionals. Ho veiem amb estudis en la mà. El darrer estudi sobre aquesta qüestió, constata que en 2011 hi havia 465 mitjans digitals al País Valencià, 89 dels quals en valencià, el que representa el 19,14% respecte del total. D’aquests mitjans en valencià, 47 són diaris digitals dels quals hi ha 21, que són comarcals i supracomarcals. El percentatge, tot i ser modest, marca una tendència a l’alça, ja que en 2007 hi havia solament 32 mitjans digitals en valencià i en 2011 s’arriba als 89. La llengua del país està prenent força en la premsa digital. Confiem en què es puga caminar en aquesta direcció.
