Un llibre sota l’edició d‘Ignasi Aldomà que publica amb el departament de publicacions de la Universitat de Lleida i l’Ajuntament d’Artesa de Lleida.
Allò que ens diu l’editorial sobre el llibre:
La publicació busca sortides als interrogants que es plantegen en les noves ruralitats, en les quals la població s’ha allunyat del camp, la pagesia té un paper cada cop més reduït i els nous processos i organitzacions industrials causen l’estranyament o perplexitat dels pagesos i les empreses agràries. Fins a quin punt manté el seu interès l’ajuda mútua i l’associacionisme agrari com a resposta sectorial? El llibre recull les aportacions a les jornades sobre associacionisme agrari en memòria del sindicalista Felip Domènech celebrades el novembre de 2014.
-Ignasi, el món rural no para de transformar-se cada dia…, però quins factors fan que, com de cop, aquesta transformació sacceleri?
En primer lloc canvia l’agricultura, que era l’activitat bàsica de les àrees rurals. Després, la mobilitat i l’accés als nous mitjans de comunicació fan la resta.
-Aquesta acceleració és perquè, simplement, es necessita?
Els aires de canvi vénen de fora del món rural, independentment que aquest els necessiti o no, i el ritme de canvi varia amb la conjuntura.
-Fan falta canvis cap a noves ruralistats, o maneres dentendre la vida al món rural,perquè si no és així el món rural encara es mor més de pressa, no?
Senzillament cal veure les noves possibilitats que tenen els recursos de les zones rurals perquè la desestructuració d’aquestes no acabi en abandonament.
Les possibilitats són diverses, com diversitat hi ha de ruralitats. Des de l’opció d’agricultura industrial i més moderna imaginable, fins a la unitat mínima d’autosubsistència. Sí que en molts casos, si es sobreviu, ja és molt. Però la supervivència no és cap garantia de futur; cal airejar-se amb pensament i activitats noves.
-Com influeix o com va influenciar que, abans més que ara, tot estigués tan centralitzat?
La part més negativa de la centralització són les rendes produïdes en l’entorn rural que se’n van fora, i això ha passat amb les hidroelèctriques i passa ara amb les eòliques, per exemple.
-Les cooperatives, com influeixen amb la idiosincràsia i la manera de ser dins del món rural? Per exemple, el fet de tindre una Cooperativa a un poble de 1.400 habitants…
Les cooperatives representen un element de resistència col·lectiva important; que s’ha de combinar amb les exigències d’una activitat innovadora i competitiva en tots els sentits, fet que costa a vegades de veure.
-Com és el procés de transició cap a les cooperatives?
Falten estímuls perquè els cooperativistes sentin la cooperativa com a seva, i malauradament, cal passar sovint per dificultats perquè això sigui així.
-I com hi convivien amb les Cooperatives aquells que no volien entrar a formar-ne part?, o que no volen…
Fa falta tothom, i la cooperativa ha de ser prou flexible com perquè tots els habitants del seu àmbit s’hi comprometin amb major o menor intensitat.
-De totes maneres, Ignasi, en aquest llibre es fa, en part, com un exercici dhistòria de les Cooperatives del segle XX… venint del “sistema rural com ancorat” (un sistema més rígid) del s.XIX, no?
Molt dels règims que s’han succeït han intentat utilitzar el cooperativisme per controlar políticament la societat agrària i això ha significat una limitació important.
-El Cooperativisme durant aquest segle va tindre moltes i molt variades acceleracions envers les transformacions, però, segons com es miri, desacceleracions… No són el mateix les Cooperatives en temps de la República, amb president de la República amb Aniceto Alcalà Zamora i amb Azaña com a president de govern, amb l’època del bienni negre o amb el govern del Frente Popular amb Azaña com a president de la República i la Guerra Civil… Comentans.
El camperolat representa una majoria social en aquells moments, i l’afany de control dels diferents governs es deixa notar en l’ordenació del cooperativisme agrari i els intents de controlar-lo políticament d’una manera o una altra. Així com els dubtes de fiabilitat política que recauen sobre les cooperatives, integrades per uns membres de perfil més aviat conservador, quan l’esquerra passa al davant.
-I ja el cooperativisme entra cap a certa desacceleració amb els 40 anys de dictadura i amb la Llei de Cooperatives del 1942,no? Què ens pots comentar? Allò degué ser un “cooperativisme vertical”, no?
Evidentment, durant el franquisme tota expressió socioprofessional s’intenta controlar i reduir, tot posant-la sota el paraigües del sindicalisme únic vertical, que garanteix l’adhesió al règim polític.
-Però el camperol i el pagès a zones sobretot amb cert sentiment d’emancipació, com a Catalunya, tot s’agrupa i s’entén d’una altra manera, no?
-Naix la Unió de Pagesos i la gent, els pagesos i pageses, es tiren al carrer amb les primeres tractorades diguem “més lliures”, les de la segona meitat dels setanta. Com són, què reivindiquem i què aconsegueixen?
La reacció del moment és la d’una pagesia torturada per la dictadura del moment des d’un punt de vista polític i social, que en canvi ja s’havia guanyat econòmicament una posició prou més respectable. Aconsegueixen poques reivindicacions econòmiques pràctiques (els temes de seguretat social i d’altres arribaran a la llarga), però d’entrada adquireixen una visibilitat social i política que tindrà sens dubte diferents repercussions.
-De totes maneres, en aquelles primeres manifestacions, demandes i reivindicacions per als camperols, ja es van començar a quedar moltes d’aquestes demandes dins el tinter. Conta’ns. A més, hi ha coses que mai s’han retrobat…
Molts podien pensar que “es podia viure de la terra”. Però tant l’evolució del mercat, com el discurs de la “modernització de l’agricultura” que ha impregnat la pagesia, porten en essència a la seva desaparició constant.
-El camperol ha hagut d’anar adaptant-se a les demandes del mercat : així es va passar de sistemes que ho fiaven tot a un treball duríssim amb ferramentes antiquades, fins a certes dècades del XX al desenvolupisme i a la revolució verda i a remirar, ara, el camp i el món rural amb uns altres ulls… Potser ara són més respectuoses amb la salut d’un planeta sobreexplotat. Què ens pots dir?
El pagès té una gran responsabilitat en la salut del planeta; però malauradament no és amo dels seus mitjans de producció, de manera que s’empassa totes les innovacions que li arriben mentre li serveixin per produir més quilos. Les exigències de responsabilitat de la contaminació i desequilibris provocats per l’agricultura s’haurien de dirigir, doncs, cap als industrials del ram.
