El pròleg el fa Jordi Martí i Font.
Allò que ens diu la sinopsi:
“Reunidos los elementos del Sindicato Libre, hemos acordado asesinarte a ti y a Pestaña, entre otros. Esta vez no escaparéis ninguno, aunque tu serás el primero…”
Amb aquest anònim es dirigien a Salvador Seguí els seus assassins pocs dies abans de l’atemptat. No és gens estrany, doncs, que el Noi del Sucre es convertís en un dels principals objectius del braç armat d’una patronal que s’escarrassava per liquidar, escapçar, les figures més insignes del moviment obrer.
Una habilitat estratègica brillant així com una poderosa retòrica feien de Seguí la simbiosi perfecta entre un home d’acció i un dels pensadors més influents d’aquell sindicalisme revolucionari cada cop més vigorós. Sempre capaç de fer equilibris entre les diferents tendències de l’anarquisme, Seguí va aconseguir compactar els nombrosos grups revolucionaris en una col·lectivitat ferma i organitzada, el sindicat, amb capacitat de plantar cara als seus opressors de classe.
Des del rigor històric, Xavier Diez ens convida a endinsar-nos en la vida i el pensament polític d’un dels personatges més populars —per bé que desconegut— de l’anarquisme ibèric. L’autor pretén donar resposta a problemàtiques, tan diverses com necessàries, que encara són vigents en el nostre temps, com ara l’ús de la violència, la qüestió nacional i l’afinitat de classes, entre d’altres. Probablement som davant la temptativa contemporània més acurada i sòlida de biografia del sindicalista més rellevant del primer terç del segle XX, centrada en aquest cas en el seu pensament i les seves idees.
L’autor del llibre, en Xavier Diez:
És doctor en Història Contemporània, llicenciat en Filosofia i Lletres, diplomat en magisteri i postgraduat en Padagogia Terapèutica. En l’actualitat exerceix de professor a la Universitat Ramon Llull.
Una bona part de la seva obra com a historiador l’ha dedicat a l’estudi de la memòria del moviment llibertari, amb llibres com El anarquismo individualista en España (2007); Venjança de classe (2010) o L’anarquisme, fet diferencial català (2013), tots tres editats, també, per Virus. Però, la seva extensa obra no només abasta la història. Com que és un apassionat de les lletres també compta amb un parell de novel·les i alguns poemaris. Amb un incombustible esperit crític, col·labora en diferents revistes, diaris i llocs webs on escriu sobre el nostre temps, això sí sense deixar de tenir present allò que va esdevindre en un temps passat.
es.wikipedia.org/wiki/Salvador_Segu
youtube.com/watch?v=J8CfrQvEh-g
Fundació Salvador Seguí:
fundacionssegui.org/
Cazarabet conversa amb Xavier Díez:
-Xavier, què t’ha fet apropar-te a aquells dies de la Barcelona revolucionària i, especialment, amb la figura d’en Salvador Seguí?
Curiositat. Malgrat que porto molts anys estudiant l’anarquisme, especialment en els àmbits més culturals o del pensament filosòfic, a partir de la bibliografia prèvia, em costava molt comprendre aquell període (a grans trets el que trobem entre 1909 i 1923) en què passen moltes coses, que resulta molt transcendent per al que passarà les dècades posteriors i on, en canvi, no trobo un relat massa coherent, no s’acaba d’explicar bé. Abans de posar-m’hi a treballar, em feia grans preguntes: Quina relació tenien de debò els anarquismes a Barcelona amb el lerrouxisme? Per què una iniciativa d’aplegar diversos sindicats i organitzacions disperses acaba convergint en una gran organització com la CNT que marcarà la història del país? Què passa durant la guerra mundial entre els diversos actors? Què hi ha a l’entorn dels intents d’unitat sindical amb la UGT? Per què un pintor de parets, jove, lletraferit, d’acció, acaba tenint tant de prestigi, no només com a líder sindical, sinó entre el món cultural barceloní? Què hi ha de rerefons amb el flirteig amb el republicanisme? Per què hi ha una reacció tan furibunda i violenta de la patronal catalana contra el sindicalisme, especialment a partir de la seva victòria a la Canadenca? A vegades penso que una biografia, amb les contradiccions, accions, paraules, omissions i silencis de cada individu poden ajudar-nos a respondre aquestes preguntes, a seguir un fil narratiu capaç d’administrar la complexitat.
Seguí, a més, és un home fronterer. Vull dir que és algú que efectivament és un sindicalista, un home d’acció però també un pensador, un tertulià, un home que es troba ben a gust amb el món cultural barceloní de l’inici de segle. És algú desacomplexat, a qui no li fa res relacionar-se amb persones alienes al sindicalisme, com pot ser els polítics professionals.
-Què aporta aquest llibre a la figura d’en Salvador Seguí com a persona i com a pensador?
-Les biografies prèvies ressaltaven aspectes parcials de la seva personalitat: el mite, el màrtir, el sindicalista, l’home d’acció, la persona amb un gran carisma. A mi m’interessa el vessant més intel·lectual, el del pensador polític. A partir d’aquí miro les seves referències, examino els seus textos o els testimonis dels seus discursos. Arribo a la conclusió que Seguí, especialment a la seva darrera etapa, com assenyalava Xavier Domènech a “Hegemonies”, és algú que és un pensador complex, que explica el seu sentit estratègic. L’expansió de la CNT s’explica perquè és capaç d’entendre que, en un període en què la política institucional, arreu del continent, tracta d’enquadrar els treballadors fabrils, el que cal és construir un espai autònom i independent, fent del sindicat l’embrió d’una contrasocietat capaç de substituir l’estat com a matriu institucional de l’estat.
-Ho fas aturant molt la teva atenció amb el pensament polític, el tret més important d’en Seguí, no?
-Efectivament. Seguí sempre ens és presentat com un líder sindical, com algú molt carismàtic capaç d’arrossegar els treballadors en diversos moviments vaguístics. Tanmateix, per què és recordat? Pels seus mítings i discursos. No és possible fer bons discursos o atreure desenes de milers de persones als postulats llibertaris sense l’habilitat per construir relats potents, projectes societaris atractius, sense establir un pensament flexible. Seguí té aquesta virtut que consisteix a saber combinar idealisme i pragmatisme: l’anarquisme com a ideal de societat i el sindicat com a construcció pràctica que permeti assolir els objectius. Seguí, d’acord amb les idees de Christian Cornelissen o Robert Michels, s’adona que cal bastir una societat no pas a partir de la utopia o l’abstracció, sinó a partir d’allò existent, en base a l’evolució, més que a la revolució, en base a la formació i l’atracció de tots els sectors socials per a construir una societat més justa.
-Però, a banda d’això, com era a nivell personal? Com que has treballat tant la seva biografia podràs fer-nos cinc cèntims de com era com a persona, oi?
-Seguí és descrit pels seus coetanis com una persona de gran atractiu personal, molt carismàtic, el centre de les reunions i les tertúlies, amb un instint polític molt destacat. També és descrit com a una persona molt sociable, amb gran capacitat de relacionar-se amb gent de tota condició i classe. De fet, Eugeni d’Ors, un dels pares del Noucentisme, un home molt conservador, expressa una gran admiració per ell. De fet, també és descrit com a una persona molt culta. Tanmateix, també és un home d’acció que no dubta a abraonar-se físicament contra els seus adversaris. El seu físic imponent també ajuda. És algú, sens dubte, molt valent amb un gran sentit estratègic: sap quan intervenir i quan retirar-se. Això no ho escric a la seva biografia. Tanmateix, hi ha alguns indicis que em porten a pensar que és algú amb alguna mena de superdotació. Malgrat que té una escolarització curta, com passa amb els treballadors de coll blau de principis de segle XX, té una gran memòria, retentiva, i el seu autodidactisme el porta a comprendre la dimensió complexa dels autors i pensadors que llegeix.
-La figura del Seguí, dins del pensament ideològic i polític, com i de quina manera va anar adaptant-se; o sigui: com es fa, políticament parlant, el Noi del Sucre?
-Quan és molt jove sent certa atracció pel lerrouxisme. Això no és estrany, perquè la irrupció de Lerroux, als seus inicis, amb el seu compromís contra els Processos de Montjuïc i la seva agressivitat contra l’església fa que molts hi conflueixin. Aviat, per contra, s’adonarà que Lerroux és un frau i que l’objectiu dels republicans radicals és enquadrar i disciplinar els treballadors i procedir a nacionalitzar (espanyolitzar) els treballadors catalans. Aquesta mala experiència política, penso que el vacuna respecte al contacte amb els polítics. Els partits sempre voldran intentar dominar la gran força sindical (els treballadors organitzats) per fer-los servir instrumentalment en la seva lluita pel poder polític (cosa que està passant arreu d’Europa), i, en canvi, Seguí aprèn a fer servir els partits i els polítics en favor de l’organització. Seguí anirà aprenent a teixir aliances (amb la UGT, amb el PSOE, amb els partits republicans, amb els catalanistes) i a preparar-se quan aquests fallin o traeixin la CNT.
-T’has posat a biògraf polític en aquest llibre?
-És la meva primera biografia, un gènere historiogràfic que no té una gran tradició, tot i que va ampliant-se. La biografia d’en Seguí i l’accent sobre el seu pensament té a veure, tanmateix, amb la meva vocació de fer història de les idees. La meva tesi doctoral va anar sobre el corrent filosòfic de l’anarquisme individualista i, en alguns altres assajos que he anat publicant, he explorat i analitzat les idees que trobem al darrere dels processos històrics. Jo sempre he defensat que les idees sempre tenen conseqüències, no són simples elucubracions intel·lectuals. La novetat és tractar d’explorar la construcció ideològica des d’una figura concreta. Una figura que, com a pensador, és heterodoxa. No tant per les idees en elles mateixes, sinó en base al fet que, a Seguí, cal reconstruir-li el discurs. Escrivia poc. Feia servir negres. Bona part de les idees es van recollir en cròniques de mítings i discursos, del record escrit de coetanis seus, de reconstrucció, de tertúlies…
-Podem parlar més de l’activista que fou Seguí que del pensador perquè en Seguí no és el típic pensador que es volca escrivint llibres, manifestos, etc. Com ho veus?
-És evident que Seguí fou un activista. Tanmateix no se li va reconèixer el seu vessant de pensador pels prejudicis de bona part d’historiadors que el van abordar, com és el cas d’Elorza o Álvarez Junco, que defensava que l’anarquisme espanyol no era original i que era més d’acció que de reflexió. El que ens trobàvem els historiadors des d’inicis del segle és que havíem de revisar tot el que es deia sobre l’anarquisme, tirar de fonts originals i fer un procés de reflexió i comparació amb altres moviments llibertaris.
Certament, Seguí no era un intel·lectual clàssic, algú al darrere d’un escriptori escrivint tractats filosòfics. És algú que fa servir l’oralitat per a expressar i canalitzar el seu pensament. I això permet fer una comparació amb Sòcrates, que no va deixar per escrit cap de les seves idees, i ens hem hagut de conformar amb reconstruccions dels seus discursos.
-Jo el veig més com un ideòleg del pensament llibertari i com una persona que posa per davant la lluita de l’obrer, la lluita i reivindicació sindical. És així?
-Hi coincideixo. Ell sempre reivindica que cal fer una “evolució” vers una societat fonamentada en els valors llibertaris. I el sindicat és l’instrument per a fer-ho possible. En alguna ocasió fa la comparació que l’anarquisme és esperit, el sindicat és matèria. Sense objectius no tenen sentit els mitjans, i sense mitjans no són possibles els objectius. La lluita i la reivindicació sindical són, per tant, simples instruments per assolir a una societat justa, que, tanmateix, caldrà que tingui estructures que la sustentin. I aquí el sindicat és la matriu organitzativa que ho permet.
-Però, tot i que creia en la fraternitat dels pobles, tampoc era amic de les fronteres. Li pesava, pot ser per la proximitat, més Catalunya que Espanya, no? O ens ho pareix per aquest motiu o factor de proximitat de viure allí?
-La meva opinió és que Seguí prové del pensament federalista de Pi i Margall: el federalisme entès com a la concatenació de pactes entre individus, municipis, nacions culturals i la humanitat. Això es tradueix en el fet que la qüestió nacional no l’obsessionava. El seu famós discurs de l’Ateneo de Madrid, del 1919, reconstruït de dues maneres diferents, ve a dir això. La independència de Catalunya no és un problema, els treballadors s’hi adaptaran. En tot cas, del que desconfien és del nacionalisme impulsat per una Lliga Regionalista que, en aquells moments, tracta d’aconseguir un estatut d’autonomia i que és impulsat pels mateixos homes de la federació patronal que estan matant els sindicalistes pels carrers. Seguí no té cap problema de relació amb ningú de l’estat perquè, al cap i a la fi, considera que qualsevol institució (estat, municipi, federació, associació,…) o concepte (nació, religió) ha d’estar al servei de l’individu, i no a l’inrevès. En tot cas, com a bon federalista pimargallià que és, el que recorda és que tot pacte, també entre localitats o nacions, és sempre revocable, en funció de la voluntat dels individus que conformen una determinada entitat.
-La figura d’en Seguí, tot i ésser pedra angular amb l’estudi dels personatges fonamentals dins l’anarquisme, l’anarcosindicalisme, així com del pensament llibertari és, no obstant això, com menyspreada, per exemple, pel món universitari. Com es menja això?
-El que encara mengem són els prejudicis instaurats en el món acadèmic per les generacions d’historiadors conformats durant les darreres dècades, molts dels quals provenien del marxisme historiogràfic. L’anarquisme és de difícil definició i anàlisi perquè resulta de gran diversitat i complexitat i posseeix moltes dimensions que el fan especialment incòmode com a subjecte d’estudi. Molts historiadors que pensen en base a automatismes, esquemes tancats o dogmatismes, ni l’entenen, ni el volen entendre. A tot això hem d’afegir que, a casa nostra, a diferència de les esquerres que acceptaren la monarquia i s’adaptaren a la Transició, el món llibertari va perseverar en el seu antifranquisme. Això fa que s’aixequés un cinturó sanitari davant el seu àmbit polític i la seva història, que patís bandejament i difamació. Al cap i a la fi, l’anarquisme ha estat tractat per la història oficial com el que és: un espai de dissidència.
-Són persones com Companys i Layret els millors coneixedors del seu pensament polític?
-Penso que Companys i Layret són companys ocasionals de viatge, grans amics i, en el cas de Companys, parents. Tanmateix, el seu nivell de familiaritat política és menor a la dels seus companys sindicals. Viadiu fa una excel·lent reconstrucció de les seves idees. Tanmateix, Seguí improvisa molt i fa evolucionar el seu pensament, especialment els darrers anys de la seva vida. És quan es troba a la presó de Maó quan, a parer meu (i aquí coincideixo amb Xavier Domènech), exposa les seves idees més sofisticades. I, en aquest moment, Layret ja ha estat assassinat i Companys està en plena activitat política, separat a centenars de quilòmetres del seu amic. El Seguí del 1917 és força diferent del del 1923.
-En Seguí era una persona directa, implicada, que no callava, ni pretenia, ni volia, ni sabia callar. És així?
-Completament. Era conegut en el món llibertari per tot això. Això formava part del seu atractiu i també era font de molts problemes, com quan al final de la seva vida és progressivament apartat dels espais de decisió de la CNT.
-Però la seva relació amb molts membres del moviment anarquista, anarcosindicalista, llibertari… pareix que era un estira i arronsa. Una mica d’amor i odi. Ho veus així, què ens pots dir?
-És així. Seguí era una personalitat poderosa i un líder natural. No era un polític. Sabia parlar però no sabia callar. Sabia liderar però no sabia maniobrar dins l’organització. A més, en la part final de la seva vida, quan va quedar desconnectat de Barcelona, es va trobar amb una organització assetjada, delmada pels assassinats quotidians a mans de sicaris contractats per la patronal. Mentre era a la Mola, teoritzava la necessitat que els sindicats foren legals, que pugueren coexistir amb la societat burgesa i l’estat, perquè considerava que amb una activitat pública, el sindicat podia obtenir rendiments pràctics que reforçaren la seva autoritat respecte els treballadors, i que les seves actuacions podrien permetre consolidar l’organització, fer-la millorar, propiciar una evolució progressiva… Tanmateix, a la Barcelona del 1922 i 1923 només parlaven les pistoles. Els sindicalistes més proclius al diàleg i l’entesa, els més experimentats havien estat assassinats o eren a la presó. L’organització era en mans dels més joves i inexperts, enlluernats per la Revolució Soviètica i els moviments insurgents europeus. Els sindicalistes també es defensaven de l’escomesa de la Federació Patronal. Seguí era respectat pel que representava, pel seu discurs conciliador, en canvi, resultava incomprensible d’acord amb la conjuntura de violència.
-Com han estat i com han esdevingut les tasques de treball i de documentació envers aquest treball?
-Fonamentalment, he rellegit totes les biografies i relats de memòries que havien escrit en períodes diversos sobre la seva figura (les dels anys 30, les escrites des de l’exili del franquisme, les dels anys setanta). He revisat molts dels testimonis que havien deixat escrits bona part dels seus coetanis (aquí cal lloar la magnífica tasca d’un periodista com Huertas Claverías), i finalment, he acumulat tots els textos que he pogut signats o atribuïts a Seguí. No és fàcil. Malgrat que existeixen algunes compilacions de textos (les d’Isidre Molas o les d’Antonio Elorza), no crec que estigui sistematitzat el conjunt de textos. També he tirat d’hemeroteques, algunes de les quals, com és el cas de la Soli, han millorat molt a l’hora de la digitalització. Tanmateix, el cert és que Seguí no va deixar massa cosa escrita i poques de manera sistemàtica (potser els millors són les reconstruccions dels seus discursos i escrits mentre és tancat a la Mola). Dubto que s’hagin conservat documents personals (correspondència o altres coses). L’exili i la clandestinitat s’ho devia emportar tot. També parlem d’un home assassinat als 35 anys sense la possibilitat d’escriure llibres de memòries, com per exemple va poder fer el seu col·laborador Ángel Pestaña.
-I la metodologia de treball?
-Per a la part específica del Pensament Polític, vaig fer una base de dades amb tots els escrits seus que vaig poder localitzar. A partir d’aquí, vaig anar comparant bona part de les idees que s’anaven repetint i, en base a la cronologia, tractar de mirar com el seu pensament havia evolucionat. A partir d’aquí, vaig dividir en poc més de mitja dotzena els temes sobre els quals escrivia (el paper del sindicat, la idea de revolució, la seva idea d’anarquisme, la qüestió de la col·laboració política, el regeneracionisme, la qüestió nacional…).
