Cazarabet «Educar en temps de guerra»

La Institució Alfons el Magnànim  ens apropa un llibre que és un conjunt de ponències que, a més, estan redactades en valencià, castellà, gallec i anglès.

Allò que ens conta la Institució Alfons el Magnànim:

Fa vuitanta anys, des del 18 de juliol del 1936, els diversos territoris de l'Estat espanyol estaven immersos en una Guerra Civil provocada per aquells que, amb l'objectiu d'acabar amb la Segona República i instaurar un règim militar, van posar punt final i van combatre tot allò que representaven els valors i ideals republicans. En aquell context, l'educació i l'escola van ser un terreny de combat ideològic i polític, però també van donar lloc a iniciatives de resistència cultural, de renovació pedagògica, de lluita de les classes populars, d'atenció als desplaçats dels seus llocs d'origen i, en definitiva, d'anhel de continuïtat de l'esperit renovador impulsat a partir de l'any 1931. L'educació, tant als fronts de guerra com a les reraguardes, va ser un element important amb una funció que, lluny de limitar-se al marc escolar, va esdevenir social i cultural en el sentit més ampli del terme. A més, durant aquest període i en el bàndol dels qui s'havien revoltat contra el sistema democràtic, naixerà i s'anirà vertebrant, al costat del nou Estat totalitari que es volia construir, una concepció educativa que, al capdavall, plantarà les arrels en el model de l'escola tradicional.

La present publicació, Educar en temps de guerra, però, sobrepassa el context històric espanyol i exposa el debat pedagògic i la recuperació de les experiències dels inicis del segle XX, temps de guerres a tota Europa, adoptant un caràcter internacional que va més enllà del temps i de l'espai i es converteix en un text de màxima actualitat perquè, malauradament, la guerra no ha desaparegut mai de les societats humanes.
 

Cazarabet conversa amb Mari Carmen Agulló:

-Mari Carmen, resumint o en poques paraules, com era educar en temps de guerra?
-Són temps de dificultats, de pors, però també de poder innovar i renovar. Educar en temps de guerra és difícil perquè s'exterioritzen els impulsos més positius i negatius de les persones. Per una banda, el control al voltant de les institucions educatives és màxim. Per altra, sorgeixen experiències noves per la utopia en la qual estan immersos els que pensen acabar la guerra i construir una societat diferent.

-I com era ésser educat en temps de guerra?
-Una experiència amb memòries contradictòries. Els records dels menuts i les menudes són de temps de por pels bombardeigs, però també de llibertat perquè les famílies tenien altres preocupacions i els deixaven més lliures. Són temps de canvis: de professorat, d'edificis, de continguts... Tot és nou i perillós i els menuts tenen un record més nostàlgic que els adults.

-La guerra, almenys al principi de totes elles, és com un espai de transició. Després tal com va passant i es va decantant l'escenari de la guerra i el devenir de la mateixa, com es trasllada aqueix període a les aules?
En un major adoctrinament en els principis dels polítics que tracten de guanyar la guerra: antifeixistes, feixistes... Cada ideologia tracta d'inculcar els seus trets característics en la gent menuda i, en especial, en l'adulta.

-Quan va començar la Guerra Civil a Espanya era temps estival, de vacances. Com va canviar l'escenari en reiniciar-se les classes, si és que es van reiniciar?
-En la zona franquista, prompte es va “normalitzar” l'escola perquè no hi havia evacuats i els mestres “desapareguts” i es solucionaren augmentant la ràtio o substituint-los per persones sense títol. En zona republicana, les classes es reiniciaren, però la Inspecció va haver de reestructurar diverses vegades l'organització escolar, tant perquè no hi havia mestres suficients  com per l'afluència de menuts evacuats que no residien en colònies col·lectives sinó amb famílies del poble i assistien a l'escola com uns alumnes més. Quan al 1937 es decreta la coeducació i la reestructuració va ser major, ja que es van unificar les escoles. En fi, un temps de canvis i inestabilitat però no es pot dir que dolent per a l'educació perquè, per exemple, a pobles de València l'anàlisi dels quaderns escolars dels menuts, escrits en guerra, ens revelen que seguien l'aprenentatge en l'escola dels continguts curriculars establerts amb anterioritat, encara que ara s'inclouen redaccions on s'expliquen les noves circumstàncies i els nous aprenentatges.

-Segurament, molts docents van anar al front o van patir la repressió.
-La depuració que no havia fet la República en pau, sí que la va dur a terme en els mesos immediats al començament de la guerra i els membres del Magisteri identificats amb pressuposts conservadors foren traslladats a altres poblacions, alguns separats del Magisteri, i també va haver-hi qui, fruit de la repressió incontrolada dels primers mesos, va ser assassinat. A zona franquista, la repressió sobre el Magisteri, en especial en els primers mesos, fou brutal, amb afusellaments i “desaparicions”, és a dir, execucions sense judici previ. I a poc a poc s'obriren expedients de depuració a tots.  Els mestres que anaren al front patiren les mateixes penalitats que la resta de soldats i alguns, voluntaris en batallons de docents, foren dels primers a caure.

-I amb els xiquets i xiquetes, quins canvis es van donar?
-La vivència de la guerra pels menuts depèn molt de l'edat i de les circumstàncies. Per exemple, els que conegueren la repressió en la seua família, amb independència de les opcions ideològiques, tingueren una experiència diferent i molt més acusada, traumàtica i dolorosa, que aquells que estigueren en rereguarda o no patiren directament la violència. En el llibre, hi ha diversos testimonis de menuts que relaten les seues vivències i la seua lectura pot il·lustrar molt be aquest tema.

-En temps de guerra, les aules i l'escola, quina funció, a més de la docent, adopten?
-Les aules, en moltes ocasions, a més dels edificis ordinaris, ocuparen edificis incautats. Magatzems, esglésies, locals que eren habitatges o residències familiars es transformaren en centres educatius i van acollir colònies, escoles, però també normals, instituts, centres d'educació d'adults i adultes, etc. perquè no van deixar de crear-se i reorganitzar-se.
Per altra banda, aquests centres, més enllà de la seua ocupació per l'alumnat habitual,  s'habilitaren per a altres finalitats educatives en un moment en el qual es desdibuixen o, fins i tot, es trenquen els límits entre espais educatius i societat, envaint-se mútuament..

-Es produïen molts desplaçaments de Mestres i infants i això hagué d'afectar uns i a altres. Com es duia?
-Els mestres joves hagueren d'anar al front, alguns voluntaris i altres per obligació. Això va fer que les aules de les escoles dels pobles restaren en mans de professorat que o era major o tenia algun problema físic i també foren ocupades per dones mestres.  En línies generals, crec que no es poden qualificar com a negatius o positius, però m'inclinaria per una vessant positiva, perquè,  encara que per als menuts i professorat tants canvis podien resultar un factor d'inestabilitat i influir en un aprenentatge no tan satisfactori com el de temps de pau, tot plegat pot resultar un antídot contra la rutina i això sempre és positiu.
 

-Què és allò que imperava per damunt de qualsevol altra consideració en l'educació en temps de guerra almenys en les zones republicanes?
-El més important era precisament educar, que la instrucció i l'educació arribaren a tots els sectors populars, a homes i dones, a la rereguarda i al front. És absolutament increïble la quantitat d'experiències que es posaren en funcionament, per part de l'administració o, en especial, per iniciatives populars, per tal d'educar. Educació és sinònim d'alliberament personal i social i, amb matisos, aquest era un principi comú a tota l'esquerra.

-Quins canvis va experimentar l'educació en els mesos entre juliol del 36 i setembre del 39? I en el cas, en concret, de la Guerra d'Espanya?
-Catalunya és un cas especial perquè el CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada) va aconseguir organitzar de manera autònoma l'ensenyament a les seues terres, seguint els principis de l'escola Nova: activa, cooperativa, solidària, unificada, laica, mixta, en català... A la resta de la zona republicana cal distingir entre els que immediatament caigueren en mans del franquisme, amb  una gran pèrdua de població per evacuació, exili i repressió física i els que a poc a poc anaven incorporant-se, on l'educació republicana encara es va poder mantenir i realitzar algunes experiències renovadores.
Per a mi, un dels canvis més significatius va ser el de l'educació de les dones en la zona lleial a la República. El fet d'incorporar-se a llocs de treball tradicionalment masculins va fer que accediren a una formació professional absolutament impensable en altres circumstàncies. També aprengueren a conduir cotxes, metro... Accediren als Instituts Obrers i continuaren incorporant-se als de secundària públics, a les Normals unificades i tingueren escoles d'adultes. Tota una revolució per a formar dones modernes, ciutadanes en peu d'igualtat. De manera simultània, a la zona franquista, les dones començaren a patir l'educació per ser “Mujeres para Dios, para la Patria y para el Hogar”, que seria la directriu de l'ensenyament del nacionalcatolicisme.

-Quin paper van jugar les colònies?
-Salvar la vida dels menuts és la conseqüència més important. Traslladar-los a espais de tranquil·litat i educació per tal de prosseguir la seua formació és també remarcable. Cal pensar, però, que malgrat les bones intencions de dones tan implicades com Regina Lago, Justa Freire, Pepita Úriz, etc. les dificultats econòmiques foren grans. Malgrat tot, les instal·lacions, el poder menjar i dormir tots els dies a cobert, el no deixar mai de rebre una formació integral són trets remarcables. I a mi m'agradaria recordar que, més enllà del que significaren per als menuts i menudes acollits, la solidaritat dels pobles que les acolliren i la solidaritat internacional encara no han estat prou valorades ni reconegudes. En temps difícils, els pobles donen mostres de solidaritat per damunt i, a vegades, en contra dels governs, de les quals hauríem d'aprendre encara avui en dia.

-Va haver-hi propostes pedagògiques diferents en aquest temps?
-Moltes. Es crearen Milícies de la Cultura, les escoles d'adultes organitzades per associacions de dones, en especial Dones Antifeixistes i Dones lliures, els Instituts Obrers, les experiències anarquistes, el CENU a Catalunya, la coeducació en primària, els cursets abreujats de formació del Magisteri, etc. tot un conjunt d'innovacions educatives amb un fort contingut de desig de millorar la cultura i l'educació  per a transformar la societat.

-Va haver-hi assignatures o matèries més susceptibles a ésser “víctimes” de canvis?
-Cal distingir entre la zona republicana i la franquista. A la franquista es va reincorporar amb molta força l'ensenyament de la religió catòlica, es van modificar els llibres d'història i els de lectures. En la zona republicana, afectà els llibres de lectura, que introduïren continguts antifeixistes.

-Ens pots parlar un xic de l'Institut Obrer: la seva tasca, treball, etc?
-Els Instituts Obrers foren una creació del ministeri de Jesús Hernández, del PC, influïts per la pedagogia soviètica i destinats a proporcionar una formació en secundària als fills i filles dels treballadors.  Amb el temps, d'altres influències polítiques d'esquerres estigueren presents en el seu ideari formatiu. Són interesants per la utilització d'una metodologia activa i experimental, per la incorporació de la coeducació i d'una presència important de dones, per la qualitat del professorat i la seua implicació en el projecte, ja que, en ser en règim d'internat estaven en contacte permanent amb l'alumnat. L'ideal de la formació integral, és a dir, intel·lectual, ètica, estètica i física es va dur a terme, així com la implicació del conjunt de la societat i, en especial dels intel·lectuals.

-A més, l'educació era i anava sent investigada i en constant ensenyament ella per a ella. Què ens pots dir?
-Pràctiques com la coeducació en primària fan d'aquesta època una experiència força interessant. També les metodologies utilitzades per Milícies de la Cultura (premsa, murals, titelles, teatre...) i les Cartilles d'alfabetització seguint la metodologia de Decroly són un model d'innovació pedagògica adreçada a un sector, el dels soldats, molt necessitat de cultura. El seu lema “Combatiendo la ignorancia derrotaremos al fascismo” em sembla magnífic.

-Com ha sigut coordinar i guardar cura de l'edició d'aquest llibre?
-Molt fàcil perquè han col·laborat un grup de companys i companyes del Departament i, en especial, Vicent Ferri, que des de la Institució Alfons el Magnànim ha fet possible que, lluitant contra el temps, eixira en el termini previst i amb una edició magnífica.

-No ha de ser fàcil amb tantes plomes tan diverses amb els seus continguts i neguits.
-La majoria dels autors i autores són professorat d'Universitat i estan acostumats a treballar amb cura, rigor i complint els terminis, per la qual cosa, en general, no hi ha hagut cap problema i ha estat un mitjà magnífic per tal de conèixer companys d'altres Universitats i països.
Sí que voldria comentar que, encara que la majoria de les col·laboracions estan ubicades en la guerra de 1936-1939 a Espanya, hi ha també d'altres molt interessants i suggerents que analitzen l'educació en la Primera Guerra Mundial i amb contribucions força interessants en els diferents conflictes bèl·lics en què Itàlia es va veure immersa al segle XX. 
Podem fer una lectura, per tant, per conèixer l'educació en temps de la “nostra” guerra, però també es poden realitzar comparacions amb d'altres moments, espais i ideologies.
També voldria apuntar que, en el volum, es recullen aportacions fetes des de metodologies diverses i fonts complementàries. Hi ha relats autobiogràfics, altres que utilitzen fonts orals, anàlisi de films, iconogràfics, de manuals escolars, d'anuncis publicitaris... Tot un incentiu per a realitzar noves investigacions i escriure nous relats que ens aproximen a conèixer les dificultats d'educar en temps de guerra.

Comentaris

Mª del Carmen Agulló Díaz
1.

El llibre està coeditat per la Institució Alfons el Magnànim i la Societat d'Història de l'educació dels Paísos de llengua catalana, filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Compta amb una introducció del professor Joan Soler, de la UNiversitat de Vic, president de la Societat.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat