Cazarabet «La xiqueta de les sandàlies de pell de porc»

Una novel·la que remou les històries quotidianes, petites i humanes…

Allò que ens conta la sinopsi de la historia:

Aquesta novel·la vol contribuir a partir de la visió ingènua i innocent d’una xiqueta de dotze anys a valorar en tota la seva dimensió l’experiència i saviesa que han aportat a la societat els treballadors del camp i en especial els masovers. A més, també pretén superar la visió simplista i interessada que el règim franquista donà dels maquis i d’aquells que els prestaren −de bon grat o per la força− algun tipus de suport, restituir l’honorabilitat dels qui foren injustament reprimits, empresonats i assassinats i recordar que la vocació dels humans no és viure des de la por sinó des de la clarividència, la consciencia crítica i la llibertat.

L’autor: Emili Ferrando Puig

Nascut a Benassal (Castelló) l’11 de setembre de 1948. Ha realitzat estudis de Magisteri i de Teologia i és doctor en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Ha exercit com a  professor d’història en diferents escoles i instituts i també en la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, on ha impartit igualment cursos de doctorat sobre Fronts Orals i Recerca Històrica. Ha publicat articles i llibres de temàtica obrera, social i cristiana, dirigit conferències i guiat itineraris per conèixer la realitat històrica i social de Badalona. Així mateix, és membre de l’equip de Pastoral Obrera de Badalona i Sant Adrià de Besòs i del Grup de Recuperació de Memòria Històrica de Benassal.

Cazarabet conversa amb Emili Ferrando Puig:

Emili, aquesta és una narrativa que es mou entre els dies en què les masies i la seva gent tenien un pes especial en la societat, era una forma de vida molt forta i implantada, no és així? Parla’ns un xic daquella manera de viure i de la seva influència dins dels pobles i les seves gents?
La societat espanyola ha estat fins no fa gaire una societat bàsicament rural però amb diferents nuclis urbans i industrials (Madrid, Barcelona, Bilbao, Saragossa, València...). La gent que vivia en ciutats rebia, per poder sobreviure, els aliments que es cultivaven al camp, i els pobles rurals, en reciprocitat, es podien beneficiar dels productes industrials fabricats a les ciutats. Aquest fet d’intercanviar els productes (ciutat-camp) va comportar el pas d’una economia rural de subsistència a una producció agrícola especialitzada i a una economia comercial. La població activa (PA) rural  era aclaparadorament majoritària en tot el país, especialment en el sud i nord-oest. En els anys seixanta el sector de serveis i l’industrial emprengueren un important creixement que sumat a la tecnificació de les feines del camp determinaren una baixada brutal de la PA rural. L’emigració forçada deixà mig buida l’Espanya interior i les ciutats s’ompliren de nous barris on la gent immigrada vivia en uns habitatges degradats i en uns barris amb carències urbanístiques de tot tipus. Hem de recordar, no obstant això, aquests enormes canvis demogràfics, socials i econòmics que es produïen en el nostre país, que els humans no ens alimentem d’ordinadors, de mòbils, d’aparells de televisió, de cotxes, etc., sinó que ho seguim fent de llet, pa, formatge, patates, verdures, llegums, carn...; tots ells productes agrícoles i ramaders. Això vol dir que l’agricultura i la ramaderia (sector primari) segueixen sent la base de la vida de tots els ciutadans.
En el nostre context del Maestrat i dels Ports on abunden els pobles o nuclis rurals petits que tenen part de la seva població censada escampada en masos (unitats productives agrícoles independents i més o menys distanciades) es dóna una cosa semblant. Dins d’una economia que en gran part era de subsistència, també es donaven diferents tipus de relacions comercials. Els masovers anaven al poble a comprar mantes, vestits, espardenyes, avarques, corretges, eines de camp, xocolata, sardines salades, etc. I la gent del poble els comprava corders, ous, formatges, etc., a través de persones que passaven pels masos i feien intercanvi de productes, o bé a través d’ells mateixos que, quan venien al poble per una qüestió oficial o per fer compres, portaven els seus productes al botiguer, al carnisser, etc. Hi havia pobles que tenien quasi més gent censada vivint en masos que en el nucli urbà. Era una forma de poder aprofitar al màxim el terreny (zones de pastures, de boscos, de conreus) i el temps perquè ho tenien tot a prop i no necessitaven desplaçar-se gaire lluny.
 

- Per què et fixes, més que res, en les masies i els masovers? Què et suggereix aquest col·lectiu? Què és allò que et pareix tan atractiu d’ells o que, simplement, t’inspira?
Quan el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica de Benassal va publicar els cinc volums que portaven per títol Benassal, segle XX. Història d’un poble rural realitzada amb fonts orals, ja es va incorporar el tema dels masos en el conjunt dels llibres. Les escoles rurals del Canto i de les Llometes, per exemple, van ser estudiades, també l’activitat econòmica dels masos, la relació dels masovers amb la gent del poble, els seus costums, etc. Però analitzant amb profunditat la qüestió ens vam adonar que, precisament per ser un col·lectiu de gent històricament poc valorada i reconeguda, amb una vida molt sacrificada per poder mantenir la família, calia aprofundir més en el seu estudi i per això ens vam proposar ampliar el tema. La gent treballadora ha de ser la protagonista de la història i els que més han patit han de tenir més protagonisme. Aquesta era la nostra filosofia. Amb la publicació d’Els masos de Benassal (llibre que considero excel·lent en el seu contingut i maquetació) donàvem compliment a aquest objectiu.
Però la vida característica dels masovers no s’ha de generalitzar de forma simplista perquè ella depenia molt del tipus de mas en què vivien i treballaven. Hi havia masos situats a prop del poble o ben comunicats que permetien als seus habitants estar ben relacionats socialment (comerç, festes, visites a familiars, metge, exercir de regidors, etc.), amb bones i extenses terres de conreu que els permetien gaudir d’una economia sanejada i benestant i tenir, fins i tot, criats, pastors o jornalers temporers (especialment en temps de sega). En canvi, altres masos eren petits, amb una economia pobra i bàsicament de subsistència, sense aigua a prop, i allunyats del poble i amb camins de ferradura que els dificultaven la relació social i la comercialització dels seus productes. Cal recordar, però, que els masovers tenien el costum d’ajudar-se entre ells i d’ajuntar-se en festes determinades en alguna masia de la contornada que es constituïa com a centre de reunió. Organitzaven gresques, comentaven notícies, jugaven a cartes, etc.
La vida del masover era per una part gratificant: contacte directe i diari amb el cicle anual dels conreus i de la natura, amb el bestiar i els diferents animals domèstics, gaudien d’espais oberts, de paisatges i vistes extraordinàries, de la quietud i del silenci, etc. Per contra, el treball era dur i constant. Es treballava sempre de sol a sol i fins i tot per la nit si s’havien de munyir les ovelles i les cabres i fer formatge (a aquesta feina les dones li deien “anem a descansar” perquè no paraven en tot el dia i aquell era el moment de poder seure una estona a la vora del foc). Es treballava tots els dies de l’any sense excepció: “Si un dia havies d’anar a una boda, primer havies d’arreglar tots els animals” −Milagros, del mas de Monterde−; “Si un dia feies festa, al dia següent tenies el doble de faena” −Vicent, del mas de Monterde−; “Abans d’anar per la vesprada als bous, al poble havíem de segar tot el matí” −José, del mas de Corbó de Baix−. Sempre depenent del temps i preocupats perquè no es malmetés la collita. També sortien dificultats quan es posaven malalts o les dones havien de donar a llum. No sempre el metge podia anar de seguida ni podia fer el seguiment adequat.  Dificultats per assistir amb regularitat a l’escola perquè sovint en determinades èpoques els xiquets feien falta per ajudar en les feines agrícoles, per treure la rabera o, en el cas més específic de les xiques, per tenir cura dels seus germans més petits. El fet de no disposar de llum elèctrica també era un problema tot i que ja estaven acostumats a funcionar amb la simple llum del foc de la llar o dels cresols. Les nevades intenses els deixaven incomunicats durant uns dies.
Per què creieu que avui els joves no volen ser masovers o agricultors? Certament hi ha algunes persones romàntiques que, cansades del soroll i del ritme frenètic de la ciutat, enyoren el camp. Però la realitat s’imposa perquè resulta difícil restaurar un mas abandonat o posar en funcionament una unitat productiva que siga rentable. Les inversions que cal fer en obrers i maquinària i els preus baixos dels productes agrícoles ho fa prohibitiu.

-I tot a partir dels ulls d’una xiqueta de dotze anys, per què? És difícil treballar tenint com un dels elements centrals una xiqueta de dotze anys? S’ha de retornar a la infantesa, no?
L’origen de la novel·la està en el treball que vam realitzar el GRMH en els primers anys del 2000 (Benassal segle XX i també Els masos de Benassal) per al qual vam  entrevistar gent del poble i dels masos que ens va contar històries colpidores en relació als maquis. “Després de llegir l’apartat dedicat als maquis no he pogut dormir en tota la nit”, ens deia amb molt de sentiment una dona del poble. Em vaig adonar que aquesta història tenia molts buits per omplir, mereixia ser ampliada i aprofundida perquè fos coneguda i valorada i, sobretot, perquè es recuperés l’honorabilitat dels que el 1948 van ser massacrats sense haver comés cap delicte. 
La figura de Paquita Beltrán −Sofia en la novel·la−, filla de Manuel Beltrán −Amadeu en la novel·la−, d’onze anys en el moment en què passen els fets, em va semblar des d’un principi fascinadora. En l’entrevista que li vam fer per al llibre de Benassal, segle XX va demostrar tenir una excel·lent memòria i una disposició completament oberta i sincera a parlar del que va viure tot i ser una història terriblement tràgica (el seu pare és un dels executats per la Guàrdia Civil) i dolorosa per a ella. Vaig comprendre que el seu relat i la riquesa que contenia em podien servir perfectament com a nucli central de la novel·la. A mi em va encantar la ingenuïtat i innocència amb què va viure i explicava tots aquells fets que ella no acabava de comprendre però que van determinar la seva vida futura: la mort del pare, l’accentuació de la malaltia de la mare, pobresa, sofriment, marginació social, solitud, emigració... Cal recuperar la vida de la gent que va sofrir en aquells anys del franquisme, donar-los visibilitat i fer un reconeixement de la seva dignitat i de la forma tan humana i generosa amb què van afrontar les contrarietats que van haver d’afrontar amb posterioritat (serenor, absència de rancor, perdó, reconciliació, estimació fins i tot pels qui els van fer mal...). Per la meva part, puc dir que he guanyat una amiga que m’ha acompanyat també en moltes de les presentacions que he fet de la novel·la.
Estic segur que a alguns els haurà desconcertat el títol de la novel·la −La xiqueta de les sandàlies de pell de porc i s’hauran preguntat què tenen a veure unes sandàlies de porc amb el moviment guerriller i amb la tragèdia que narrem. Doncs té molt a veure. Quan vaig sentir de la veu de la Paquita (la “Sofia”) el relat de com el seu pare li feia sandàlies de cotna de porc perquè anés millor calçada quan sortia a pasturar la rabera, vaig comprendre de cop que l’anècdota, aparentment insignificant, era expressió de dues coses: de la gran pobresa en què vivien i de l’estimació profunda dels pares. Aquesta pobresa i el malestar que causava és la que ens explica perquè alguns masovers, arriscant les seues vides, donaren suport dissimulat als guerrillers quan passaven a prop dels masos. Si no en donaven ells que tenien sentiments republicans, qui els en donaria?

-També és una novel·la que s’aproxima al franquisme, a la dictadura, a la repressió del franquisme, sobretot al damunt dels maquis i sobretot a les injustícies. Per què incorpores aquests elements o és quelcom forçat i necessari? Per què la trama es centra en el món masover com un dels factors principals amb tot això en conjunt?
En la novel·la he tingut molt d’interès per introduir la descripció d’aquest ambient i context rural perquè crec que s’està perdent el que ha representat el camp i el que  encara representa, especialment el coneixement i domini de la natura, de les activitats agràries i ramaderes i el seu aprofitament per donar vida. Tenim el perill que totes aquestes experiències que són un pou de cultura i de saviesa es perdin. Cal transmetre-les a les noves generacions perquè no en saben quasi res de tot això (tampoc de l’època franquista). Aquest coneixement ens fa falta per valorar el treball i l’esforç humà que hi ha darrere d’un pa, d’un formatge, d’unes patates, d’un got de llet o de vi, d’una casa, d’un vestit fet de llana o de cotó. També per valorar la lluita per la llibertat i la democràcia que ara tenim. La cultura rural (amor a la terra i a la natura, saber fer-la productiva,...) i la cultura obrera de les ciutats industrials (professió, avenços tècnics, associacionisme, lluites per millorar les condicions de treball...) són dos cultures en majúscula que no hauríem de deixar perdre en la vida rural que jo vaig viure de petit i va marcar la meva vida, que coincideix en l’espai i quasi en el temps amb la Paquita i la història tràgica d’unes persones que van ser detingudes, empresonades, torturades i assassinades sense judici en aplicar-los la “Ley de Fugas”. Aquestes persones mereixen una nova societat de la informació i de la comunicació. I les dos, atenció!, estan en perill.
Aquestes persones mereixen recuperar davant la societat la seva dignitat −com a persones mai la van perdre− trepitjada i denigrada per un règim autoritari que eliminava sense escrúpols els seus adversaris i els qui no pensaven com ell. Sempre m’he preguntat com era possible que uns masovers que vivien aïllats, sense saber massa de lletra, sense cap tradició associativa important que els ajudés a formar-se i els empenyés a tenir ideologies fortes o radicals, tingueren conviccions profundes republicanes i capacitat per posar en risc la seva vida ajudant persones, uns guerrillers que −amb més o menys encert, amb tàctiques adequades o errònies, que de tot en va haver− el que volien era simplement que tornés la democràcia al país i que la gent tingués millors condicions de vida. Alguns dels executats no van tenir mai contacte amb els guerrillers però tenien un passat republicà i això ja era motiu per fer caure sobre ells la ira dels dirigents del règim.
Tenir una ideologia republicana o estar afiliat a un partit republicà era suficient motiu per ser empresonat, torturat i assassinat. La raó és molt fàcil d’entendre: perquè la cultura republicana comportava la idea de llibertat, igualtat, democràcia, participació, ciutadania activa i responsable, justícia social, reconeixement dels sindicats, drets humans, llibertat religiosa per a totes les confessions, separació de l’Església de l’Estat, escola pública gratuïta i unitària, etc. Totes aquestes idees anaven en contra de la filosofia del nou règim i per això calia eliminar els que les defensaven.

-Amb novel·les com aquesta es pretén donar un punt de vista més objectiu de tot plegat, de la història que fins ara només va escriure el franquisme?
Malauradament la història escrita pel franquisme continua present −i de quina manera− en les generacions majors. Encara la brasa de l’odi no s’ha apagat del tot en el seu cor. Aquest fet el vaig descobrir a mesura que entrevistava la gent per al treball d’història sobre Benassal. La concepció que guarden dels maquis i dels qui els donaren algun tipus de suport –per posar un exemple concret− encara és la mateixa que va inculcar el franquisme: bandolers, lladres, extorsionadors, assassins, etc.   
Cal recordar que la Guàrdia Civil, les autoritats, els periodistes, etc., quan redactaven informes o parlaven d’ells tenien prohibit utilitzar les paraules “maquis”, “resistents”,  o “guerrillers”, que tenien una càrrega llegendària en aquell moment per la seva lluita contra el feixisme i per la democràcia. A França, Itàlia, etc., com van guanyar van ser herois; aquí, com van perdre es van convertir en dolents. Bé, segons la directiva del règim, els havien de citar o descriure sempre com a “assassins”, “malfactors”, “delinqüents”, “lladres”... i la gent va acabar per acceptar-ho perquè posicionar-se en contra de les tesis oficials era arriscat i comportava problemes. Expressament exageraven les seues accions violentes (fins i tot els hi atribuïen les que feien les contrapartides) i ocultaven les intencions assenyades de la seua lluita: un millor repartiment de la riquesa i el retorn a un règim democràtic que el dictador havia enfonsat per la força de les armes. “Volem que tots puguen menjar bé i que torne la democràcia”, li deien a Rosa Elena, la masovera del mas de Monterde, els dos maquis que van passar un dia pel seu mas.
Però en l’actualitat cal reconèixer que des de les escoles, universitats, centres culturals, grups de recuperació de la memòria, historiadors, etc., s’ha treballat –no tot el que voldríem− per refer una història de forma més objectiva que mostrés els clarobscurs que hi van haver en tots el bàndols però que recuperés especialment la forta repressió exercida pel règim sobre les classes treballadores. En l’Espanya de Franco no hi va haver reconciliació sinó victòria i opressió d’un bàndol –els vencedors− sobre l’altre –els vençuts−.
 
-Vols reivindicar quelcom?
Voldria que quedés clar que aquesta novel·la no és una història entre bons i dolents, ni pretén reobrir ferides, és una novel·la per a la reconciliació. De fet, reconciliació i memòria històrica són dos temes que es reforcen mútuament. Malauradament la reconciliació és un tema que encara no tenim ben tancat, encara hi ha persones que no han pogut enterrar els seus familiars morts durant la guerra i la postguerra, que no han pogut fer el dol pels seus. Encara a dia d’avui hi ha 114.266 persones desaparegudes. La Llei de la Memòria Històrica ha volgut corregir aquesta situació però no ho ha aconseguit del tot perquè un sector de la societat espanyola no ha comprés el sentit d’aquesta reparació i ho ha interpretat com l’inici d’una nova confrontació. El perdó no comporta la ignorància o l’oblit. Oblidar els crims del franquisme seria una gran immoralitat. Cal saber el que va succeir i conèixer la veritat de la vulneració dels drets més elementals de les persones, reparar la seva memòria i restituir la seva dignitat. Sense demanar perdó i saber perdonar no és possible avançar en el camí de la reconciliació. Les dues actituds formen part del gran misteri del cor de les persones. La novel·la ens mostra que més enllà dels sempre desitjats perdons institucionals la veritable reconciliació es fa en el cor de les persones. Així ens ho demostren la Sofia (la Paquita) i la Josefina (la Pepita), la filla de José Fabregat (Xavier, el pintor), també executat al costat de Manuel Beltrán (Amadeu). I una forma clara i nítida de demanar perdó podria ser declarar nuls tots els judicis sumaríssims amanyats i manipulats fets en la postguerra, que comportaren presó i pena de mort per als encausats. Després de tants anys de democràcia ni els partits de dreta ni els d’esquerra  que han governat en el país han sigut capaços de solucionar aquest tema. Però tampoc la ciutadania ens podem treure la responsabilitat de sobre, també nosaltres hem restat massa passius en tot allò que vèiem que no era just.

-Quan es va prohibir la vida a les masies es va perdre quelcom més que un “manera de viure”, un tarannà, no?
L’emigració va tenir com a causa fonamental l’econòmica, és a dir, la gent emigrava perquè no podia cobrir les seves necessitats vitals, no podia gaudir de les comoditats que introduïa la nova societat de consum, passava gana i no veia futur per a la família si es quedava al camp. Però també va tenir una causa política. Molta gent abandonava els pobles i els masos per fugir de la repressió del règim i d’un clima que es feia irrespirable per la persecució contínua que patien pel fet d’estar marcats com a rojos i haver passat per la presó en la postguerra. L’ordre que va donar el govern de tancar determinats masos per tal que els guerrillers no pogueren tenir cap tipus de suport en la seva activitat va repercutir en una pèrdua del pes rural en el conjunt dels pobles de les comarques que ens ocupen. Va provocar la desaparició de moltes unitats productives que haurien pogut perdurar en el temps i que preservaven les zones de pastura, els boscos i els camins i donaven vida a la muntanya, i a la llarga també el trasllat de les escoles rurals al nuclis urbans.

-I hi ha coses que no es recuperen mai, no?
No, no solament l’estil de vida del masover, difícil ja de recuperar, sinó sobretot la vida, com va ser el cas dels que van morir afusellats en la Mola Garumba, que ja no poden tornar a la vida. Cap mesura posterior per important que siga pot compensar o donar satisfacció a la mort d’un individu. Però mostrar la història d’aquestes persones treballadores mortes injustament és una forma de torna-les a la vida, de recuperar la seva dignitat i la dels seus familiars, de fer justícia.

-On tu vas nàixer, d’on tu ets, està carregat d’aquesta manera de viure. Com la recordes, com te la van contar els teus?
No me la van contar, l’he viscuda en persona, he gaudit d’ella personalment i la recordo amb orgull i profund agraïment. La meva infantesa va transcórrer al poble –a 20 metres d’on vivia la Paquita− i quan vaig sortir a estudiar no vaig perdre mai el contacte amb el poble i la seva gent. L’any 1975 vaig emigrar a Badalona, on he viscut pràcticament fins fa poc. En les meves classes –a l’institut i també a la universitat− sempre feia relació al meu poble, Benassal, sempre explicava esdeveniments, anècdotes i aspectes del món rural. Un final de curs un alumne de Batxillerat ve a veure’m i em diu: “Profe, porto un regal per a vostè”. I em dóna un dossier. L’obro i em trobo amb un recull d’anècdotes que durant els cursos anteriors havia explicat sobre el poble. Com podeu comprendre l’obsequi em va fer una il·lusió enorme. Un altre alumne un dia en acabar la classe se m’acosta i em diu: “Profe, què sort que té vostè”. “Per què”?, li pregunto. “És que vostè té dos pobles i nosaltres solament un”.
 

-Els maquis, el món masover, quin paper juguen en la memòria històrica?
He dit abans que molta gent gran encara conserva la imatge que dels maquis va donar el franquisme. Els més joves −amb excepcions−, diria que desconeixen aquesta història. No estan gaire motivats pel coneixement de la història. Estan sotmesos a una ideologia neoliberal que la menysprea perquè els poderosos tenen massa coses a amagar ja que, en gran part, han sigut responsables de les guerres, de la pobresa, i l’opressió que tant de sofriment ha causat a la gent. Faríem mal en oblidar el volum de dolor acumulat a través de la història, no tenim dret a oblidar-lo, no podem oblidar el sofriment de les víctimes. Explicar als nostres fills i néts, als alumnes, a la ciutadania en general, el drama que es va viure en la guerra i en la postguerra forma part del nostre patrimoni emocional, perquè aprendre del passat ens permetrà construir junts una societat més humana, pacífica i fraterna. Tant de bo els poguérem donar visibilitat i compensar una mica el sofriment que van tenir ells i els seus familiars. La història no comença ara de zero ni amb la transició. Abans hi va haver una guerra cruel que va provocar molt de sofriment i una posterior etapa franquista llarguíssima i duríssima per a les classes treballadores que convé no oblidar perquè això ens ajudarà perquè no es torni a repetir. Perdoneu-me, però crec que el principal problema que hem d’afrontar els éssers humans és el del sofriment de tanta gent perquè la vocació humana no és altra que viure feliços, en harmonia amb la resta de persones i la natura.
El tema dels maquis encara és per a molta gent un tema tabú del qual no convé parlar.  “Per què recordar anys després fets tan penosos i tràgics?”, es pregunten algunes persones i fins i tot familiars de les víctimes. Altres volen fer-se els “progres” dient que el que cal és mirar al futur, no al passat. Pobra gent! No saben el que diuen. La ignorància respecte del passat ens està fent molt de mal, ens torna creguts i orgullosos en pensar que tot ens ho mereixem o que tot comença ara i, sobretot, ens impedeix conèixer històries de vida extraordinàries que són exemples de vida nova i plena de les quals podem aprendre moltíssim. La desmemòria és la mort. El que mata és el silenci. Sense memòria no som res. Què és una persona sense memòria? Res! I una societat sense memòria històrica? Res. Es pot avançar correctament cap al futur oblidant i menystenint l’esforç i l’aportació de milions de persones a través des centenars i milers d’anys? Solament tenim la memòria del que hem fet (memòria que ha de ser profundament agraïda) que ens ajuda a seguir avançant. Fixem-nos que la nostra vida està plena de memorials: aniversaris personals, Primer de Maig, Dia de la Dona...

-Amic, ens pots fer cinc cèntims d’allò amb què estàs treballant en l’actualitat?
L’última publicació va ser Executada, que va veure la llum el mes de maig passat. En ella faig una aproximació a la trajectòria vital de la Carme Claramunt, natural de Roda de Berà però posteriorment veïna de Badalona, primera dona executada al Camp de la Bota en la postguerra, de la qual no se sabia pràcticament res. També analitzo de forma detallada tot el seu procediment judicial, fet sense les més mínimes garanties jurídiques ni respecte pels seus drets, que acabà en condemna de mort i execució el 23 d’abril de 1939.
Aquest estiu he publicat dos llibres més que parlen del dolor, del sofriment, de la solitud, de la mort, de com afrontar positivament els entrebancs que ens trobem al llarg de la vida, de la necessitat d’acompanyar els nostres amics i familiars malalts, d’assentar bé els fonaments el nostre compromís generós per fer un món millor. Ara tenim concertades vuit presentacions que pensem fer en forma de tertúlia en les quals els assistents puguen comunicar les seves experiències sobre el tema. El primer llibre (que forma una unitat amb el segon perquè els dos tenen els mateixos objectius i temàtiques) es titula Els equips de dolor. El tresor amagat de l’HOAC i mostra la tasca feta per Mn. Josep Asens, consiliari de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (HOAC) de Reus, que durant 24 anys (1952-1976) va connectar uns 180 malalts de Catalunya i d’Espanya a través d'unes circulars (també de visites personals i relació epistolar) que enviava cada dos mesos per intentar que donessin sentit al seu dolor, estiguessin ben connectats amb el que passava en el món i oferiren el seu sofriment per la causa obrera,  per l'HOAC i l'Església. Així s'incorporaven a l'apostolat obrer i se sentien membres actius del Cos Místic. El Regne de Déu es construïa amb l'activitat dels sans i amb les pregàries dels malalts. Els obrers no estaven solament en les fàbriques sinó també en els hospitals sofrint les conseqüències de l'austeritat de la postguerra, entre elles la tuberculosi que s’emportava la majoria a la tomba.
El següent llibre l'he titulat Més enllà del sofriment i la solitud i en ell faig una reflexió des d'una perspectiva actual sobre el sofriment, sobre com donar-li sentit i ser ocasió d'obertura als altres i a Déu. Intento motivar perquè l'acompanyament als malalts no sigui solament tasca dels que es dediquen a la Pastoral de la Salut sinó pràctica solidària de totes les persones i grups que vulguen viure de veritat la germanor i la solidaritat. Recull, apart de la introducció, trenta-tres testimonis de persones amigues que expliquen com han afrontat malalties greus que han patit o estan patint i també testimonis de gent que ha tingut cura de malalts (familiars, infermers, etc.) i de gent desvalguda.
 
-Emili, com va ésser, com són, els processos de documentació per a escriure llibres com aquest? I la metodologia de treball?
La novel·la és una novel·la històrica, o també podríem dir que és una història real novel·lada. Tots sabem que sobre el tema dels maquis tenim poca documentació. La lluita guerrillera feta en la més estricta clandestinitat, no permetia deixar per a la posterioritat documents escrits, gràfics i orals. A més, la documentació dels sumaríssims i l’aportada per la Guàrdia Civil en la persecució dels maquis, i guardada en els arxius militars i del Govern de la nació, està tota manipulats per justificar els assassinats comesos. Sense menystenir les dades valuoses que contenen, el Grup de  Recuperació de la Memòria Històrica de Benassal vam decidir centrar-nos fonamentalment en recuperar fonts orals, és a dir, en fer gravacions de persones que van viure els fets. Totes elles aporten informació parcial però molt important sobre els esdeveniments que passaren en el poble. Per descomptat que també he llegit bibliografia sobre el tema que t’ajuda a contextualitzar els fets i tenir una visió àmplia del que va passar. Però davant la impossibilitat de fer una història rigorosa amb la sola documentació que tenia, vaig optar, amb molt d’atreviment per la meva part, per fer-ho en forma de novel·la. La literatura et dóna llibertat per barrejar el relat històric amb la ficció, et permet arribar allà on la història per ella sola no pot, permet posar-te en la pell de l’altre i imaginar-te què pensava i què sentia en moments de solitud, en les “nits fosques” per les quals tots passem en la vida. Permet descriure amb completa llibertat creativa els moments intensos dels quals no queden testimonis perquè es viuen en la solitud més absoluta (pensaments i sentiments de l’Amadeu la nit prèvia a la seua mort).
No sé si ho he aconseguit, és l’única novel·la que he fet. Bé, després vaig fer un relat titulat En terra estranya per a un llibre fet en col·laboració i que porta per títol Històries de Benassal. Un escenari, vuit narradors. Jo sóc historiador, no novel·lista. Però tot i les meves limitacions en aquest camp hi ha gent que m’ha dit que li ha agradat i que ha aprés molt sobre la vida rural i el fenomen dels maquis. També els ha encantat descobrir la parla característica de la gent de Benassal i la seva riquesa lèxica. Això em compensa dels molts sacrificis que comporta escriure i publicar.

Personalment valoro molt les fonts orals. La majoria de llibres que he fet estan basats en fonts orals. És una metodologia que democratitza la història, que fa protagonista la gent més marginada, els treballadors del camp i de la ciutat, les dones, els joves, els que no saben llegir i escriure, els que teòricament no pinten res. Tots ells poden prendre la paraula i explicar la seva vida, unes vides admirables pel sofriment que han passat, pel treball enorme que han realitzat, per la seva generositat i estimació sense límits. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat