La lectura és àgil i molt trepidant.
Allò que ens diu Gregal sobre aquest llibre:
Any 1869. El convent de Santa Anna d’Alcover, abandonat pels frares arran de la desamortització de bens eclesiàstics, acull pobres a les seves cel·les i a l’hospital, instal·lat a l’antiga església.
Prop del convent apareix un cadàver recent, amb el cap i la cara esclafats a cops. Un gos misteriós n’ha permès la descoberta. És època de revoltes i l’absència de policia al poble obliga l’alcalde a encarregar la investigació a l’agutzil i el sereno locals. Han d’esbrinar qui és i qui l’ha mort. Poc després, en un altre indret del poble apareix un segon home mort de manera semblant. Aquesta vegada es tracta d’un pagès conegut. La convicció que hi ha un assassí en sèrie angunieja la població.
Un fet casual permet saber qui era la primera víctima. Es tracta d’un industrial reusenc de la Selva del Camp. Fa la impressió que el segon crim pot haver estat només un parany per distreure l’atenció del primer. La recerca del criminal ja es pot centrar en un sol home, relacionat amb el convent de Santa Anna.
Tresors amagats, reminiscència de guerres carlines, altres crims sense resoldre, notaris influents, remeieres endevinaires, sermons i desvaris religiosos, reivindicacions feministes… Tots aquests fets es van succeint i sembla que podran permetre finalment arribar a la resolució dels dos assassinats. Però serà així?
Lautor, en Salvador Balcells:
Salvador Balcells i Vilà (l’Espluga de Francolí, 1946). De molt jove vaig treballar en diferents oficis abans de convertir-me en llibreter el 1972. Vaig regentar la llibreria Xarxa al Prat de Llobregat durant quasi dues dècades. He cursat estudis de Dret i Ciències de la Informació. A partir de 1990 i fins la jubilació he estat vinculat al món de la premsa en català. Paral·lelament a totes aquestes activitats he militat en moviments ecologistes i sobiranistes.
Durant la dècada dels vuitanta vaig escriure i publicar tres llibres de divulgació: Energia i societat. Una perspectiva catalana; Barcelona 92. Com desfer Catalunya i Visca la terra. Manual de l’ecologista català.
Posteriorment, he donat vida al sotsinspector Emili Espinosa en cinc novel·les, La taca negra (2007), El vi fa sang (2009), Dur de pair (2011), Tempesta al Bàltic(2014) i Procés enverinat (2016).
Els crims del convent és la meva primera incursió en la novel·la històrica, també amb connotacions detectivesques.
Cazarabet conversa amb Salvador Balcells:
-Salvador, tot i que qualifiques aquesta novel·la com a històrica, jo li veig l’ànima detectivesca, no?
-Efectivament. Es tractava de combinar els dos gèneres. De fet, les bones novel·les històriques són també negres o criminals, encara que els seus autors no s’ho hagin proposat. El crim acostuma a ser-hi molt present.
-Com ha influït i de quina manera el teu treball com a llibreter a l’hora d’escriure?
-Vaig tenir una llibreria perquè m’agradava llegir. Més que no pas vendre llibres. I així em va anar! La passió per l’escriptura és una conseqüència lògica de la passió per la lectura.
-Abans has comentat que vas estar vinculat a treballs diversos i això et podria haver enriquit a l’hora de pensar històries, escenaris, trames, dibuixar personatges, etc. Què ens en pots dir en el teu cas?
-És cert que tenir un ampli bagatge d’experiències viscudes es pot aplicar a les novel·les. Però en el meu cas va ser en una primera joventut i els records que n’han quedat els he utilitzat poc. M’he basat més en aspectes de l’actualitat o, en aquesta novel·la, en la consulta de fons històriques.
-El fet d’estar totalment rodejat de llibres et feia sentir-te prop de moltes lectures, no? Aleshores, què recordes que llegies més i per què?
-Aleshores llegia de tot, però especialment textos polítics (molts llibres prohibits per la censura) i assajos ecologistes, les meves obsessions de l’època. Va ser posteriorment, un cop tancada la llibreria, que vaig aficionar-me a la novel·la policíaca.
-Com vas anar evolucionant com a lector?
-Sempre he sigut un lector caòtic. Sovint llegia tres o quatre llibres simultàniament. Suposo que em ve d’aquella època, de la frustració de no tenir temps de llegir-ho tot. Els últims anys, des que vaig començar a fer novel·les criminals, m’he centrat molt més a conèixer l’obra dels grans autors del gènere, sense deixar d’observar el que es fa actualment en català. I en això estic.
-I després com vas anar passant de lector a escriptor?
Vaig començar a escriure a principis dels anys vuitanta, al mateix temps que tenia la llibreria. Primer va ser com a periodista amateur, ja que feia de corresponsal d’algun diari i revistes, també amb col·laboracions en emissores de ràdio. I a continuació vaig publicar tres llibres de divulgació com a conseqüència de la meva militància ecologista i política: Visca la terra, Energia i societat i Barcelona 92 o com desfer Catalunya.
-Com influeix, també, el teu apropament al món ecologista, de lluita a favor de les causes envers el medi ambient i de la causa sobiranista?
Van ser anys d’una militància molt activa que va contribuir, tant o més que el fet de ser llibreter, a despertar la meva vena d’escriptor. Però hi va haver un parèntesi a partir d’haver de cercar feina quan vaig tancar la llibreria. He treballat fins la jubilació en el món de la premsa en català, en tasques de gestió cultural i administrativa. A partir d’aquesta consolidació laboral és quan comença la meva etapa com a novel·lista, on forçosament s’han de notar totes les experiències viscudes.
-Parlem una mica més daquesta present novel·la. Els crims del convent que tenen lloc durant la guerra entre carlins i lliberals… Per què tries aquest escenari històric? Què tenen o què t’oferia aquest conflicte que no t’oferien altres…?
-La tria va venir condicionada per la història d’Alcover, una població de la comarca de l’Alt Camp on resideixo esporàdicament. Els segles XVII, XVIII i XIX van ser molt intensos en aquest poble, amb bandolerisme, guerres i disputes internes. Vaig triar el XIX, i concretament l’època posterior a la Revolució de Setembre de 1868, durant la revifada del carlisme i la revolta del republicans federals contra el govern del general Prim, perquè fou viscuda molt intensament a les zones properes de Valls, Reus i Tarragona. I fins i tot em permet establir alguns paral·lelismes amb la situació actual.
-I clar, com que arrastres la teva experiència per les trames detectivesques del sotsinspector Emili Espinosa afegeixes un fort ingredient de crim a la novel·la històrica… Bona combinació perquè pots atraure molts lectors, tant amants de la historia com de la novel·la detectivesca…
-De fet, he de confessar que la novel·la és més detectivesca que no pas històrica. El context històric no és més que una excusa per explicar uns fets que són totalment producte de la meva imaginació. L’únic capítol protagonitzat per un personatge real és el 22, on el president de la Junta Revolucionària Provincial de Tarragona, l’alcoverenc Joseph Gassol i Porta, s’insereix en l’argument i agafa un paper destacat. La resta de personatges són creació meva. En qualsevol cas, l’ambient revoltat de l’època hi juga també un paper cabdal.
-A mi em recorda un xic, sense comparar −les comparacions són odioses— a El nombre de la rosa, d’Umberto Eco, on també es combina molt l’escenari històric d’una època molt concreta amb la trama d’intriga detectivesca…
-Moltes gràcies.
-Amic, en aquesta novel·la, com en altres, en què et centres més, en l’escenari o en els personatges?
-En aquesta, a diferència de les altres, m’he centrat més en els escenaris. Crec que en novel·les situades en una època històrica és necessari fer-ho així. Cal documentar-se bé per tal de no caure en errades temporals o físiques.
-Jo veig molta força, ací, dels escenaris, dels llocs… En concret de les runes o del convent abandonat aquest i de tot el que gira al seu voltant…
-Certament el convent de Santa Anna d’Alcover té una força i un atractiu molt grans. Al llarg de la seva història ha viscut múltiples vicissituds i sobre ell es podria escriure molt més. Des que el vaig veure per primer cop, fa més de vint anys, ja em va atreure…
-Perquè hi han trames que giren, al contrari, més al voltant dels personatges… Pot ser aquest més el cas de les trames i dels casos del sotsinspector Emili Espinosa, no?
-Sí. Emili Espinosa és un mosso d’esquadra d’origen valencià procedent de la Guàrdia Civil que fins ara ha protagonitzat cinc novel·les policíaques que han estat editades per Meteora. Es tracta d’una mena d’antiheroi, enfrontat als seus superiors i dominat per la seva família, formada per la dona i dues filles amb molta personalitat. El fet que les trames tinguin lloc en indrets coneguts i en l’època actual fa que em pugui centrar molt més en els personatges.
-Ací, de manera casi casual, és l’agutzil o el sereno qui duu a terme una investigació i la veritat és que té el seu mètode… Aquest sentit que tots tenim per esbrinar, per deduir certes coses que va veient i esbrinant… Parla’ns un poc del personatge.
-L’agutzil Pere Rosich és el principal protagonista de la novel·la. Es tracta d’un jove funcionari municipal, fill de pagesos, idealista, reflexiu i molt espavilat, a qui espera un futur brillant com a investigador de crims. Aquí també coneix la seva companya sentimental, una jove de ciutat, rebel i feminista avant la letre. La seva determinació farà que resolgui el cas malgrat les enormes dificultats que li posen. El sereno, que col·labora al ell, és tot el contrari: materialista, borratxo, buscabregues i expeditiu.
-De tota manera, darrere la trama hi ha tota una suma d’ingredients que sumen cap al crim principal: el parany i altres teranyines que ens endinsen en una lectura àgil, trepidant… Què ens pots comentar?
-En la novel·la hi ha dos crims, el segon dels quals sembla fet per distreure l’atenció del primer.
També hi té un paper destacat un gos misteriós, que és qui descobreix un dels cadàvers. I tot gira al voltant d’un tresor amagat relacionat amb les guerres carlines. No puc dir gran cosa més per no desvetllar la trama, cosa que seria imperdonable en una novel·la d’intriga detectivesca.
-Com veus, amic, la salut de la novel·la d’intriga escrita en català?
-La veig molt bé pel que fa a autors, títols i editorials. De fet, ara s’edita més que mai, proliferen els festivals dedicats al gènere i també els clubs de lectura especialitzats. Però, per contra i fora d’unes petites excepcions, les tirades són molt curtes i pràcticament cap autor pot viure de les novel·les que escriu. En resum: la novel·la d’intriga està de moda però, paradoxalment, cada cop es llegeix menys.
-Amic, ens pots fer cinc cèntims d’allò en què estàs treballant ara?
-Ara mateix estic centrat en la promoció de les dues novel·les, la cinquena del sotsinspector Espinosa, titulada Procés enverinat, i aquesta d’Els crims del convent. També estic preparant la tercera edició del festival de novel·la criminal El vi fa sang, de l’Espluga de Francolí, del qual sóc comissari. Pel que fa a escriptura, he començat la sisena d’Espinosa i estic meditant si donar-li continuïtat al protagonista d’Els crims, en Pere Rosich. De fer-ho, seria després que aquest hagués deixat la feina d’agutzil, fet oposicions i ingressat a la policia de l’època, com s’explica a l’Epíleg del llibre. També escric de tant en tant narracions breus, que no sé si algun dia publicaré.
