Hui obrim una secció que ens complau especialment pel vessant que té d’arrelament a la nostra llengua i el tarannà participatiu que volem plantejar. En aquest espai, volem d’una banda fer tastets de la nostra cultura popular mitjançant un dels tresors més preuats que tenim els valencians: la nostra llengua. De l’altra, volem fer difusió de l’obra que Juli Jordà va recopilar a través de les col·laboracions dels integrants del grup «Rescatem paraules de l’oblit», que mitjançant les xarxes socials recull testimonis lèxics d’arreu del nostre territori. L’ardu treball de Jordà i la col·laboració inestimable dels usuaris del grup van tenir com a resultat el llibre Paraules en xarxa, des d’on seleccionarem cada setmana una paraula o expressió per a ajudar a fer difusió de la manera de parlar la llengua que tenim els valencians.
A més, els comentaris a la secció romandran oberts perquè tothom puga aportar el seu testimoni sobre el mot o l’expressió proposada o sobre qualsevol cosa que considere important.
Hui comencem amb una expressió sobradament coneguda al País Valencià: acabar com Camot. Segons la definició que hi ha en Paraules en xarxa, vol dir «eixir malparat o amb poc d’èxit». A més, també ens recorda que es diu quedar com Camot.
Sobre l’expressió, en el grup on es va plantejar feren notar que depenent de la zona es deia «acabar o quedar com Camot». A més, també es feien ressò d’expressions que també fan servir Camot i, a més, van complementades, com per exemple: «Com Camot, una cama ací l’altra en l’hort» o «com Camot, una cama damunt l’altra». En qualsevol cas, destaca per sobre de tot allò més important de l’expressió, que és la comparació entre la situació en què s’expressa la dita i el, sembla, malaurat destí que va patir Camot.
Si atenem l’expressió, notarem que la majúscula de Camot ens indica que es refereix a un nom propi (un malnom en aquest cas), per tant, intuïm que parlem d’un personatge, Camot, que no pareix que acabara massa benparat ni tinguera massa èxit en algun moment de la seua vida.
Toni Cucarella parla del relat amb què Pere Sucías va donar fama al personatge en qüestió en un article ben aclaridor. Segons que podem llegir, Camot (Francesc Navarro, 1780-1826) era un personatge de la ciutat de Xàtiva, posat a roder perquè sembla que no li agradava massa l’ofici de carreter que heretà del pare (ni cap altre tampoc), i que es dedicava, junt amb la seua colla, a xicotets robatoris que sovint feren que visitara la presó de la ciutat. Les seues malifetes però, van acabar quan van intentar robar a la casa del canonge Cebrià, i un d’ells va ser atrapat per l’acòlit que servia a casa. La decisió de la colla, ja que el braç del company havia quedat lligat per l’acòlit i no podia fugir, va ser tallar-li el coll i llevar-li la roba per a no ser identificats. Més tard, quan després d’un temps van trobar el cap, relacionaren els autors del robatori amb la colla de Camot i els condemnaren a mort. Camot va aconseguir fugir amb molt d’esforç i, quan ja pensava que havia aconseguit salvar-se, una fornera que el veié dormir el va denunciar, malgrat que no sabia que era Camot qui lliurava a la justícia. Diuen que el mateix Camot es lamentava de la seua mala sort, durant el trajecte que el duia, irremeiablement, a morir a la forca i a eternitzar la dita que diu que a pesar dels esforços «quedà com Camot».
Sobre l’etimologia del mot podem dir que és un augmentatiu de cama. El mateix Eugeni S. Reig parla d’aquest tema: «Quan fem l’augmentatiu d’algun nom femení, si el masculinitzem, sembla que siga una mica més gran encara». Efectivament, qui no ha dit o ha escoltat mai «quin casot que té» o «quin panxot més gran».
No hi ha dubte que els valencians gaudim d’una llengua diversa i rica que ha sigut capaç de bastir una vasta i magnífica literatura a través dels segles i a pesar dels regnes i dels dictadors. Faria molta pena que, per no parlar-la, la nostra llengua acabara, doncs això, «com Camot».
Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.
