Hui: «boixar»

La cosa va hui de paraules homògrafes, és a dir, que s’escriuen igual, però tenen significats diferents: boixar (verb) i boixar (nom). El verb, sense fer cap consulta prèvia, el trobem isolat en uns quants contextos molt determinats i, sobretot, usat per la gent (no direm més gran) que més temps fa que usa la llengua. Personalment l’he sentit sovint a la zona sud de la Ribera Alta, la més acostada a la Costera, en expressions com ara «ara sí que m’has boixat», que transmet una mena d’enuig no massa contundent contra una acció molesta envers l’emissor de la dita. Per altra banda, el nom masculí boixar és un lloc poblat de boixos (Buxus sempervirens) i, fins i tot, un topònim, el Boixar, de la meravellosa subcomarca de la Tinença de Benifassà. A més, i com molts deuen saber, a les Pitiüses fan servir boix per a referir-se al que nosaltres, els valencians, considerem un xiquet.

Ens fixem però amb el verb i els usos que té. Ja hem dit que, actualment, i com també es diu en Paraules en xarxa, l’ús es troba entre la població de valencianoparlants que més temps fa que usa la llengua, «entre les dones grans» matisa el llibre. Efectivament, al llibre té dedicada una entrada, en la definició de la qual trobem dos vessants semàntics diferenciats. D’una banda, la primera accepció parla de «Sorprendre amb una cosa que una persona no esperava», significat que es plasma amb l’exemple següent: «Ara sí que m’has boixat...». Notem que és el mateix que expressàvem adés, però en canvi, no acaba d’expressar el mateix missatge. D’una altra banda, la segona accepció diu «Estar malament en sentit físic o figurat», tot afegint l’adverbi ben i expressant-ho amb el verb estar, en aquest cas amb sentit de canvi d’estat. Així, l’exemple que es fa servir és ben significatiu: «Lola està ben boixada des que l’operaren», és a dir, la transformació de què parlàvem s’aprecia en el fet que abans que l’operaren, Lola estava, almenys, bastant bé. Seguint amb els usos que té el verb, un de ben significatiu: «fer l’acte sexual», segur que no ens calen sinònims. En aquest sentit, notem que el DNV li dóna la qualitat de col·loquial, per tant no adequat per a usos formals.

Trobem també en la nostra cerca accepcions com «tapar un forat amb una boixa» o com a pronominal «Certes plantes, marcir-se a causa d’una malura, una mala airada, etc., que en deterioren les arrels. Boixar-se els blats. Boixar-se les pomes. Boixar-se els alls», com inclou el DIEC.

Però sense cap mena de dubte, l’exemple que més ens ha agradat sobre l’ús del l’infinitiu l’apunta Joan Coromines. Segons que diu el lingüista català: «una de les accepcions de boix és ‘mà de morter’, objecte que se sol fer de boix. Una expressió brutal, usada pertot, és anomenar mà de morter el membre viril: doncs sens dubte ve d’ací d’una banda el verb boixar i d’altra banda el nom del boix [=nen] eivissenc, com sigui que és comú reparar especialment en el penis de la criatura…». Bé, no cal ser molt sagaç per a entendre quin és el moviment que s’acostuma a fer amb la mà de morter quan fem, per exemple, un bon allioli. Queda tot dit.

Finalment, rescatem uns quants usos literaris del nostre protagonista de hui. Sobretot ens trobem l’ús locatiu de boixar, és a dir, el que feia referència a un bosc de boixos. Tanmateix, i per rescatar el que entenem com a ús més curiós i genuí, trobem a l’obra El lledoner mort de Toni Cucarella un fragment atapeït d’expressions que transmeten un sentiment de molèstia i enuig, entre els quals, el nostre boixar de hui: «També pense a voltes que l’inquilí només té ganes de fer-me la mà, de buscar-me les cosconelles pel gust de boixar-me perquè és un bord falangista, criminal i assassí…».

Acabem hui, com no, amb el desig que no ens boixen la nostra llengua.

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.


@paraulesenxarxa
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat