Així, per exemple, una quimera pot ser un pressentiment o la sospita que algun fet es produirà, però també un sentiment de malvolença contra algú. Amb el darrer significat justificàvem als nostres pares els suspensos i és que no podíem fer res si el mestre ens tenia quimera! Pel que fa al primer dels significats, l’expressió més habitual en què trobem el terme és tinc quimera que, que es fa servir per a indicar que es té el pressentiment que alguna cosa passarà. Tanmateix, també és comuna l’expressió dur la quimera forta (en alguna cosa), és a dir, tindre una idea fixa.
A més a més, però, una quimera és un monstre imaginari que es pren com una realitat. Es tracta d’un monstre provinent de la mitologia grega que té cap de lleó, cos de donzella i ales i potes de drac. Segons l’Enciclopèdia Catalana, sol aparéixer representat lluitant contra l’heroi Bel·lerofontes, o tot sol llançant flames per la boca, i era fill de l’hidra i el lleó de Nemea i germana de l’esfinx que, segons Homer, tenia el cap i la cua de drac i el cos de cabra. Així, per exemple, és famosa la Quimera d’Arezzo que es troba al MuseoArcheologico de Florència i que pertany a l’època del bronze grec del segle v aC. Hom considerava que la Quimera era l’encarnació de forces físiques destructives i que, psicològicament, podia portar-nos a la desconfiança i la bogeria.
A banda d’aquests significats, en el camp de la botànica, el terme designa un ‘individu vegetal mixt format per via vegetativa’ i, en el de la biologia, ‘un organisme format per teixits portadors de caràcter propis dels genotips diferents’, segons el Diccionari Normatiu Valencià. Però tot no acaba ací, sinó que també és un peix (Chimaera monstrosa) que es caracteritza per tindre el cap gros i piramidal i una espina verinosa en la primera aleta dorsal.
Segons el CIVAL, a més, la paraula està ben arrelada a la nostra llengua, ja que es troba inclosa en diferents documents, el primer dels quals està datat en l’any 1677 i és del valencià Leopold Ignasi Planells. El religiós Josep Esplugues també la va plasmar en les Memòries d’un capellà del segle xviii (1763: 138):
«Y com per par de la església y sos defensors no reinava quimera alguna, no es cuidà que esta sentència es fera més molesta y pesada de lo que avien de pagar, ni de atropellar en comisió per a eixecutar-la, se’ls donà tems el que la […]»
Pel que fa a l’etimologia, tenim que prové del llatí chimaera, el qual, al seu torn, té l’origen en el mot grec khímaira.
Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.
