País de paraules. Hui: «fer dissabte»

Escabussar-se per entre les pàgines de Paraules en xarxa esdevé una experiència vital agradable. Potser alguns em direu ara mateix que sóc un exagerat, però fent ús com sempre de la semàntica i definint l’adjectiu vital com a «quelcom relacionat amb la vida», entendreu més bé la meua expressió. Efectivament, mentre passes les pàgines i observes els tastets en forma d’expressió o mot et vénen a la memòria, immediatament, escenes viscudes i emmagatzemades en algun raconet d’allà on es guarden les coses que ens agraden de la vida, aquell calaix des d’on, sovint, traiem els recursos per a afrontar els reptes.

Hui em fa una il·lusió especial parlar de l’expressió «fer dissabte». Quan hom s’enfronta per primera vegada a l’expressió pot resoldre que parlem de celebrar alguna festa per la vinculació d’aquest dia de la setmana amb el gaudi del ja cèlebre «dissabte a la nit». Si el seu cervell funciona amb la precisió d’un rellotge suís i la capacitat d’entendre que té el concepte d’abstracció roman amagada entre la tossuda realitat del pragmatisme, pensarà que parlem de crear més dissabtes, és a dir, afegir al nostre calendari més dies de la setmana que tinguen eixe nom i, també, eixe significat.

Bé, precisament aquesta és la màgia de la llengua, encabir una semàntica allunyada del que la resolutiva però tancada lingüística ens indica. Efectivament, «fer dissabte» no vol dir construir més dies de la setmana o sortir de festa, per exemple, un dimecres. Segons el mateix Paraules en xarxa, utilitzem l’expressió quan ens dediquem a «fer la neteja a fons d’una casa». A més, també el DCVB inclou l’expressió i n’aporta un altre sentit «acabar la feina en dia anterior a una festa», com veiem, ambdues relacionades, d’una manera o altra, amb la faena... quina creu! Però, per què fer dissabte?, d’on prové aquest sentit tan concret?

Per entendre-ho hem de fer un viatge pels segles i acostar-nos de prop a un dels moments més durs de la nostra història. Parlem de les acaballes del segle XV i principis del XVI. Si fem memòria, el 1492, els infames Reis Catòlics i la seua terrible dèria d’aconseguir la «puresa» religiosa, van «convidar» tots els qui no combregaven amb la religió catòlica a marxar de les terres que des de feia tant de temps habitaven. Així, jueus, musulmans i d’altres religions van haver d’assumir com a seua una creença aliena per a, quina barra!, poder continuar vivint en la seua terra. Arribats a aquest punt pensareu: «Redéu, de què parla aquest home ara?», per la qual cosa pregue honestes disculpes, però ara entendreu per què calia el context.

Tornem-hi. Bé, molts dels qui decidiren combregar amb el catolicisme ho feren només aparentment, és a dir, continuaven professant estima a la seua religió, però intentaven mostrar una altra cosa. En el cas dels jueus, una estratègia que es va fer servir per a mostrar a tothom com «amaven» la religió catòlica, va ser, precisament, fer dissabte, és a dir, netejar i fer la faena de la casa aquest dia de la setmana. I què?, potser direu..., un moment per favor. Com molts de vosaltres sabreu, el dia sagrat dels jueus és el dissabte (Shabat en hebreu), un dia que respecten amb zel perquè la Torà (llibre de la llei dels jueus) deixa clar que cal celebrar-lo abstenint-se de fer qualsevol treball de tipus manual, inclosa evidentment la faena de casa. I és que molts eren els rumors entre els veïns dels pobles dels «nous catòlics» sobre la sincera assumpció doctrinal del catolicisme, i tots sabem com acabaven els «impurs». Perquè, ai els nostres pobles i les seues historietes!, qui no ha patit xafardejos alguna vegada?! Així, i en una mostra que havien deixat arrere les seues «malèvoles» creences jueves, cada dissabte obrien les portes de les seues cases mentre les netejaven de dalt a baix i demostraven a tot el poble que, per a ells, el dissabte ja no era un dia sagrat. I a més, encara que no n’eren conscients, inventaren una expressió que ha transcendit a través dels segles i roman encara al nostre inventari lèxic com una petita joia que enlluerna una mica més la nostra meravellosa llengua.

Finalment, en el nostre recorregut pel corpus literari valencià no en trobem un ús massa freqüent. Això sí, pel que sembla, semblava més una tasca de la dona que de l’home, fins i tot de les filles, com podem observar en el llibre d’Encarna Sant-Celoni Al cor, la quimereta on trobem l’expressió de la manera següent: «Ve a vore’m tots els dies –si pot, de bon matí, al premigjorn i a poqueta nit– i, una vegada per setmana, a ajudar les xiquetes a fer dissabte –caiga en el dia que caiga–… I, quan acaba, se’n torna a casa com un coet per no provocar el geni de l’home».

En la setmana de la dona treballadora, doncs això, fem dissabte entre tots i, com no, fruïm com sempre amb la nostra llengua...

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.


@paraulesenxarxa
 

Comentaris

Lluis Tortosa
4.

A Tortosa diem enllestir.

  • 0
  • 0
Ladelparlartortosí
3.

Al nord del País Valencià(almenys al Baix Maestrat) és una expressió ben viva.

  • 0
  • 0
UentreTants
2.

Si em permets la observació, no és cert q l'any 1492 els musulmans foren obligats a convertir-se o anar-se'n.
Sí q varen obligar als musulmans dels regnes de Castella i Granada a fer-ho, cap al 1502.
No així als del Regne de Valencia ( entre altres) q varen ser obligats massivament a batejar-se durant la revolta dels agermanats, 1519.

Salutacions

  • 0
  • 0
Joan Carles Ventura Palma
1.

A Mallorques l'expressió continua ben viva i vigent; fer dissabte és netejar i endreçar la casa o qualsevol altra cosa.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat