A partir de la Il·lustració, l’aparell de l’església ha estat qüestionat per la societat. Abans del segle XVIII, la societat estava basada en el sistema feudal dels tres estaments: noblesa, clergat i poble, que era el servidor d’uns i d’altres. El sistema polític estava centrat en l’absolutisme monàrquic, i l’econòmic en l’agricultura i els gremis. Això si, tot regat, controlat i dirigit per l’església catòlica que s’havia atorgat el dret de pastor per guiar i conduir el ramat. Sempre m’ha caigut malament l’apel·latiu de pastor. El moviment il·lustrat va posar aquest sistema potes amunt, reafirmant les investigacions que havien fet intel·lectuals de segles anteriors i que mai el feudalisme havia acceptat. La il·lustració va proposar, degudament raonat, un altre concepte de vida: plural, tolerant, basat en la racionalitat i la ciència. Incloïa, fins i tot, el concepte espiritual de l’església catòlica, fent-li un lloc en la nova societat, on podien conviure ortodoxos, catòlics i protestants; deistes i partidaris de la religió natural, inclosos ateus. Sols una particularitat, que la ciència i la fe religiosa anaren cada un per un costat. Va ser l’època on s’obriren les portes a la modernitat. L’aparell de l’església, la que ostenta un innegable poder econòmic, polític i social, mai no va acceptar perdre protagonisme en aquest canvi filosòfic i cultural. Va continuar amb la seva Contrareforma, possessionant-se en contra de qualsevol raonament que qüestionara el caràcter científic de la fe. Mai no va acceptar que determinats d’individus o col·lectius es decantaren per una filosofia laica sense que, per aquest motiu, es negara la presumpta transcendència de l’ànima. Tampoc mai no va acceptar que l’estat laic pot ser èticament tan legítim, si més no, que el confessional.
La dicotomia existent entre bona part de la societat i l’església és conseqüència de la tossuderia de la jerarquia eclesial en voler incloure en les lleis civils la seva “llei” particular. Fins i tot, l’esperit del Concili Segon del Vaticà denomina açò com una església desarrelada en el temps i en el món on viu que no va enlloc. No se’n adona que en aqueixa actitud ortodoxa i fonamentalista, està qüestionada per bona part dels creients.
El més greu és que molts polítics, fan d’escolans i testaferro de l’església catòlica, imposant lleis clericals en contra de bona part de la societat i en contra de la Constitució que havia de ser clarament laica. A més de violar la dinàmica històrica, utilitzen aquestes lleis com mercaderia de vots, deixant buit de contingut ètic les lleis i incitat els ciutadans a fer objecció de consciència desobeint-les.
Cap mestre, cap pare ni mare, ni cap alumne, està obligat objectivament a assistir a classes de religió, i molt menys quan és equiparat a les matemàtiques o la història i, a més, és avaluada per aconseguir beca. Això no ho feia ni el general Franco. Consentir que Rouco Varela diga que l’església ha passat un calvari per aconseguir reincorporar la religió a l’escola i no denunciar-lo al tribunal de La Haya per ingerència, demostra la mediocritat i tarannà de la classe política. Aguantar el cinisme de Rubalcaba dient que s’haurà de revisar el concordat, quan ha sigut el Partit Socialista qui ha concedit més finançament a l’església que el general Franco, és per deprimir-se de vergonya. Quan han fet, i estan fent, tota classe de retallades per compensar la gran estafa de polítics i banquers, i exclouen l’església de pagar l’Impost de Bens Immobles (IBI), estan definint-se com a pèssims gestors. Per a més vergonya, cabria la possibilitat que Brussel·les exigira a Rajoy cobrar l’IBI a l’església. Quan estan pagant de la caixa pública els professors de religió, demostren la poca vergonya que tenen carregant al poble privilegis feudals.
Que no us enganyen, no estic contra els creients ni les seves pràctiques. No estic contra l’assistència social de l’església, estic contra els privilegis medievals de l’aparell de l’església. Alcem-nos contra el caciquisme clerical i els que el practiquen. Fem objecció de consciència. Ni un cèntim a l’església. Tot i ser simbòlic, cap creueta a l’església en la declaració de renda. Iniciem una campanya d’apostasia com a símbol de rebuig a la seva ingerència.
