Aquest concepte de societat fou inventat per la socialdemocràcia com una facció moderada del capitalisme, i ens la van oferir per conveniència d’ells, no per l’esperit filantròpic que tenen. No entenc una societat del benestar basada en l’abundància de bens materials. No és més feliç el multimilionari Barcenas, que qualsevol treballador d’una empresa que encara no ha fet fallida. Trobe més assenyat aquell principi que diu que la felicitat no es basa en el que més té, si no en el que menys coses necessita.
Ara hem pogut descobrir, i cada volta ho veurem més clar, que el que dona vertadera felicitat i benestar és fer tres menjades al dia, sense haver d’anar al banc d’aliments o a menjadors socials. Hi ha molta gent que es sentiria feliç en un lloc de treball, encara que fora amb un contracte denigrant i amb pudor a femta. Potser ara entenem, que una segona residència, o anar a esquiar a Baqueira-Beret, no és l’ideal que ens convenia i que ens van vendre com una societat de progrés. Caldrà destriar quines coses hem de defendre, per damunt de tot, i quines altres no. Per exemple: tindre un lloc de treball respectable i ben retribuït, que tothom estiga escolaritzat i puga anar a la universitat, uns serveis socials solidaris, una sanitat pública digna i gratuïta, etc. Tanmateix, això són drets fonamentals irrenunciables, no la societat del benestar que ens van oferir paternalment.
Potser no hi ha un concepte estàndard de societat de benestar, i cadascú té el seu particular. El que si és segur que no és aquell que va permetre a polítics cobrar sobresous per fictícies despeses de representació o assistència a reunions. Dir «societat del benestar» a aquella situació és un eufemisme inacceptable, i el que caldria dir en realitat és societat de xoriços.
Perquè una societat siga feliç i solidària, s’ha de donar prioritat a una planificació fiscal assenyada que distribuïsca millor la riquesa, amb inversions generoses en ciència i cultura, estructurant la vertebració del país i connectant-lo als mercats europeus. Tot el demés és balafiar diners, bufar en caldo gelat i crear profundes desigualtats socials.
Calen propostes socials, sense basar-les en bens materials, que ens facen gaudir de la vida. És el que vam sentir fa uns dies, en el saló d’actes de la biblioteca de Cocentaina, els que assistirem a un magnífic recital de Vicent Camps amb poemes de Vicent Andrés Estellés. Facilitar als ciutadans el desenvolupament de la sensualitat cap a diferents aspectes de l’art i l’oci, és gratificant i tonifica l’intel·lecte dels individus. Així hauríem d’entendre la societat del benestar i així havia d’entendre-ho l’Administració com a tasca prioritària i ineludible.
Aquella societat del benestar que volien fer-nos creure, està basada en les desigualtats entre el nord i el sud; en la manca de solidaritat del món ric; en l’aparició cada volta més ampla de bosses de pobresa, etc., on els rics cada volta són més rics i els pobres més pobres. Fomentar aquest tipus de societat és de ser uns malparits, com diria el Vicent Andrés Estellés.
