Pel setembre de 1936, el Consell va acollir una colònia de més de setanta xiquets evacuats de la guerra a càrrec del pressupost municipal. Uns anys després, gener de 1938, els cocentainers, que precisament no anaven sobrats d’aliments, encara van enviar a Madrid 3.791 litres d’oli com demostren els documents inclosos.
Comentar també un fet que, potser no fou l’únic, però sense cap dubte està farcit d’humanitat i cal dir-ho als quatre vents. En acabar-se la guerra, la solidaritat de bona part del poble va mantindre amagat, en diferents cases, un membre republicà durant deu anys (1939-1949). Ramon Jordà Mullor, àlias el Sec (1902-1998), militant de la CNT. Ramon va tindre diferents càrrecs en el Consell Local durant el període revolucionari.
La muller (Elisa), la mare, els parents, amics i veïnat, van haver d’aguantar la pressió de llargs interrogatoris perquè digueren on estava. Sobretot la dona, que després d’unes setmanes a la presó, contínuament l’interrogaven i li feien escorcolls la casa a qualsevol hora del dia o la nit. A més, sovint era cridada a la seu de Falange, on la sentaven a una cadira rodejada de falangistes, i era vexada i torturada psicològicament. Quan era citada, Elisa anava per la seva filla Nati, que estava a escola o treballant, per endur-se-la a la sessió d’interrogatori. Es posava la xiqueta a la falda, l’estrenyia amb els braços i aguantava tot el que deien. La xiqueta Nati, primer plorava, però desprès ja es va acostumar i aguantava indiferent la pluja de vexacions.
Ramon, així com les més insospitades persones entre 70 i 90 anys, m’han contat innumerables anècdotes dignes de figurar en un manual. Estant Ramon en una caseta de camp que tenia la família a la partida de Frangí, va apropar-se un jove dient-li: «a dit mon pare que ací no està be i que vinga a casa». En arribar al mas, el masover que el coneixia, li va dir que aquell lloc no era segur perquè era estava enfonsat i era vist des dels voltants més alts. Era el mas de La Casa Blanca, convertida actualment en Casa Rural, situada en un tossal que domina visualment tot el Comtat. Allí va estar unes quantes setmanes segur, però el seu desig era el poble, estar en la família, veure a sa mare. Molt prudentment anava canviant de casa, sempre d’amics i veïnat, mai de la família. Quan estava malalt el visitava el metge, anaven a injectar-li medicaments, a fer-li massatges a les cames, etc. Ningú mai va dir res.
Alguna persona m’ha confessat que d’infant va arribar a dubtar de tindre algun tipus d’al·lucinació quan deia a sa mare: «mare ahi al costat hi ha un home que no conec». Naturalment, la mare li responia que això ho havia somniat i que si ho deia podien dir-li boja i burlar-se d’ella. Possiblement aleshores, el canviaven de casa i podia passar tres quarts del mateix. Finalment, potser per confiança o cansament, el van agafar, l’empresonaren i el van condemnar a trenta anys de presó, dels que en va complir set.
