El patrimoni de l'Església

16 juliol 2013 01:00h
La pròpia imatge d'el text
El patrimoni de l'Església
(cas de Cocentaina)
 
El patrimoni històric i artístic de l'Església, el mateix que tots els bens culturals, havia de ser més accessible al poble, almenys, que els ajuntaments tingueren els mateixos poders fedataris que té l'Església. Bo, en realitat l'Església no havia de tindre cap poder que no fora estrictament ensenyar el catecisme, a qui vullga, i practicar lliurement el culte. 

Pel que fa a l'ús de l'espai físic de l'església és dels creients, però el patrimoni històric i artístic que aquesta té és de tothom: dels qui creuen molt, poc o gens. Per tant, tothom té el dret i haver de preservar el patrimoni històric, artístic i religiós, que al cap i a la fi, és del poble. Crec que a hores d'ara s'ha deixat d'usar aquella frase que es referia a l'or de Moscou, o recordeu? Tanmateix, la recriminació a la destrucció de patrimoni religiós pels rojos sembla que encara està ben vigent, tot i haver sigut condemnada per la societat en general i per tribunals militars i civils. Alguns sectors de la societat es ben evident que són curts de memòria per unes coses i els costa d'oblidar-ne d'altres. Són coses que la «modèlica» transició mai no va aclarir.
 

 
Permeteu-me uns comentaris d'aquest tema sobre el cas de Cocentaina, del qual he pogut arribar a unes fermes conclusions. El destruir i fer desaparèixer patrimoni religiós no és exclusiva dels rojos, ni blaus ni negres, mai millor dit. La tenen els esclafaterrossos sense sensibilitat, i ho deixem ací.

Durant anys vaig tindre molt bona relació amb Miguel Pechuán, antiquari de la ciutat València, i em confessava, poc abans del seu traspàs, que durant els anys cinquanta del segle xx, venia a Cocentaina amb motiu de la seva professió de compra d’antiguitats. En més d'una ocasió va orientar a les monges, i va haver d’alfarrassar de manera desinteressada, diferents objectes d'art religiós. El senyor Miguel era coneixedor de bona part de peces d’art religiós de Cocentaina dels anys 40 i 50 que ara no hi són: dos quadres de Vicente López (en un tall al mig), una petita escultura gòtica de talla policromada que estava corcada, un reclinatori molt artístic, etc.
 

Carta de l’alcalde Moltó al pare Francisco Ferrer

Potser les van vendre per cobrir necessitats. No ho se, pero caldria que abans de vendre cap peça d'art, la comunitat de creients (i no creients) havia d'haver-se fet càrrec de mitigar la fam d'algun frare o monja. Alguna família benestant va saber traure profit d'aquesta conjuntura.

La desaparició d'aquest patrimoni no s'ha perdut per a tots i possiblement va fer que les clarisses feren tres menjades al dia. El que és vertaderament abominable, que durant 1982-1997, període que va estar a la parròquia del Salvador un determinat rector, va fer desaparèixer triturada en la pedrera de Botella (m'han dit) una pica baptismal renaixentista. Fer desaparèixer una joia així, a més d’un acte vandàlic, és una irresponsabilitat, i demostra, si més no, una falta de respecte al patrimoni, a l'art i al poble. A més, es detecta en aquest cas una presumpta complicitat corporativa que fa l'assumpte encara més lleig. M'han dit que amb motiu de les festes del Carme, s'ha inaugurat una pica baptismal de marbre de Carrara.
 

Pica baptismal desapareguda de la parròquia del Salvador durant 1987-1998

No vull perdre ocasió, per destacar també la desaparició de dos quadres del pintor Nicolás Borràs (1530-1610) en l'any 1932. L'alcalde socialista d'aleshores, Alberto Moltó, preocupat pel patrimoni, el mateix que Josep Renau, va reclamar aquest quadre al pare Guardià, Francisco Ferrer, contestant-li el Provincial que els tenien molt ben guardats. Un està localitzat i va ser exposat amb motiu del quatre-cents aniversari de la mort del pintor Borràs, l'altre, ningú ha dit públicament què ha sigut d'ell. El franciscà pare Benjamí Agulló, acadèmic de número, de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (batejat en aquella pica del Salvador trencada) no ha contestat la meva pregunta si sabia el lloc on es trobava el quadre. En la Història de Cocentaina (1920), de Lluís Fullana, hi ha una il·lustració del quadre desaparegut que he reproduït, tot i que és una còpia molt dolenta.

Per finalitzar, dues coses, la desaparició d’un quadern manuscrit  del frare mercedari Agustí Arques Jover (1734-1808), de l’arxiu parroquial de Sta. Maria. També, sense pretendre ser indiscret ni inoportú, fer una crida pel futur del patrimoni històric i artístic del convent i monestir de les monges clarisses de Cocentaina, on hi ha bona part de la història local des del segle xvii.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next