Una qüestió que els meus curts coneixements no capten, és classificar els delinqüents en dos nivells o categories: comuns i polítics. No vull afirmar res, però potser aquestos apel·latius venen viciats de l’època de la dictadura quan hi havien delinqüents comuns i «delinqüents» polítics. Avui, si estiguérem en un estat de dret normalitzat, havíem de tindre ben clar que qualsevol delicte no té altre qualificatiu que el que pertoca. És a dir, una persona que s’apropia bens de tercers és un lladre, siga polític, empleat de banca, agranador urbà o gerent d’una multinacional. No vull arrogar-me la veu de ningú, però em sembla que som molts els ciutadans de a peu que no comprenem perquè els polítics que han robat, o s’han apropiat de més diners que els correspon, els acusen de malversació, suborn o prevaricació, i no de lladres. Potser «tècnicament» no és el mateix, però a veure quin qualificatiu posem a una persona que utilitzant un càrrec públic, o situació privilegiada, s’ha fet ric o ha fet desaparèixer diners públics sense justificar-ho. Estic convençut que el llenguatge jurídic havien de passar-lo per un sedàs i fer-lo més intel·ligible als que no utilitzem habitualment forqueta per a menjar.
El poble no entén com un delinqüent com Jaume Matas, s’haja lliurat de la presó. El mateix que, tampoc entén, com un síndic de les Corts Valencianes, com Rafael Blasco, mantinga l’escó sense justificar els diners que ha fet desaparèixer i la justícia no el qualifica de lladre. Igual que el boirós afer del destituït jutge Garzon, que encara no ho hem digerit per molt «legal» i respectable que siga la sentència. Com tampoc entenem la imputació, a l’estil de «la Parrala» d’una parenta llunyana d’aquell Alfons enamorat de la Mercedes. Ni els indults que es fan a banquers, borratxos i homicides sense que els jutges fagen cap protesta institucional. Ni l’abús de poder d’alguns policies, garants com havien de ser de la convivència i la pau, apallissen ciutadans o arresten i multen individus pel simple fet de parlar valencià. U obviar investigar possibles responsabilitats delictives a tècnics i dirigents del Metro de València, malgrat haver-hi indicis d’interessos foscos. O que s’haja tardat tant en empresonar el Luis Barcenas, de malnom el Cabró, deixant-li temps per amagar diners i proves. I tants altres exemples que la ciutadania no acaba d’assumir ni entendre.
Potser el poder jurídic es justifica dient que aplica lleis del poder legislatiu i decrets de l’executiu, però havia de manifestar-ho públicament al poble i, si cal, desmarcar-se. I finalment, en be de la democràcia, considere imprescindible canviar el tarannà institucional del poder judicial en llenguatge i en fets.
