Serietat de la corona britànica

3 agost 2013 01:00h
Holanda, abdicació de la Reina
Abans de res dir-vos que, tot i no pertànyer al grup de risc, he volgut fer-me unes proves, en la sanitat pública clar, per assegurar-me el grau de relació que tinc amb l’UDyP. Per la meva tranquil·litat, i dels meus amics, he de dir que m'ha eixit negatiu. Així que podeu continuar confiant amb mi, encara que amb reserves.

Però, no és d'això el que avui us volia comentar. A hores d'ara em sembla que hi hauran pocs valencians que no s'hajen assabentat que el futur de la monarquia britànica està assegurada. No entenc gens de protocol successori, però pareix ser que si fallen els dos hereus anteriors, en tenen un altre nou de reserva. He de dir que la primera contracció que va tindre la Kate, fins i tot jo que no sóc partidari del sistema monàrquic, me la vaig sentir al mig del cor. Això que el primer dolor fou tres o quatre dies abans de parir, i va ser insignificant, però suficient per fer-lo nostre i fer saltar les alarmes per omplir els voltants de l'hospital de paparazzis i reporters de tot el món. Què vaig a dir-vos del dolor que sentirem a les contraccions finals?

Tots els canals de TV, el mateix que van fer amb la guerra de l'Iraq, es posaren a treballar la notícia. Sembla que tots els canals es posaren d'acord donant prioritat a la noticia. Tot el ventall de diaris portaven la notícia en primera pàgina evidenciant l'expectació general que hi havia. M'imaginava les pel·lícules americanes com el cap de redacció, agitant els braços i amb paraules grolleres, increpa els reporters a ser els primers en dur-li la noticia. Així, tres o quatre dies: que si la Kate ha eixit de comptes, que si ve de cap, que si ve de peus, que és una falsa alarma, que no sabem el sexe i es fan apostes per tot arreu, etc.

Fa unes setmanes, també diferents canals de TV dedicaven un alt percentatge de temps als noticiaris per informar-nos de les abdicacions de no se quins reis europeus assegurant-nos que es feia amb normalitat i sense incidències. Justament el mateix tractament informatiu que si foren unes eleccions celebrades al mig d'una arriscada i alta conflictivitat política. No se si pel fet de no ser adolescent o que m'he he fet molt gran, no m'interessen gens ni mica les històries de prínceps, princeses, palaus i corones. He de confessar-vos que això de les cases reials me la bufa, inclosa l'espanyola. Així mateix, em vaig il·lusionar en la parida mediàtica perquè estava convençut que anaven a televisar-la en directe; el mateix que van fer amb la guerra de l'Iraq. L'assumpte pintava be perquè la notícia portava una important càrrega transcendental, com allò de l'Iraq. Però, ves per on, no vaig poder veure el part en la TV; no se si perquè em vaig cansar d'esperar o perquè el Willy i la Kate va decidir finalment fer-ho en la intimitat.
 

Felip Bèlgica

Per fi, una miqueta saturats de si paria o no, van dir que, sorprenentment, va ser un xiquet en un rastre de noms i no se quants quilograms de pes. Be, allò de ser xiquet no vol dir res, ja sabeu que els britànics no fan discriminació de gènere en això de dur corona.

Per acabar, i segons el protocol de la tradició anglesa, vull plantejar uns dubtes que em roden pel cap. Sembla ser que l'arquebisbe de Canterbury no ha estat present en el part per poder confirmar el sexe del xiquet i la mare que l’ha parit. Però això no és tot. El 1841, quan va nàixer Albert Eduard, primogènit de la reina Victòria, l'arquebisbe va arribar tard al part, és a dir, es va fer present quan ja havia nascut. Però, el més greu és que l'arquebisbe va posar una excusa molt poc convincent: el trànsit urbà no el va deixar arribar a temps. La veritat és, que aquell Albert no està suficientment comprovat si era mascle i si el va parir la Victòria, aquella que va crear una època. A partir d'aleshores, segle XIX, no hi ha res garantit i no podem prendre seriosament la corona britànica i, per simpatia, totes les altres.

next