El Misteri d’Elx, festa valenciana

L’Administració autonòmica, insensible a la peculiaritat cultural del poble valencià, està bandejant la protecció i el foment de la identitat pròpia dels valencians. Per si açò fora poc, quan definix la cultura valenciana, ho fa de manera desdibuixada i com una raresa d’atracció de fira. Potser per això molts valencians no tenen molt ben definida la consciència de poble diferent. Caldrà insistir en el tema una i altra vegada: descobrir, valorar i acceptar la nostra identitat valenciana, sense fer pallassades, mai no ens impedirà acceptar i reconèixer altres identitats. L’únic que fa és enriquir-nos.

És a l’àmbit local on més podem adonar-nos de les nostres diferències comparant-les amb les del poble del costat. A aquest nivell, veiem una consciència generalitzada de patriotisme quan hom defén les particularitats del seu petit poble: una història en comú; racons entranyables; llengua; poetes i artistes locals; personatges de l’esport; de l’església; festes locals; patró; la Mare de Déu; paratges; etc. Tot això que compartim, ens dóna consciència col·lectiva de poble. A nivell local és una cosa que la tenim molt clara, però, què passa si ho apliquem al País Valencià? On acaba la història i cultura valenciana i on comença la castellana, o viceversa? Què és allò autòcton nostre i què és allò altre importat?

Una de tantes festes que va implícita la cultura del País Valencià és la Mare de Déu d’Agost. Una de les primeres que va instituir el rei Jaume I a tots els pobles que anava ocupant. Pareix ser que Jaume I tenia una devoció especial a la Mare de Déu de l’Assumpció, perquè les primeres parròquies que creava eren dedicades a aquesta advocació.

La Mare de Déu d’Agost, pels valencians és alguna cosa més que una festa religiosa. És la data que marca la fi d’un cicle agrari i en comença un altre; és on es quitaven, o s’allargaven un any més, les penyores i préstecs que s’havien fet durant l’any. Per la Mare de Déu d’Agost, i amb motiu del presumpte misteri de l’assumpció, es celebra una de les festes que més caracteritza els valencians: el Misteri d’Elx. La representació teatral, musical i religiosa més antiga del País Valencià, i de molts altres països, datada a l’època medieval.

Són festes d’Elx, però extensibles a tot el País Valencià per algunes similituds que tot seguit veurem. Una cosa ha estat ben clara; per la seva antiguitat ha esdevingut una joia etnològica considerada Patrimoni de la Humanitat. Les festes del Misteri d’Elx son d’aquelles que cap valencià havia de desconèixer, encara que fos per sentit patriòtic. Si a més de patriotisme hom li agrada la música, el teatre i les cerimònies religioses, no pot deixar de conèixer la gran festa d’Elx. És la relíquia medieval més completa de teatre que queda al País Valencià.

A l’Horta de València, Alaquàs, Aldaia, Manises, Silla… hi ha una manifestació festiva, musical, religiosa i teatral dita la Carxofa, que, almenys en l’aspecte teatral, té alguna relació amb el Misteri d’Elx. En aquests pobles, la carxofa fa el paper de la magrana a Elx. Quan baixa de la cúpula va obrint-se totes les fulles, i apareix un infant que canta a l’advocació de la parròquia.

Aquesta funció religiosa i teatral sembla que era habitual en les nostres comarques i ha anat perdent-se a traves del temps. M’ha vingut a les mans un document de l’Arxiu Municipal de Cocentaina, on un rector d’Alcoi, fill de Cocentaina, descriu les festes de sant Hipòlit d’agost de 1799. Copie literalment un paràgraf del manuscrit on relata una cerimònia que em fa pensar en possibles actes teatrals que eren habituals a les esglésies i que podien haver sobreviscut, com el Misteri d’Elx, al concili de Trento.

«Luego que el Señor estuvo bajo palio a la boca de la capilla se hizo parada; la música cantó el nuevo villancico sobre la letra del texto Attolite ettª y al concluir el estrivillo amaneció, sobre la cornisa de la parte opuesta, un ángel montado sobre una águila, que bajando con un movimiento casi inperceptible, cantó el recitado y área, y en el extremo del desenso, entregó al cura en un asafate de plata las llaves de la puerta del coro y tabernáculo».

A Cocentaina no és una magrana ni una carxofa. Ací era una àguila. El fet que l’aparell que baixa del cel siga un símbol animal, al contrari del vegetal d’Elx i dels pobles de l’Horta de València, podria donar més dimensió al tema.