A hores d’ara em sembla que hi han pocs sectors de la societat que no estiguen convençuts que els governants «
estel·lars», o no tant, estan coberts de femta fins el coll. És ben evident també, que diferents institucions de l’estat es mouen al voltant d’un corporativisme descarat tapant-se les vergonyes uns als altres. La Cospedal, número dos del PP, fa prop de dos mesos que ha deixat de fer l’habitual roda de premsa. Des d’aquell fatídic dilluns que ens transmetia el trencaclosques tan desafortunat del
«finiquito en diferido» que no ha dit res (de bo). En qualsevol país mínimament seriós, aquest fet haguera sigut suficient per presentar la dimissió irrevocable o haver-la cessada. Al contrari, tot el PP en bloc es va unir com una pinya defensant-la, fent el ridícul internacional més gran i vergonyós. És més greu, els volantins que fan per justificar els sous complementaris i les despeses dels polítics extres que fan en hotels i restaurants de luxe. Els arguments per justificar-ho són tan còmics i inversemblants, si més no, que aquells que un veí meu donava a la mare de la nóvia quan aquesta el bonegava acaloradament en saber que la filla estava prenyada. El meu veí que era un beneït, visiblement penedit va dir a la sogra fent un gest mímic posant el dit polze de la mà en la primera falange de l’índex tot dient: «
si va ser solament la punteta!». Davant d’aquesta muntanya de mentides i d’eufemismes enrevessats i sense cap gràcia, de comportament deshonrat, etc., no m’estranya que encara alguns diguen que l’Àfrica comença als Pirineus. La categoria d’un territori es mesura per la conducta ètica dels governants i de les seves institucions jurídiques i financeres. Si part de la crisi s’ha de superar amb una nova imatge òptima, tenim crisi fins que el pare vinga de l’horta.
Mentrestant, caldrà anar alerta i esbrinar qui diu la veritat del que passa i qui diu el que li manen per continuar a cavall de l’haca. Quan un jutge cita a declarar polítics per aclarir robatoris i irregularitats de finançament d’un partit recordant-los que estan obligats a dir la veritat, em sona com una pallassada. Com han de dir la veritat si estan emmanillats i mullats de fem? El que em sembla que faran serà marejar la perdiu per eixir indemnes i nets de culpa. No solament cal voluntat per descobrir la veritat i fer justícia, cal demostrar-ho i fer-ho creure als ciutadans per a qui treballen.
Per altra banda, em sembla que cada volta hi ha més gent que està sotmesa a l’engranatge convencional de la societat i, quan parla, escriu o actua, ho fa segons els patrons establerts. Sembla que hi han dues maneres de comportaments: un, el que l’obliga l’esquema social de conducta; l’altre, el que s’expressa amb llibertat i coherència segons les pròpies conviccions. Un i altre són moltes vegades radicalment diferents, tot i fer-los la mateixa persona segons l’estat de vinculació, o no, que té a una entitat. Les entitats corporatives són generalment verticals i jerarquitzades, i quan hom està lligat a elles va alerta en el que diu o fa. Sembla que fins i tot dormint senten una veu que insistentment els diu: «
si et mous no ixes a la foto».
Acabe de llegir un article d’opinió d’un jutge jubilat on fa una raonada crítica a les agressions que el govern del PP està fent a l’Estat de Dret. Fa una afirmació contundent i lacònica dels condicionaments que ha de tindre un Estat de Dret. Per descomptat el nostre queda suspès. Anteriorment, el mateix jutge, també va denunciar els atacs que s’han fet al dret al treball mitjançant decrets de dubtosa constitucionalitat, sense consensuar-ho en el parlament. Em referisc a Luis Segòvia López, exjutge, que fa pocs anys es va jubilar i, potser per això, té la llengua més solta. El mateix passa amb polítics, bisbes, tresorers del PP, etc. que fan declaracions diferents, segons estan dins o fora del «convent». Hi ha una diferència en el que diuen quan estan sota la disciplina del partit o institució, i el que diuen quan estan fora. Quan ixen de la bambolla de l’entitat, que més que bambolla sembla una mordassa, sembla que són més lliures.
Cada volta hi han més veus que afirmen que els governs (central i autonomics), fan possible la creació de màfies reals que superen les de ficció del cine de Hollywood. Tanmateix, caldrà fer-se tots una exhaustiva autocrítica per veure el grau de responsabilitat que tenim cadascú.
