El País Valencià potser siga un dels més afectats per la crisi econòmica de tot l’Estat. Els valencians hem superat la mitjana de famílies senceres sense ocupació que acudixen diàriament a l’assistència social, bancs d’aliments i menjadors socials. També és un dels que tenen més alt percentatge d’aturats. A més, patim un govern de dolents gestors i mediocres polítics; on tenim el més alt percentatge d’imputats, sospitosos de ser lladres; on més mentiders hi han; on tenen més clientela còmplice que els fa la pilota sense atrevir-se a denunciar-los; on més diners s’han balafiat i on més presumptes delictes hi han hagut sense cap cost polític.
Ara resulta que seure a la banqueta d’acusats Camps, Costa, Campos, Betoret, Blasco i tants altres sospitosos, per haver-se enriquit en la trama Gürtel i diners negres, ha sigut amb l’única finalitat de desestabilitzar el PP perquè ells són innocents com uns ‘corderets’. Que les primeres autoritats valencianes estiguen involucrades en el cas Nóos i intenten esmunyir-se com una anguila, no és més que enveja que tenim a la dreta. Que hagen passat tants anys sense haver donat comptes als valencians de les despeses del viatge del Papa a València, és perquè tenim fòbia a la dreta. Que el president de Les Corts i el de la Generalitat no aborden amb dignitat la foscor de l’accident del Metro de Jesús, és perquè l’associació de víctimes i els ciutadans que els donen suport són paranoics. Que protestem per haver desaparegut els diners que anaven destinats a la cooperació amb Nicaragua, és pel simple gust de fer-los la guitza. Tenen un morro que se’l xafen!
Per si no foren pocs els problemes que ens afecten, ara tenim l’amenaça de guerra atacant Síria. Una guerra sense trellat –com totes– disfressada farisaicament de càstig per utilitzar armes químiques contra la població, amb total indiferència dels milers i milers d’infants que moren de fam per una mala redistribució de la riquesa. Per l’abril del 2003, va ser invadit de manera irresponsable l’Iraq amb el suport del PP i sense que cap polític valencià de dreta fera cap crítica. “Qui calla atorga!” van dir en aquell moment moltes veus. Després d’haver passat deu anys i quatre mesos de la brutal agressió, la pau a l’Iraq no està gens garantida. Potser l’excusa d’ajusticiar un dictador fóra un acte popular per dissimular possibles canvis de propietat d’alguns pous petrolífers. La veritat és que la majoria de la població, la part més vulnerable, no ha trobat cap milloria. La guerra no aprofita per a res, i solament poden crear situacions imprevisibles a tothom, menys a aquells que han manat polsar el botó dels míssils.
Recórrer a la guerra és la prova més evident del fracàs de l’acció diplomàtica i humanitària. Voler imposar la força imperialista per les armes és confirmar l’error que les pistoles són més raonables que el sentit comú i el trellat. Tinc un dubte i una curiositat: si el colonialisme europeu, que va dominar la regió fins no fa moltes dècades, va ser capaç –o no– de concedir la independència sense cap condicionament polític ni econòmic.
Una regió que ha sigut bressol de civilitzacions, no és capaç de despertar cap sensibilitat respectuosa i tolerant? Haver sigut un dels llocs on es va descobrir el bronze, creant una època en la historiografia, no té cap reconeixement? Sembla una falta de respecte a un lloc, on va nàixer la irrigació de conreus, aquella que per al País Valencià ha sigut un dels seus mitjans de vida. Un fet que va suposar una gran passa cap a la civilització, que facilitava el sistema sedentari de vida, no està gens valorat ni reconegut per la pedanteria i la prepotència de qui es consideren vigilants del món.
És de veres que la solidaritat humana no pot permetre genocidis en cap lloc i cal rebutjar-los; però, no hi ha altra manera de fer-ho? L’agressió amb sofisticats míssils, serà menys agressiva? No tenen prou amb la guerra econòmica que han provocat? No tenen prou amb l’experiència de l’Iraq?
Tornem a eixir al carrer dient: No a la guerra!
