Imagineu-vos el sentit de l’ètica que tenen els nostres polítics quan tots els dies la xarxa mediàtica els acumula una i altra malifeta relacionada en la dolenta gestió, el balafiament, i l’haver tirat mà a la caixa. Mai no podré entendre com tenen tant gran l’esquena per suportar tot el que els diuen i encara ser capaços de somriure com si no passara res. De vegades dubte si és un atac intencionat que fan a la intel·ligència de la societat, o és el masoquisme de la pròpia societat qui els demana, per la mort de Déu, eixa actitud. És una situació tant esperpèntica que hom no sap què pensar.
El periodisme d’investigació dona a conèixer dia a dia bona part de l’ordit i trama del teixit de corrupció on estan implicat molts polítics de primera línia. Una xarxa molt més intel·ligent i sofisticada que les màfies de ficció del cine de gàngsters. Recordem que el mític Al Capone no van poder enxampar-lo en cap delicte més que en l’evasió d’impostos. Tenia el negoci tan ben muntat, que mai no van poder relacionar-lo en cap trama mafiosa ni criminal. En el món de l’hampa, d’aquell Chicago del cine, aquesta forma d’ocultar delictes prestigiava el cap de les bandes i els donava prestigi. Dissortadament, al món de la política d’avui sembla que passa el mateix. Havem arribat a un punt molt perillós relacionant la política en el món de la delinqüència i posar-los al mateix nivell.
Si no teníem prou en aquesta gran merderada i en aquesta gran professionalitat que tenen de delinquir sense deixar rastre, ens ve ara al damunt, i hem de dir-ho sense por i sense cap de pudor: la justícia no és igual per a tots, ni és tant pura, ni tant imparcial, ni tant justa com voldríem. Mireu si no els deu anys que han hagut de passar per seure davant d’un jutge a Carlos Fabra en un espectacular ball de jutges que anaven canviat a Nules, passant-se el marró d’un a altre sense abordar-lo. Cap jutge va ser suficientment professional per iniciar la causa i m’agradaria saber si va ser per por, per pressió caciquista, perquè no hi havia ganes, per instruccions concretes del poder judicial, o per què. Caldria que ens ho digueren clarament. Què ha passat a Nules durant deu anys en els jutges?
El Tribunal Superior de Justícia (TSJ) del País Valencià s’ha declarat no competent per jutjar Francisco Camps i Rita Barberà pels escàndols del cas Nóos. No han negat que hi han indicis, però diuen que no hi han prou. Pagar els valencians 382.000 € a Urdangarin per organitzar un Jocs Olímpics que no es van fer, això no són «indicis racionals de delicte». Haver facturat tres milions i mig d’euros a les arques valencianes per unes gestions que solament van justificar un terç, això no és cap delicte. I això solament és un petit botó de mostra. Què és un delicte pel TSJ del País Valencià?
La veritat és que el judici a Fabra i companyia acusats de lladres semblen una pantomima; i els testimonis que fan els pijos, amiguitos del alma i desmemoriats, em sembla una vergonya per al cos jurídic i per a la persona del jutge. Quina imatge estan donant-nos de la justícia? En realitat sembla que són judicis per demostrar a la societat que els delictes d’aquestos espavilats personatges no són tan grossos com pensàvem.
Els delictes prescrits, que eixa és un altra, en conte d’enfonsar políticament al delinqüent, dona el mateix prestigi que a l’històric Al Capone. I els jutges presumptament, callen i atorguen. En una democràcia, veure enderrocar-se l’aparell de justícia, de manera aparent o efectiva, és el pitjor que pot passar. Fins ara ens quedava el conhort de la justícia com a garant inqüestionable de l’Estat de Dret. Veure polititzats, i sense cap garantia d’imparcialitat, els tribunals Constitucional i de Justícia pot ser un tret mortífer a la democràcia.
