L’Església i la memòria històrica

Els mitjans de comunicació, audiovisuals, digitals i de paper, s’han fet ressò de les darreres beatificacions que hi han hagut a Tarragona, la qual cosa sembla que ha suposat un gol al papa Francesc perquè no és això el que diu. Han sigut més de cinc-cents beats d’una tacada, tots màrtirs de la Guerra Civil d’Espanya. Que l’església, com associació independent i autònoma, pose als altars tots aquells que crega oportú, no tinc res a dir. El més important per a mi és que bona part de les imatges i actituds corresponen encara al nacional catolicisme i va a càrrec de la caixa de tots. Però això és un altra història.

El que sí em sembla important son les inoportunes declaracions que s’han fet al voltant d’aquest fet que afecta la sensibilitat de bona part de la societat. Afirmacions que podrien entendre’s com un insult a la intel·ligència perquè deformen la realitat històrica. Dir que els màrtirs no van ser caiguts de la Guerra Civil, sinó víctimes d’una persecució que es proposava l’extermini de l’Església, no s’ajusta a la veritat del context històric. És innegable que va haver-hi un enfrontament bèl·lic entre dos bàndols: el feixisme contra l’Estat de Dret, i l’església va optar pel feixisme. Abans de la guerra, quan el feixisme no era present i va caure la monarquia, a les dues setmanes d’haver-se proclamat la República, el cardenal Segura, cap de l’Església espanyola, la va demonitzar. Malgrat les indicacions contraries que des de la trona feien molts capellans, va sorgir pacíficament un règim democràtic per decisió i voluntat majoritària de la societat. Però l’església, mai no va acceptar una constitució laica i la va combatre des del primer moment, a pesar dels contactes que estava fent el cardenal Vidal i Barraquer, cap de l’església catalana, amb la República per disposar d’un espai per moure’s els catòlics. Unes negociacions per cert, que estaven prou avançades. Eren moments plens de tensió per la novetat, però amb suficient instruments democràtics a l’abast de tothom. Fou un error de l’església oposar-se des del primer moment a una Constitució que havia estat elaborada per un parlament democràtic. Un error greu que encara no ha demostrat penediment. Tot i que la Constitució va limitar les activitats de l’església, aquesta va adoptar una actitud bel·ligerant contra la laïcitat i ho va fer a consciència.

Però, el major error que va cometre, i d’això està d’acord algun bisbe, molts capellans i gran quantitat de creients, és haver donat suport al colp d’estat feixista i haver-lo convertit en una «cruzada nacional», centrant l’enfrontament exclusivament en motius religiosos. Limitar la Guerra Civil a un enfrontament entre creients o no creients, és tindre una visió molt curta i equivocada de la història.

Cal destacar un detall molt important que l’església mai no la tingut en compte. Al començar la guerra, l’estiu de 1936, hi hagué a la reraguarda molts assassinats, tant a la zona republicana com la franquista. Cal dir que la zona de la República, una volta recuperat el control del govern, va condemnar els assassinats i les agressions al patrimoni. És més, en molts casos els va castigar durament. Pel contrari, a la zona franquista foren abundats els assassinats a membres del Front Popular que, no solament quedaren impunes per Franco, sinó que eren fomentats i encoratjats pel règim feixista. Solament a Sevilla, passaren de tres mil assassinats, corejats per ràdio pel general Queipo de Llano. Deixe a un costat la repressió de Franco, a partir de 1939, matxucant els assassins republicans i condecorant els assassins feixistes amb el vist-i-plau de l’església.

Els assassinats a membres del Front Popular potser també foren màrtirs de les seves pròpies conviccions, i cap persona havia d’atrevir-se a dir que no era una actitud noble. Potser no van ser motius religiosos, però, potser estaven farcits de desitjos de justícia i d’igualtat, virtuts que –potser– li caurien molt be a Déu.

L’Església catòlica no ha aprofitat l’ocasió per penedir-se de res. És per això que mai no tindrà la seriositat i prestigi que pretén, davant la societat laica, si no tracta igual tots els assassinats. A més, no es pot acusar cap persona –ni grup– de retrògrad per voler recuperar la memòria històrica, si ella mai no ha deixat de remoure la femta al mig de tanta evidencia de falta de caritat.