Em va costar uns anys acostar-me a l’entorn físic i social dels jubilats, però ara em trobe més o menys integrat. Be, com en tots els àmbits supose que hi haurà de tot i cada individu serà un cas diferent. De qualsevol manera el sector de persones grans, o velles que dèiem quan érem joves, estem aprofitant el turisme social en l’excusa de donar suport a llocs de treball en la indústria hotelera. Es una part de la societat del benestar que la mediocre Administració que patim està decidida a liquidar en els sectors més vulnerables.
Celler Modernista d’Esplugues de Francolí
Acabem de fer un circuit turístic per terres de Catalunya amb un autobús ple de jubilats/des del País Valencià. Generalment tots van disposats a gaudir d’uns dies d’esbarjo, encara que no tots estan igualment interessats per la història i la cultura. Férem parada i fonda a Reus (Baix Camp), i des d’allí fèiem excursions diàries a diferents comarques, fins i tot a Sitges (municipi de Garraf), on admiràrem la singular arquitectura dels indians que tornaren rics d’Amèrica al segle XIX.
Mural a una plaça de Reus
Si cal destacar algun lloc en particular cal esmentar els monestirs cirtercencs de Poblet (Conca de Barberà) i de Santes Creus (Alt Camp), matriu del nostre monestir de la Valldigna, tots dos tan relacionats en la fundació de Catalunya i València, on poden palpar-se les nostres arrels. Fou també interessant la visita al poble medieval de Montblanc, cap de la comarca de la Conca de Barberà, on tinguérem ocasió de visitar la fira gastronòmica de Sant Martí a més d’una exhibició de castellets. En la mateixa Conca vérem també el singular celler modernista d’Esplugues de Francolí. Destacar també el sensacional pont penjant sobre l’Ebre a Amposta (el Montsià), obra d’Eugeni Ribera del 1921; i, a la mateixa comarca, la curiosa subhasta de peix, digitalitzada, a la llotja de Sant Carles de la Ràpita. Curiosa també la història d’aquesta ciutat relacionada amb el primer Borbó de dolenta memòria per a catalans i valencians. Impressionant també la ciutat de Tortosa (Baix Ebre), i el que va suposar la batalla de l’Ebre a l’estiu de 1938 per la derrota de la Segona República, com be ens ho recorda un monument al mig del riu. No cal dir res de la distingida i burgesa ciutat de Reus (Baix Camp), per la seva extraordinària arquitectura modernista, a més, per haver convertit el seu casc urbà en un gran centre comercial amb espectaculars i originals botigues. Excel·lent també la visita a la Tarraco romana.
Grafiti revolucionari Ajuntament Tarragona
Una cosa en comú hem trobat a totes les poblacions que hem visitat: molt netes, inclòs de taques en relleu de xiclets. Ens va semblar un món diferent al nostre; tan prop i tan lluny¡ Això seria la cara de la moneda: història, cultura, personalitat i netedat. La creu, és una espècie de fòbia, gens subtil, dels companys/es cap a les terres que visitàvem. Només sortir de València, advertiren a la guia de l’agencia «Mundo Senior» que els guies locals havien de fer-nos l’explicació de la falla en castellà, tot i que la llengua d’ús dels excursionistes era, generalment, el valencià; principalment perquè la majoria érem de pobles. Això va ser la tònica del viatge.
Batalla de l’Ebre
Cada volta que creuàvem l’Ebre, hi havia el corresponent marmoló general sobre l’aigua que es perdia a la mar en detriment de València. Vam haver de suportar també les crítiques que feien a la Porta Reial de Poblet, convençuts deien, que era una còpia gens afortunada de les Torres dels Serrans de València. Vaig aprofitar per fer una pregunta al guia, en valencià clar, que ens va aclarir que les Torres dels Serrans de València estaven inspirades en aquestes. Alguns, no s’amagaven de retraure a Jaume I que la seva principal vàlua era ser francès; sembla que els sonava millor que català. De tant en tan em veia obligat a fer preguntes al guia que s’afanyava a fer-nos l’aclariment pertinent, cosa que no se si s’ho arribaven a creure. Això sí, em vaig guanyar el reprovatori afectuós de la meva dona dient-me que era un emprenyador.
Mural a molts carrers de Sitges
Coincidiren amb nosaltres en la mateixa taula persones oriündes d’Andalusia, però que vivien a València feia més de trenta anys, amb altres de la Safor, on sortien animades converses. Qui parlava sempre castellà? els de la Safor, malgrat que els andalusos no paraven de dir que entenien perfectament el valencià.
Castellet a Montblanc
El meu cap no deixa de pegar voltes; hem d’habituar-nos a fer excursions, en pla de gueto, solament en agencies «valencianistes»? Quan tindrem els valencians una societat normalitzada? Quan en sortirem d’aquesta incomoda situació?
