En acabar-se la Segona Guerra Mundial i quedar les dictadures desprestigiades pels genocidis comesos i el menyspreu als drets humans, va començar Europa a crear lligams internacionals per tal de crear compromisos comuns de democràcia i llibertat. Dissortadament, nosaltres continuarem en un estat feixista durant trenta anys més, apartats de vinculacions democràtics internacionals. Quan començarem a vincular-nos a pactes internacionals de llibertats, sembla que no es feia massa convençuts. La transició descafeïnada que es va fer no va ser capaç de desinfectar adequadament les institucions polítiques del règim anterior; i em dona la impressió que s’adherien a aquells tractats per esnobisme, per fatxenderia; si, com aquell alcoià que deia: «Això ho pague jo».
Dic açò per la general oposició que sura al desig d’un ample sector del poble català en fer una consulta democràtica per veure on arriba l’actitud independentista que tenen. Els pactes internacionals, i les més elementals regles democràtiques i de sentit comú, legitimen el dret d’un poble a decidir per ell mateix. Deixe a banda els possibles errors comesos pel govern català. De qualsevol manera, les regles de joc han d’estar al servici de la societat per a una millor convivència en llibertat. Això em sembla més important que les intransigències i dogmatismes. Caldrà partir de la base de les particularitats culturals i històriques pròpies de Catalunya; del grau d’afectivitat que tenen els catalans per la seva terra; etc., però principalment, de la decisió lliure i democràtica que prenguen els interessats. Admet que a Catalunya hi ha gent que sempre voldrà pertànyer a Espanya, però no sabrem quants són fins que no es faça la consulta. És una aspiració de sentit comú, legítima i democràtica, i oposar-se amb excuses que Espanya no pot trencar-se, o que no ho permet la Constitució, és un error. El primer, per ser una recialla nacionalista franquista, i el segon, perquè les constitucions mai no han sigut inamovibles. Cal voluntat política per negociar i dialogar.
Per altra banda, ni els valencians ni ningú havíem de preocupar-nos de que facen la consulta. Que facen el que ells vullguen, qui som per impedir-ho? En el cas que Catalunya s’independitze de l’Estat –cosa que d’això ara no es tracta– nosaltres continuaríem sent valencians, i espanyols per imperatiu legal. Continuaríem, fent negocis en els catalans, gaudiríem del turisme social, cultural o d’esbargiment a les platges de la Costa Brava o els boscos de la Vall d’Aran, i a més, mantindrem bones relacions veïnals i de germanor cultural.
