Dret a l'autodeterminació

20 desembre 2013 01:00h
-
«Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural». És el que diu el primer article del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Aquest pacte va entrar en vigor el 1976 i l'Estat Espanyol el va ratificar el 27 de juliol de 1977, quan encara no feia dos anys que havia mort el general Franco. Aleshores, vivíem en una societat d'ales retallades amb una mentalitat casolana, provinciana i encara autàrquica. Potser no havem canviat massa.

En acabar-se la Segona Guerra Mundial i quedar les dictadures desprestigiades pels genocidis comesos i el menyspreu als drets humans, va començar Europa a crear lligams internacionals per tal de crear compromisos comuns de democràcia i llibertat. Dissortadament, nosaltres continuarem en un estat feixista durant trenta anys més, apartats de vinculacions democràtics internacionals. Quan començarem a vincular-nos a pactes internacionals de llibertats, sembla que no es feia massa convençuts. La transició descafeïnada que es va fer no va ser capaç de desinfectar adequadament les institucions polítiques del règim anterior; i em dona la impressió que s’adherien a aquells tractats per esnobisme, per fatxenderia; si, com aquell alcoià que deia: «Això ho pague jo».
 

 En la segona dècada del s. XXI, la realitat diària és que la política dretana encara se salta quan li convé les pròpies regles i altres que s'ha adherit. Si és menyspreable desfer un tracte després d'haver-lo tancat amb un encaixament de mans, doblement ho és quan una institució política signa un pacte en nom d'un poble i desprès s'ompli d'excuses i eufemismes per no complir-ho.

Dic açò per la general oposició que sura al desig d’un ample sector del poble català en fer una consulta democràtica per veure on arriba l'actitud independentista que tenen. Els pactes internacionals, i les més elementals regles democràtiques i de sentit comú, legitimen el dret d'un poble a decidir per ell mateix. Deixe a banda els possibles errors comesos pel govern català. De qualsevol manera, les regles de joc han d'estar al servici de la societat per a una millor convivència en llibertat. Això em sembla més important que les intransigències i dogmatismes. Caldrà partir de la base de les particularitats culturals i històriques pròpies de Catalunya; del grau d'afectivitat que tenen els catalans per la seva terra; etc., però principalment, de la decisió lliure i democràtica que prenguen els interessats. Admet que a Catalunya hi ha gent que sempre voldrà pertànyer a Espanya, però no sabrem quants són fins que no es faça la consulta. És una aspiració de sentit comú, legítima i democràtica, i oposar-se amb excuses que Espanya no pot trencar-se, o que no ho permet la Constitució, és un error. El primer, per ser una recialla nacionalista franquista, i el segon, perquè les constitucions mai no han sigut inamovibles. Cal voluntat política per negociar i dialogar.
 

Crec que els polítics són tan intransigents perquè volen mantenir la cota de poder territorial per no perdre poder individual. El mateix passa en aquelles poblacions menors que volen «segregar-se» de la matriu i no els deixen per no perdre poder social, polític i econòmic. Què no farà l'Estat Espanyol per no perdre un tros de pastís tan apetitós com és Catalunya!

Per altra banda, ni els valencians ni ningú havíem de preocupar-nos de que facen la consulta. Que facen el que ells vullguen, qui som per impedir-ho? En el cas que Catalunya s’independitze de l’Estat –cosa que d’això ara no es tracta– nosaltres continuaríem sent valencians, i espanyols per imperatiu legal. Continuaríem, fent negocis en els catalans, gaudiríem del turisme social, cultural o d'esbargiment a les platges de la Costa Brava o els boscos de la Vall d'Aran, i a més, mantindrem bones relacions veïnals i de germanor cultural.

next