Tinc dubtes d’estar tots els dies qüestionant els disbarats que fan alguns membres de l’església sobre temes de bragueta, feminisme, i altres. Quan algun jerarca de l’església catòlica mostra les seves fòbies i frustracions sexuals, cal mirar cap un altre costat. La societat laica no ha d’estar rebatent a tothora les opinions de l’església. Si l’església en general, i creients en particular, volen estar a tothora indicant com han de ser les lleis i quin ha de ser el comportament moral de la societat, que ho facen; perquè en una societat lliure i democràtica cadascú pot expressar les seves opinions. Però són això: opinions. El nacional catolicisme fou una ingerència de l’església en l’estat, i viceversa, en una època fosca que cal passar pàgina. Caldria desmarcar-nos tots de les recialles que queden.
Si l’església parla del sexe i la seva regulació, havíem de donar-li un tractament humorístic, el mateix que ha fet històricament la premsa satírica anticlerical, o com els acudits enginyosos que hi han sobre monges i capellans, o com ho fa actualment el Gran Wyoming. El tema és per riure’s de manera distesa.
Les indicacions que ha fet sempre «la santa mare església» caldrà desmitificar-les i qüestionar tot d’una el impacte “magistral” que han tingut en la societat. A més, les contradiccions que té, solament mereixen un tolerant somriure. Quan Rouco Varela afirma que Espanya és una nació indissoluble que no pot trencar-se, i tot seguit el Papa de Roma diu que ningú està legitimat per negar diferents nacionalitats dins d’un mateix estat, pot deixar-nos perplexos, però hem de deixar-ho córrer perquè la cosa no va en nosaltres. Atenció, el Papa és el mateix que va encobrir durant molts anys agressions sexuals de membres del clergat a xiquets sense prendre cap mesura. El mateix Papa que, potser el facen sant, però, no va prendre cap mesura per la mort misteriosa, si més no, del seu antecessor, i va tirar terra a l’assumpte.
També és una contradicció l’acció social i altruista de molts creients que dediquen la vida al desenvolupament del tercer i quart món; al costat del maridatge que hi ha hagut sempre entre l’aparell de l’església i el poder polític i financer. O aquella evident mostra d’estima al proïsme en l’acció social i solidaria de Càritas; al costat del nomenament de cardenals a jerarques amb determinades fòbies de bragueta. Els que volem una societat laica, i no entenem d’intrigues i “polítiques” de l’església; veuríem més encertat i profètic el que haguera estat nomenada cardenal la monja Teresa Forcades i Vila, o algun altre/a d’aquesta corda, per tal de fer el recanvi de la jerarquia obsoleta. Amb aquesta classe de gent, mai faran una processó lluïda. Els canvis d’una institució tan desprestigiada, almenys en el sector de la jerarquia, havien de fer moviments ràpids, assenyats, contundents i creïbles pel poble.
No discutirem l’exemplaritat de molts testimonis, però queden molt lluny al costat del fet real d’una església vertical, lluny del poble i en massa ocasions despòtica. ¿Pertanyen a la mateixa església els que defensen la pena de mort per delictes ideològics i aquella entitat de cristians que regenta un banc d’aliments per evitar morir-se de fam algunes famílies? ¿És la mateixa església aquella que és propietària de la COPE, i aquells cristians voluntaris d’un centre de persones en fase terminal? Pot mantindre l’església emigrants sense papers en convents de monges sense regularitzar-los? Creiem que això sols ho feien els empresaris malparits i explotadors.
Caldria situar-nos cadascú al seu lloc.
