Diari La Veu del País Valencià
Nacionalistes valencians a Europa
Ja comença a palpar-se un clima electoral com correspon en apropar-se eleccions. Primer seran les europees que s’aprofitaran per obrir mostres, després… ja veurem. Encara que les eleccions europees diuen molts que no cal prendre-les com a patró. De qualsevol manera cal insistir en capgirar aquells rotgles socials que no tenen suficientment clar allò de la cultura política europeista i pensen que allò d’Europa no va amb nosaltres. Comprenc que la imatge actual que tenim d’Europa i dels eurodiputats no dona per a molt. És de veres que la societat està farta de «pijos» amb paladar molt fi, que van en classe primera al seu treball de Brucel·les, perquè diuen que la classe turista els degrada. Com si no sabérem quines coses són el que es degrada. En aquest punt no puc deixar de recordar-me de mon pare que anava abans dels anys trenta a treballar de Cocentaina al Molinar d’Alcoi a peu. I no es molesteu volent-me justificar la diferència d’espai i temps, perquè mai no en convencereu; els fills de «Papà» teniu altres capacitats, però el que significa aquest no. Si que estic convençut, i així ho manifeste, que un eurodiputat no és més important, ni te més dignitat, que el meu pare que era selfactiner.

Pel que fa a «pijo» m’haguera agradat dir-ho en Valencià, però Francesc Ferrer Pastor no li va donar temps d’incloure en el seu popular vocabulari. Així i tot, m’ha paregut entendre que a l’anglès, francès i portuguès també té el mateix significat. Desprès de tot, no estic convençut d’aplicar correctament el significat de «pijo» als eurodiputats que viatgen en primera; em sembla més apropiat dir-los allò que se li diu a un pèssim aficionat de l’art pictòric: pintamones.

Deixant per acceptades les mancances d’Europa i dels eurodiputats, caldria obrir un nou camí tots plegats, per poder participar en la construcció d’una Europa plural, disposada a acceptar les particularitats dels pobles, de ser solidària, desenvolupar polítiques encaminades a frenar les desigualtats socials, frenar l’extensió de rotgles de pobresa que estan creixent massa a Europa, i que prenga mesures –com a continent “ric”– per acabar en la fam del món. Però, principalment una Europa que mai no accepte l’hegemonia del poder financer ni done per bones les més petites complicitats de polítics en màfies corruptes. Una Europa on no hi hagen ciutadans de primera i de segona. Una Europa que es faça ací mateix un anàlisi ben seriosament, perquè va elaborar la Declaració Universal de Drets Humans només acabada la segona Gran Guerra. Ma mare en aquest cas diria: “no se com els cau la cara de vergonya”.

Malgrat la poca vergonya i malgrat els símptomes d’impotència i desencant de la societat, jo tinc esperança i afirme que el poble té la suficient força, si vol, per canviar la situació. No estic d’acord en l’Europa de banquers i pintamones, i per això hem de construir-ne un altra a la nostra mida. Desterrem del nostre cervell allò que no hi ha res a fer¡¡

És de veres que som una força menuda per un gran continent, i caldrà negociar en altres forces de l’estat. Però atenció, cal veure quines forces són apropiades per col·ligar-se i explicar-ho be a la gent. Podria ser l’ocasió per demanar que algunes formacions nacionalistes de més enllà del Sènia, manifesten obertament solidaritat en el problema de menyspreu nacional que patix el País Valencià.

El Sol·lus ho deia ben clar aquesta setmana; els governs d’Espanya ens tenen la mida ben presa. El nacionalisme mallorquí que era prou sa, estan dinamitant-lo; el País Valencià, fou l’Abril Martorell, Manuel Broseta i Alfonso Guerra, els que s’encarregaren de debilitar el, no tan modest, nacionalisme valencià que hi havia al tard franquisme i transició, aconseguint ajornar-lo quasi quaranta anys. No m’atrevisc a qualificar i quantificar el suport que hem tingut de les institucions catalanes; però si m’atrevisc a afirmar que les agressions que patis el País Valencià i les Illes, podria repercutir desfavorablement en el nacionalisme català. En un Aplec a la plaça de bous de València a finals de la dècada dels setanta recorde la frase d’un parlament, crec que era de Josep M. Castellet, que em va aparèixer molt encertada: !!!O se salvem tots, o s’enfonsem tots¡¡¡

Comparteix

Icona de pantalla completa