Caldrà fer una ullada a la recent història per veure el grau de resistència i dificultats que hi havia per exercir el valencianisme polític abans que el mestre Joan Fuster vertebrara intel·lectualment el País Valencià fent-nos-la sentir com una nació. Abans les coses no estaven tan clares, i és per això que vull fer uns comentaris a traves d’un personatge que va treballar de valent per cohesionar políticament els valencians en temps de la República: Francesc Bosch i Morata (1901-1950). Aquest home, fou metge, polític i destacat valencianista republicà nascut a Xàtiva i que va morir exiliat a Mèxic. Faig les mínimes dades biogràfiques per què em semblen innecessàries. Solament dir que va crear el 9 de febrer de 1937, l’Institut d’Estudis Valencians per tal de «facilitar i orientar la nostra clara renaixença».
La Guerra Civil va frustrar les aspiracions d’aquest valencianista i de tants d’altres republicans que treballaren incansablement per l’Estaut d’Autonomia abans de la Guerra. Si al País Valencià haguera un govern amb un mínim de trellat, el Bosch i Morata hauria sigut degudament reconegut. És per això que cal recordar alguns dels pensaments de Bosch i Morata, si més no, per intentar cobrir el buit institucional que deixa el mediocre i vulgar govern que patim.
Per això recorrem a l’hemeroteca i repassem algunes de les idees que expressava al setmanari “El Camí”. Per maig de l’any 1932 es lamentava del menyspreu històric i greuge comparatiu que el govern central havia tingut sempre a València, inclòs d’abans de la desfeta d’Almansa. Quan Felip IV convocava les Corts d’Aragó, diu Bosch i Morata, o feia a Barbastre; les de Catalunya o feia a Lleida; i quan convocava les Corts de València ho feia, a contra fur, a Montçó, fora del territori nacional. Per protestar d’aquest fet anà una comissió de valencians a Madrid per demanar que «les glorioses Corts Valencianes» havien de ser convocades dins del seu territori nacional. El vàlid del rei, comte duc d’Olivares, amb despotisme responia aproximadament d’aquesta manera: «si sou valents, deixeu d’anar i ja voreu». Es diu d’aquest sinistre comte-duc, que no s’amagava en afirmar que era capaç «de traure als aragonesos el que puc; als catalans el que em deixen i als valencians el que vull».
Cal dir que Felip IV va jurar els furs aragonesos a Barbastre i els catalans a Lleida, però a Montçó no va voler jurar-los, malgrat haver-ho demanat els valencians que, segons els furs, el monarca estava obligat a fer-ho.
Aquesta debilitat d’esperit dels braços valencians, deia Bosch i Morata en El Camí, van ser «el primer escaló de la nostra decadència que el successor d’aquell rei, Felip V, havia de completar amb l’ignominiós extermini de nostres furs i llibertats en el sagnant i desgraciada jornada dAlmansa». Cal recordar que les Corts eren convocades pel rei cada volta que necessitava diners i homes per a la guerra, i els valencians d’aleshores, no li treien cap de profit. I encara afig el republicà de Xàtiva, «Els representants nostres d’avui son com aquells de les Corts de Monçó, salvades les distancies de temps…».
En el mateix escrit continua Bosch i Morata dient que València és la primera regió agrícola i segona industrial d’Espanya, i la política centralista no fa més que exprimir-la sense donar-li res a canvi. Denuncia els privilegis que tenen diferents ciutats de l’estat, «mentre que València ha de pagar per lAlbufera 500.000 pts, sense tindre dret absolut sobre ella».
Responent, possiblement, a algunes veus, Bosch i Morata fa una defensa de la República dient que ella no és la culpable, perquè totes les propostes justes i democràtiques són ben acollides. «La culpa es nostra i dels nostres representants», deia en Bosch .
I acaba l’il·lustre metge i polític: «Avui lo mateix que ahir. ¿Quant acabarà açò valencians?»
Us sona la cançoneta?
