Fa temps que estem assistint a una actitud generalitzada d’espanyolisme maximalista i coent en molts sectors de la societat; especialment en la majoria de mitjans d’informació, de partits majoritaris i de bona part de les administracions de l’Estat. És una campanya sorda i constant molt ben orquestrada per les classes hegemòniques que han arribat a fer-ho creure a la societat, aprofitant que la gent –generalment– ha renunciat a pensar per si mateix i ha cedit atribucions a altres perquè pensen per ells.
Vull referir-me a la diversitat cultural i política dels pobles que conformen l’Estat espanyol i la conflictivitat social i política que provoca la intransigència. Estic segur que a hores d’ara hi ha molta gent que qüestiona el concepte erroni d’una Espanya uniforme que vol aglutinar, de manera homogènia i obstinada, tots els pobles de la península ibèrica. Durant més de tres-cents anys, molts dels conflictes socials i bèl·lics que hi ha hagut, s’han barrejat, d’alguna manera, obviant les diferents identitats dels pobles. És hora que la societat faça propostes concretes per tallar de soca-rel el concepte d’una Espanya monocultural i coenta. Cal prendre consciència, d’una vegada per totes, i no acceptar la imposició d’una única cultura –en principi– igual per a tots de manera obligada. Cada poble ha de decidir per si mateix les seves particularitats sense cap imposició i interferències. A més, han de deixar de criminalitzar aquells pobles que aspiren a donar-se unes regles concretes d’autogestió.
De dreta si, però…
Durant molt anys va estar un sector del poble d’Euskadi utilitzant la violència per imposar el pensament d’independència, enfrontant-se a les forces de seguretat de l’Estat que s’oposaven. Quantes voltes hem sentit dir, a moderats i radicals, que així no es fa política? I tan que no! La política de la violència no cap en un estat de dret perquè nosaltres «no creem en les pistoles». Això és un argument inqüestionable que definix tot aquell que ho nega. El que no acceptem –i em sembla que cada volta en som més– és el cinisme i l’enganyifa farisaica d’excusar-se en la violència. En el cas de Catalunya, mai no s’han utilitzat cap tipus de violència i sempre han defensat la seva personalitat de manera pacífica, política i parlamentaria. El resultat sempre ha sigut el mateix: NO. A més, no sols els diuen NO a la independència amb l’excusa constitucional, també s’oposen al desig, molt respectuós i democràtic, de fer una consulta popular per saber què és el que pensa el poble català sobre el tema. Això si, deixarien fer un referèndum, demà mateix, si fora tot l’Estat espanyol qui ho decidira. Un referèndum que seria totalment descafeïnat, ineficaç i gens pràctic, perquè cap persona, individual i col·lectivament, pot decidir cóm s’ha d’administrar i gestionar la casa d’un altre. No és així la manera d’abordar el problema.
Que parlen els interessats
Per altra banda està el cas d’Euskadi com un exemple més que evident, on es demostra la falta de voluntat que tenen els partits majoritaris, d’estructura espanyola, de normalitzar aquell país en la pau. No vull referir-me a la possible independència del País Basc, no; això podria ser un altra qüestió i ja em parlaríem; ara es tracta solament de facilitar a la nova situació basca que decidisquen lliurement com a de fonamentar-se la pau, com volen viure-la, segons requereix el nou clima social. La pau que intenta construir al País Basc des d’algunes institucions de l’Estat i partits majoritaris, és pixant fora test, de manera desmanyotada i errònia.
No és gens habitual poder escoltar a les TV estatals veus de diferents polítics d’Euskadi parlant dels seus problemes. Sortosament, encara queda algun mitjà d’informació prou objectiu on es posen a debat les diferencies d’aquella societat perquè els espanyols tinguen opció i llibertat d’opinar sense que demagògicament es manipule la realitat. Veient aquestos programes de TV hom arriba a pensar que algun sector de l’Estat té interés i desig per tornar a un País Basc desestabilitzat i enfrontat violentament. A més, sembla que alguna empresa «nacional» de seguretat vol mantindre la por entre el veïnat i la classe política, per continuar prestant «servicis» com en altres temps. El periodista Jordi Évole va ser capaç de seure a la taula d’un bar a tres polítics de l’Ajuntament d’Errenteria (Donostia), on van tindre ocasió de dir a l’audiència que deixen estar els bascos, tot sols, construir la pau al seu país. Ells millor que ningú saben el que han de fer. Els polítics bascs i la ciutadania basca son capaços de superar drames i normalitzar la política i la vida d’aquest poble sense que interessos foscos traguen rendibilitat. Cal deixar-los sols, perquè després dels drames que han passat, son els únics capaços per normalitzar-se.
A la dreta alcalde aberxale. Adoneu-vos que no té banyes
Chema Herzog, veterinari, militant del PP d’Euskadi va entrar en política després d’haver sigut assassinats uns amics. I ho va fer per intentar fer una esmena a l’indiscriminat i l’il·lògic ús de les pistoles. «Ací hi ha hagut tortures de la policia», va dir; «s’ha fet la ‘banyera’, la ‘bossa’, descàrregues elèctriques i pallisses als detinguts». I no va dir més per por, o precaució, a querelles del seu propi partit.
Tant militants de Bildu com de qualsevol partit basc tenen l’obligació de superar el passat. El cas d’Errenteria podria ser un dels molts exemples d’altres ciutats d’aquella nació. Per fer això, és imprescindible acceptar i respectar la diversitat, reconèixer errors que s’han fet d’una i altra banda. Respectar les condemnes que han complit els culpables i aplicar la llei penitenciaria plenament convençuts que l’empresonament mai no ha de tractar-se com una venjança; i més encara, quan es tracta de parents de presos que no tenen cap de culpa.
Déu sap el que ens amaguen
Una pau basada en la submissió d’uns i el no reconeixement dels errors d’altres, seria una pau efímera; és a dir: pa per avui i fam per a demà.
