El que fou arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, que Déu el tinga en la glòria, alies el Tombolero; si, aquell que ni era valencià ni era fallero; estaria més que satisfet en veure que el seminari que va fer a Montcada (l’Horta Nord), abasteix de bisbes a mitja Espanya. No conec estadístiques, i ho faig a ull, però em sembla que el País Valencià és un bon exportador de bisbes perquè a tothora ressonen veus que s’identifiquen. Aquesta setmana, de bell nou, n’hi ha un bisbe valencià que ha parlat i ha donat que parlar. Jesús Esteban Català Ibañez, de Villamarxant, Camp de Túria (altre que està preocupat per la bragueta). Entrà de xiquet al seminari i quan tenia 47 anys, desprès d’una carrera vertiginosa, el van anomenar bisbe auxiliar de València. El 1999 li donaren el bisbat d’Alcalà de Henares i el 2008 el de Málaga.
Pastor fent baconades
València, ha llançat alguns bisbes discrets –pocs– que solen passar inadvertits; és el cas de Pepe Vilaplana, que va estar a Santander, i al qual fa uns anys vaig tindre ocasió de felicitar-lo personalment per la seva discreció. Ara està a Huelva i tampoc no se’l sen. En altre temps també va estar a Huelva Rafael González Moralejo, i, que jo sàpia, va passar desapercebut en temes de sexe. Potser n’hi haja algun altre valencià amb una mica de seny i prudència. Però n’hi ha molts altres que, al Raval de Cocentaina, els identifiquen com a Bocuts; un qualificatiu casolà dit sense massa malicia. Jesús Català forma part d’aquestos últims que no tenen molt clar quan han de parlar –i què dir– i quan ha de callar. A mi no m’importa gens que siguen o no bocuts, però, potser hi ha algun estudiós que sap comptabilitzar la repercussió que hi ha en la pèrdua de fe d’alguna gent cada volta que parla algun d’aquestos bisbes.
Zéfir i Jacint Ceramica grega de figures vermelles (450 A.C.)
Home, comparar el matrimoni entre persones del mateix sexe, o el mateix acte sexual d’una parella de gais amb la zoofília demostra, si més no, el concepte inhumà que tenen de la sexualitat. A més, comparar-ho amb una nena de tres dies fornicant en un home de 70 anys, no és precisament cap símptoma de cordura. Possiblement s’haguera quedat igual d’agust comparant-lo en la necrofília. Els creients malaguenys veuran si prenen –o no– en compte aquest incident; espere i desitge del caràcter andalús que ho prengueu a sorna. El cas no mereix més rebombori.
Reig Pla no va vore la bandera
Però, negar la realitat sexual de la vida i deshumanitzar-la, podria amagar un seriós problema patològic. Penseu que aquestes actituds, allà en el fons, poden amagar un fosc sentit de culpabilitat per haver sentit atraïment sexual en alguna ocasió per un company. Crec que té molta més càrrega humana sentir atraïment per una persona –encara que siga del mateix sexe– que per un gos. I no dic res de la bestiesa de comparar allò amb el nadó i el vell de setanta anys. ¿Tant desequilibri mental tenen aquestes persones? ¿Amb quina credibilitat intel·lectual i humana es posen aquestes persones a pasturar un ramat? Qualsevol estudiant de psicologia de primer curs pot veure en aquestes actituds una autorepressió sexual que se’n ix de mare.
Leda i el signe, Copia d’un quadre de Miguel Angel
En quant a demanar a tothora perdó pels pederastes, crec que estan corrent una cortina de fum. Estan desviant l’atenció de les persones de bona voluntat. No entenen que estan parlant d’una cosa que a la societat laica no li interessa. Qualsevol tipus de sagrament, en aquest cas concret el de la penitència, no interessa gens ni mica a la societat laica. L’església podrà perdonar tots els pecats que vulga, però els delinqüents pederastes, bisbes i capellans, com qualsevol altre veí, ha de seure’s davant d’un jutge i sotmetre’s, si cal, a una condemna. Cal distingir la justícia “divina” de la justícia humana i, al voltant del Vaticà, hi ha una corrent cultural que no acaba de distingir una cosa d’altra. Queda molt be els gestos de demanar perdó, però no pot haver-hi perdó –fora del confessionari– si no passa per un jutjat i no repara els drames que ha creat.
Encara val allò de, Feu l’amor i no la Guerra
Damunt, algun clergue diu que són els infants els qui provoquen als adults perquè els va la marxa.
Benvinguda siga –si ve– la primavera de l’Església entre agnòstics i ateus, però per be vostre, sigueu conseqüents, feu-ho sense enganyifes ni sense fariseisme. L’actitud del molts bisbes valencians em sembla tan destrellatada que, si fora general, algú podria renegar a ser valencià i declarar-se ciutadà del món.
