La Mare de Déu del Miracle, diuen, és una icona bizantina atribuïda al pinzell de sant Lluc, que el Papa Nicolau V –segle XV– va regalar al primer comte de Cocentaina, Ximen Peres de Corella, home de confiança d’Alfons el Magnànim. El comte va dipositar el quadre a la seva capella del palau de Cocentaina, i al cap d’uns anys, per motius que no puc explicar-vos, la imatge del quadre va vessar llàgrimes de sang mentre un capellà estava oficiant missa, segons consta en l’acta que va alçar un notari. Des d’aleshores porta el sobre nom del Miracle.
Home, jo no sé si fou un miracle, però sembla que si fora un quadre de sant Lluc, i haguera sobreviscut l’època iconoclasta, seria un autèntic miracle. Potser es mescla llegenda i història, però la veritat és que la Mare de Déu de Cocentaina s’ha guanyat la devoció i confiança de bona part del poble. A més, cal afegir una innegable evidencia: el gran poder que té de convocatòria.
A la festa Major han acudit sempre cocentainers i cocentaineres de tota classe que, per diferents circumstàncies, han hagut d’anar a viure i treballar fora del poble. No em referisc solament a frares, monges i capellans, escampats per més d’un continent; també han vingut sempre a la festa –apart dels oriünds– mestres d’escola, guàrdia civils, jutges, metges, notaris, etc., que han exercit algun temps a Cocentaina i han conservat, en anar-se’n, la devoció. Jo mateix m’ha fet sempre goig anar a la festa major de la patrona, tot i mai no haver sigut seminarista. És una prova de la devoció que ha despertat sempre a tots aquells que són de Cocentaina o que han tingut alguna proximitat espiritual amb la Mareta; mot familiar que donen els devots. Fins i tot, algú va dir, no se si seriosament, que José Maria Aznar portava una estampeta de la Mare de Déu del Miracle a la butxaca.
La devoció i creença és un bagatge que atorga Déu, i encara que és gratuït, mai no arriba a la totalitat del veïnat; uns perquè no veuen més enllà del nas, diuen; altres perquè s’han envoltat d’una bambolla amb tel d’acer que no deixa entrar la gràcia de Déu. Però, d’una cosa estic segur i és comú a totes i tots: la satisfacció que dona aquest dia veure el trafegar de la gent endiumenjada, retrobar-te en amics o coneguts, els passa carrers i la música, la solemne processó, les mascletades, el castell de focs, el fervor de la gentada aclamant la Mare de Déu quan ix per traslladar-la a Santa Maria la Major, el volteig general de campanes, etc. Això fa festa amb majúscula. Hi ha un altra cosa que no és tan comuna a tots: la missa major; què dic la missa, el missot solemníssim, i el sermó que en els darrers anys la fa un bisbe mediàtic. Dic que no és comuna perquè el temple no té capacitat per a tots els que voldrien entrar. No és el meu cas que mai no he pogut resistir una missa tan llarga; ni tan sols quan era assidu practicant. Així i tot, de vegades he escoltat algun retall per ràdio –més que res per escorcollar el sermó– i no negaré el seu encant per a el fidel.
Des de bon matí, i per tal de celebrar la festa major, he eixit de casa a desdejunar xurros, i envoltat per l’ambient festiu, no he deixat de taral·lejar aquella cançó de La Trinca: Festa major. Una música i una lletra que retrata perfectament aquest tipus d’esdeveniment. Be, una volta posats, el cos en demanava festa i he estat tot el sant dia de la patrona escoltant música de La Trinca.
La veritat és que la Mare de Déu es un motiu que aglutina diferent gent, i això em pareix positiu. He vist persones que no tenen costum d’anar a missa, però han vessant llàgrimes d’emoció davant la Mare de Déu. És un fenomen sociològic, digne d’un estudi antropològic, però que per si mateix porta certa càrrega humana que mereix respecte. L’acte del trasllat, és un acte popular i multitudinari, reuneix a tota classe de gent: creients i no creients, els qui practiquen litúrgia i els qui no, rogets i blavets, tots units al voltant d’una celebració i un símbol. Em recorda aquella cançó també de La Trinca, Insecula seculorum, que diu: Com que l’església ha de ser eterna/ té tota mena de capellans:/ per si les mosques n’hi ha de monàrquics/ i tres o quatre republicans;/ n’hi ha de feixistes i n’hi ha de l’Opus/ però algun se’n troba que es del PC/ i els bisbes sembla que ara militen al sector crític de la UCD. Què temps aquells¡ quan ho veiem tot color de rosa. Eren altres temps si; però, estar units tots sota un ideal de futur, encara que era boirós, ho trobe ara de falta.
