Encara cueja el coent fariseisme

Pels anys setanta del segle passat, quan encara treballava de comercial en productes de belles arts, vaig presenciar un curiós incident a Càceres, en la botiga d’un client meu. La botiga estava situada en un carrer cèntric al costat de la magnífica plaça Major, Moret número 5. Fernando Figueroa, que n’era l’amo del comerç, i galerista, tenia aquell dia com a reclam una pintura a l’aparador que donava al carrer. El quadre era una còpia de la Dama desnuda de Goya. Quan estàvem tots dos recomptant tranquil·lament el material que li faltava per tal de reposar-lo, va entrar un guàrdia municipal, que, tot i haver passat el temps per prudència no dic el nom, i, amb les millors maneres i professionalitat d’un agent de seguretat, va demanar a Fernando que retirarara el quadre de l’escaparata. Fernando em va mirar a mi, i desprès va mirar al guàrdia amb una expressió de cara que volia dir alguna cosa així com: he noi; no veus que tinc ací un foraster? L’agent municipal argumentava que era una imatge indecent que no podia estar exposada al públic perquè podia escandalitzar a algunes persones.

De res va valdre dir-li que era una obra d’art del segle XIX, que potser no era una còpia perfecta, però la tenia en l’aparador perquè els vianants es feren una idea dels productes que es venien en aquella botiga. El guàrdia es reafirmava una i altra volta que allò era una indecència i calia retirar-lo. El que va començar amb bones maneres anava pujant de to i arribaren a encreuar-se paraules molt dures, per la qual cosa vaig veure prudent retirar els catàlegs i demés estris, preferint anar-me’n –dissortadament– sense comanda.

La setmana següent en arribar a casa, vaig comprar una postal amb l’obra de Goya i sense sobre la vaig enviar a Càceres amb unes lletres solidaritzant-me amb l’amo de la botiga i desitjant que el cos de correus li fera arribar el missatge i es mostrara més tolerant que l’agent de la Policia Local. Efectivament, la targeta va arribar, i en el proper viatge que vaig fer, s’ho passarem molt be comentant-ho molt relaxats. L’incident va transcendir als mitjans d’informació, on la revista «Interviu» va fer un interessant reportatge.

Per altra banda, fa pocs anys férem una excursió a Roma en Iniciatives Culturals per gaudir de l’art i la història que concentra la capital d’Itàlia. Mai no havia estat a Roma malgrat fer molt de temps que em lliuraren la fe de mosso. Després de fer moltes visites guiades a museus, monuments i el mateix Vaticà, i observant que la majoria de pintures i escultures nuetes tenien les parts genitals tapades amb un pàmpol, vaig preguntar a la guia si aquella fulla era original a l’obra d’art o afegida després. Possiblement la guia va captar que no era una pregunta del tot innocent perquè no em va fer molt de cas.

El passat cap de setmana vaig assistir a una funció de teatre al meu poble per una companyia amateur que representava l’obra, El Plan, d’Ignasi Vidal, tot i que lliurement adaptada per Josep Miquel López. Es tractava d’una comèdia molt ben interpretada per tres personatges reunits per realitzar un presumpte projecte que no es descobreix fins el final. Mentre esperaven que els arreglaren una averia del cotxe anava desenvolupant-se un animat diàleg amb situacions absurdes, plenes d’interès i còmicament surrealistes. Per fer-se una idea cal dir que son tres homes joves que estan aturats i transmeten a l’espectador l’angunia de la manca de recursos, envoltats a més d’habituals problemes d’actualitat. Es donen moments tensos que posen en perill una forta amistat i fan acostar l’espectador als problemes que viu quotidianament la societat. Una comèdia que, a més de fer riure, fa pensar l’espectador i sentir-se protagonista.

El problema està que algun espectador no li va agradar certes expressions del vocabulari col·loquial que usaven els protagonistes. Un llenguatge que és habitual al carrer on en qualsevol tertúlia, però inadequat, deien, per dir-les en un escenari. Comentaven els actors amb la major naturalitat les voltes que follaven a la setmana, el temps que durava el polvo, i les suposades infidelitats de les seves esposes i dels propis protagonistes. Tot açò, acompanyat de diverses situacions desbaratades i d’alguna cigarreta de marihuana, que propiciava assortir en diferents ocasions la paraula testicles en els seus diferents sinònims: ous, collons, boles, etc., afegint així mateix alguna que altra palla.

Pereix ser que això va posar molt incomodes a certa gent que va quedar tant escandalitzada que va arribar a no gosar riure’s i fer colla amb la resta d’espectadors. No vull entrar si era o no imprescindible al guió aquest llenguatge, perquè això és un altra història. Però, escandalitzar-se per un llenguatge col·loquial que habitualment estem parlant tothom, des d’ estudiants d’Institut fins els membres dels clubs de jubilats, em pareix una actitud més coenta que la que comenta el Gran Wyoming de Ricardo Costa.

Són individus que senten agredida la seva intima susceptibilitat que mai no m’atreviré a qüestionar. Però no he pogut deixar de relacionar-los i comparar-los en l’actitud d’aquell guàrdia municipal de Càceres i aquells membres de la cúria vaticana que van fer tapar en una fulla de parra els collons de diferents obres d’art.

No em feu massa cas, però no em negareu la coentor –si això és de veres– d’haver admès recentment Ràzinguer l’existència del penis. Em dona la impressió que són actituds més que coentes, farisaiques. Són els mateixos que no són capaços d’entrar a una farmàcia i demanar en veu alta mirant als ulls de l’apotecari una caixa de condons; els que no son capaços de manifestar-se conta la llei Gallardón, però no tenen cap inconvenient d’agafar l’avió i anar a avortar a Anglaterra; els que donen més importància als pecats de bragueta que a les malifetes del cas Gürtel; els que consenten fer jocs eròtics fora del matrimoni, però es cuiden molt d’amagar-los; els que no tenen cap inconvenient en resar al inici d’un acte públic sabent que tots els que van no són creients; etc.

Damunt, és creuen perseguits i diuen als altres intolerants.