Tanmateix, he de dir-ho tot, per damunt de les creences religioses mai no vaig amagar una actitud anticlerical, un rebuig al nacional catolicisme i un incondicional compromís en la construcció d’una societat laica. Els escrits que feia en aquella època ho confirmen. El que potser m’ha passat és, que els anys m’han fet reestructurar allò que dèiem fe i substituir-ho pel que podria ser una acceptació oberta de l’humanisme cristià; sí, aquell concepte de donar-ho tot a canvi de res, una utopia sempre actual i que mai no he renunciat. Avui, em declare agnòstic i no tinc cap de respecte del que diu i del que fa Rouco Varela o Reig Pla. El mateix que no accepte i em causa total indiferència l’Església de poder, d’ostentació, a mida dels rics i allunyada de l’evangeli. La mateixa indiferència i falta de respecte que tenia pels anys seixanta i setanta del segle passat al pensament i actituds fonamentalistes de mons. Guerra Campos i companyia.
Tinc respecte als creients que són conseqüents d’aquella tesi humanística de l’evangeli; però, no puc acceptar –i a més pense que és una actitud equivocada– ser escolanet d’amén sense fer cap anàlisi ni reflexió per assolir lliurement un criteri propi. El mateix respecte tinc per aquelles comunitats de base que comparteixen el poc que tenen amb aquells que no tenen res i, sobretot, quan viuen desmarcats de l’aparell de poder de l’Església. També són dignes de respecte aquells creients que s’integren a la societat amb un estil laic i lluiten dia a dia reivindicant una major justícia i equitat. Finalment, també admire els que anteposen la ciència a la seva fe religiosa, que em sembla són paral·leles i compatibles.
Si que sóc extremadament crític, per damunt de raonaments teològics que no entenc, en la imatge que estan donant-nos tots els dies mostrant-nos una Església barrejada d’Opus Dei i de teologia de l’alliberació, intentant convèncer-nos que és la mateixa. No crec que pot ser la mateixa Església la del tercer i quart món (Cesar Romero, Pere Casaldàliga), la de Teresa Forcades o sor Lucia, i la que predica el monjo Josep Miquel Bausset. No és que m’importa la barreja confusionista que mostren, però caldria exigir –com a qualsevol entitat de la societat– una certa coherència. ¿Són tendències contraposades que viuen al si d’una mateixa Església? No ho entenc molt bé, però, ¿no diuen en matemàtiques que els números heterogenis no es poden sumar? Si, allò que ens deien a l’escola que no podíem sumar els moniatos i les pessetes. ¿Com pot conviure l’Església de la banca vaticana; la que mou emissores de ràdio i canals de TV; la que inverteix en negocis gens clars; la que amaga a milers de delinqüents pederastes; etc., en aquella altra? Mai no estaré d’acord amb l’església que vol fer proselitisme mitjançant les lleis com si estiguera legitimada per legislar. Mai no creuré en una església que encara no ha condemnat obertament la pena de mort, però si ha condemnat indiscriminadament l’avortament i l’eutanàsia. Mai no creuré amb una església paràsita que viu dels pressupostos de l’Estat. Vull que sàpien alguns dels meus amics i parents que em declare totalment ateu d’aquella mafiosa església que ostenta poder social, polític i econòmic, i a més, la combatré sempre i constantment per tots els mitjans democràtics que tinga al meu abast.
No podia mostrar-nos millor i més clar les dues cares d’una pretesa única església la pàgina trenta del diari d’ahir «Levante» (10/10/2014). Una, oberta i disposada a tocar peus a terra que proposa Bausset, l’altra, apocalíptica i gens disposada a reflexionar, consensuar i posar-se al dia del valencià Benito Zuazu. Us ho dic sincerament, mai no em creuré que tots dos parlen d’una mateixa església.
Seria hora que alguna d’aquestes dues parts començara a desmarcar-se abans que la societat –que sempre malpensa– crega que pot haver-hi alguna complicitat entre elles. Mentrestant jo, continuaré admirant aquells que tenen més moral que l’Alcoià, C. F., que perdien per 5 a 0 i, cinc minuts abans d’acabar-se el partit, encara volien empatar.
