Manteniment de l’Església catòlica

Els ciutadans vivim sota la gestió administrativa de governants on molts d’ells tenen les butxaques foradades. Les valencianes i valencians clàssics de zones rurals sempre han pronunciat amb menyspreu aquella frase de: «tal o tal altre té les butxaques foradades», referint-se sempre a aquells que gasten sense trellat els diners que els costen poc de guanyar. Cada dia estic més convençut que els diners que ens costa l’Església catòlica van per aquest camí, peruè són difícils de justificar. Un castís començaria dient que l’Església sembla ser la mantinguda de l’Estat. És a dir, estem subvencionant una entretinguda (no vull usar altre qualificatiu) de la qual no tots se’n beneficiem, tot i contribuir al seu manteniment en la quota que ens pertoca. Fa temps que estic esperant una autocrítica de creients responsables i coherents que mai no arriba per aquest fet.

Acabe de llegir en Arainfo els diners que enguany té assignats l’Estat a l’Església, ho confirma el BOE (Butlletí Oficial de l’Estat) del 30/12/2014. El govern de Rajoy pagarà a l’Església catòlica durant aquest any la quantitat mensual de 13.266.216’12 d’euros a canvi de les prestacions que aquesta entitat dona a la societat. Això respon, m’ha paregut entendre, a una llei del govern socialista aprovada el dia dels innocents de l’any 2006. El total anual sumarà –si no m’he deixant cap de zero– a més de 159 milions d’euros que aniran a càrrec dels pressupostos de l’Estat; o siga, dels nostres impostos. Això sense contar altres aportacions que l’Església rep de l’Estat, com per exemple els 30 milions d’euros que es donarà a l’Obra Pia de Terra Santa durant el 2015, i altres despeses per esdeveniments especials com són visites papals, manteniment de monuments i restauracions d’obres d’art de l’Església, etc.

Sóc conscient que qüestionar aquest tema no és massa popular, no sols pels creients, també pels valencians en general que estan sotmesos, conscient o inconscientment, a una determinada cultura rutinària o costumista. No negaré que hi han molts creients que estan d’acord en què l’Església catòlica, com qualsevol altra religió, siga finançada pels propis fidels. Sóc partidari que el sosteniment de l’Església no vaja a càrrec de la caixa de tota la societat. El finançament de l’Església han de fer-la els parroquians. No ho dic solament perquè tothom no és creient, ho dic també perquè amb aquesta aportació estan subvencionat cadenes de televisió, ràdio i premsa amb una política informativa contrària a la majoria de ciutadans d’on ixen els diners. Unes informacions manipulades i pagades amb diners públics que no respecten la diversitat social.

Alguns creients molt ben intencionats argumenten ingènuament que l’Església fa un gran paper social atenent als pobres i ajudant a eixir de la misèria a grups de persones del tercer i quart món. No se n’adonen que els pobres d’ací, d’allà i de tot el món necessiten justícia i no caritat; el que realment necessiten és una millor distribució de la riquesa. Posen com exemple l’innegable llavor social que fa Càritas, però sense dir que aquesta benemèrita i subsidiària entitat benèfica es finança dels diners que aporten els voluntaris. Tampoc negaré que contribueix l’Església, però amb un percentatge insignificant que, a més, li dona bona imatge. No tinc a mà dades actuals, però el 2012 l’aportació de l’Església a Càritas solament va ser de 6 milions d’euros, és a dir, un 3’9 % dels 276.272.706 milions d’euros del pressupost de Càritas d’aquell any. El 96’1 % restant fou aportat amb diners públics per diferents administracions de l’Estat i altres aportacions en metàl·lic d’empreses i donacions de ciutadans. A tot açò, algun jerarca encara es va atrevir a dir que si l’Administració volia cobrar l’IBI de l’Església, aquesta retiraria la subvenció a Càritas. Algú podria pensar per aquesta declaració, que la jerarquia que mou els fils de l’església no l’importa que hi hagen pobres. Damunt, quan alguns s’atrevim a denunciar aquesta anòmala situació ens diuen que ataquem la comunitat catòlica, i a més, som considerats com bitxos estranys antissistema.

A més, al País València tenim un greu problema amb l’Administració política que patim. Potser siga una de les autonomies que més xoriços hi han i molts altres imputats –o no– que tenen les butxaques irresponsablement foradades, perquè gasten amb massa alegria els diners que aportem els contribuents.

En vista d’un proper canvi de governants caldria fer propostes per donar un altre tractament a l’Església més consonant amb un país modern i vertaderament laic. És per això que caldria apropar-se al sistema que tenen els nostres veïns francesos on l’Església es finança de la següent manera: un 39 % del seu pressupost és aportat per les campanyes de publicitat que fan les diòcesis demanant diners. Un altre 25 % en recol·lectes a les misses. Procedent de particulars per testaments i donacions al seu favor, un 14 %. Els estipendis aporten al manteniment de l’Església un 12 %, i les intencions de misses, completen el 10 % restant.

Algun d’aquestos procediments han de ser adoptats per l’Administració si no volem continuar arrossegant els problemes que la societat laica està reclamant des del segle XIX. Es tracta solament de normalitzar una convivència amb total respecte a la pluralitat de la societat.

Se que tindreu molta brossa que agranar i potser amb una granera no tingueu prou, però almenys, poseu-vos-ho a l’agenda perquè una societat tan destrellatada no pot continuar per més temps.