Actualment té una relació directa en la quaresma, tot i que sens cap dubte sembla d’origen precristià. Se celebra justament a meitat de quaresma, sempre en dimecres com correspon al cicle quaresmal. Consisteix en el fet que en alguns carrers s’ajunta el veïnat per fer uns ninots, aprofitant la indumentària vella d’home o dona i reomplint-los de palla o draps vells per tal de donar-los l’aparença humana. En temps passats, diuen les persones grans, les penjaven als balcons, o als arbres urbans, abans de fer-se de dia per tal que no saberen qui ho havia fet. Actualment són posats als carrers al voltant d’una taula en colla o en solitari. La particularitat és que cadascú representa un personatge polític –o un cacic– d’actualitat on se li fa una crítica penjada en un cartell. Sempre han sigut textos en valencià col·loquial.
La imatge dels Nanos que tinc guardada en la memòria d’infant, a més de la informació oral que he pogut arreplegar, és que s’aprofitava per fer una critica social o política del moment i, amb més o menys intensitat, mai no s’ha deixat de celebrar. Els anys 40 i 50 del segle passat, que va ser una època de forta censura, estaven tolerats o simplement ignorats per les forces vives. Aleshores, recorde que eren posats els Nanos als balcons dels carrers del Raval. Aquesta ubicació em va fer pensar si únicament era costum dels veïns del Raval que feien per criticar les classes benestants de la Vila. Tanmateix, aquest supòsit, el vaig rebutjar en haver-me informat que pels anys vint del segle passat també els feien en algun carrer principal de la vila i penjats d’un arbre. Hui es posen únicament en uns determinats carrers del Raval.
Però, què significa aquesta festa? La festa va més enllà de ser simplement un esdeveniment local dels cocentainers. En molts pobles del País Valencià, de Catalunya i de les illes Balears –i altres pobles d’arreu d’Europa– fan o han fet ritus d’aquest tipus. En la ciutat de València, segons Alfons Llorens, deien els Ninots de tir perquè eren penjats dels balcons com també feien a Cocentaina. El que ha quedat actualment és que els Nanos fan referència directa al pas de l’equador del temps de quaresma.
Tot fa pensar que aquesta espècie de festa ritual és d’origen ancestral o almenys precristià, tot i que la litúrgia cristiana, com ha fet en tantes altres coses, el va incloure en el seu calendari litúrgic. El quart diumenge de quaresma es fa –o es feia– sonar a les esglésies l’orgue que havia estat callat des de Dimecres de Cendra. A més, els revestiments dels capellans, que havien sigut morats, els canviaven per rosa, i l’altar l’adornaven amb les primeres flors. La litúrgia celebrava d’alguna manera amb color i alegria que havia arribat la meitat del temps d’austeritat, dejuni i penitència.
La quaresma mai no ha caigut bé al poble, i en l’intel·lecte de la societat ha estat sempre present la idea de destruir-la. Per això, altres llocs del País Valencià destrossen els Nanos a garrotades o els boten foc. Antropològicament, l’origen de les falles de València potser tinga aquest mateix significat.
Són molts pobles els que fan o han fet festa per aquest motiu. A Alcoi era celebrada antigament la setmana dels Perots, a Xixona els Monots de mitjan quaresma, a Elx també penjaven uns Nanos al matí fins últimes hores de la vesprada que anomenaven les Velles de la Serra. També hi ha notícies que a Llíria i Picassent penjaven uns ninots de banda de nit perquè ningú no veiera qui ho feia. A l’endemà, de bon matí els xiquets eixien al carrer a veure els ninots penjats. En acabar la missa que es feia, eren trencats a garrotades i cremats.
Per acabar, fer menció que a la ciutat d’Alcoi va haver-hi una campanya per desprestigiar la festa fins fer-la desaparèixer. Una crònica de l’1 de març de 1883, el diari local El Serpis, feia una dura crítica qualificant aquest ritual de penjar Perots a les finestres com «mogigangas». Considerava el cronista, que eren costums de pobles petits sense cultura, que una ciutat com Alcoi era ridícul fer-ho. A més, feien burla d’aquells innocents ciutadans que encara s’alegraven d’aquestes tradicions impròpies d’una societat culta i civilitzada. Sembla que no sols s’avergonyien, també consideraven irreverents les figures que denunciaven l’actuació d’algun burgés o cacic del moment. Estic convençut que fou un error perdre la festa mal interpretant el que és un patrimoni cultural dels valencians.
Una festa que alguna institució cultural alcoiana havia de recuperar, pel seu caràcter popular i culturalment ancestral. Ara hi ha més sensibilitat per retrobar-nos amb les nostres senyes d’identitat i plasmats en aquests residus patrimonials.
