Fins i tot, l’individu menys espavilat se n’adona de les dues imatges que ens donen de l’actual societat: una determinats polítics mentiders i alguns mitjans d’informació; altra la que veiem amb els nostres propis ulls. Al meu poble han tancat últimament diferents comerços que abans funcionaven. A la ciutat de València, a l’interior de l’Estació d’Autobusos, van desaparèixer abans de l’estiu, una darrere d’altra, totes les botigues de souvenirs i hostaleria, i no crec que ho feren per haver-se fet rics. És més, durant l’estiu, al mateix lloc, han tancat algunes agències de viatges i s’han quedat els locals disposats per llogar.
Faig aquesta introducció per manifestar la meua opinió de prioritzar actuacions polítiques i mamprendre de bell nou aquella època on la classe treballadora progressava adequadament social i econòmicament.
Una volta dit açò també vull afegir que cal anar més lluny. Estem en la segona dècada –ben avançada– del segle XXI; en el 70 aniversari de l’acabament de la Gran Guerra, quan es va iniciar una refundació social d’Europa que decididament anava cap a la societat del benestar. Ara volem anar més enllà en les nostres pretensions per coherència en el temps que vivim. Vull proposar seriosament, sense que això siga una utopia, encetar un camí cap a la construcció d’una societat plenament laica . Hem encetat un altra època, i hem de veure en l’Administració i administrats més voluntat de canvi. Un canvi que es manifeste en fets, perquè les paraules no aprofiten de res si no van acompanyades de fets. Els partits majoritaris, i els que han emergit darrerament als Ajuntaments del País Valencià i a la Generalitat –siguen d’esquerra o dreta– han de ser conscients de reconvertir la societat on queden totalment separats les entitats civils de les religioses. No solament ha d’agafar consciència l’administració pública, també les entitats culturals, esportives, assistencials, etc. Tots havien de dir prou, i apartar del programa d’activitats les funcions religioses.
S’equivoca de cap a peus qui creu que aquesta és una actitud en contra de l’Església Catòlica, entitat que és molt respectable com ho són també els catòlics i practicants. És qüestió de viure en una societat normalitzada com els nous temps demanen. És el que fan altres països moderns i capdavanters, independentment que governe l’esquerra o la dreta. En el nostre cas no voldria pensar que hi ha resistència d’algun costat per interessos foscos inconfessables.
Arribar a una societat plenament laica, com aquell altre de la participació de la dona en la festa de moros i cristians, està guanyat de bestreta. Tardarà més o menys, segons el temps que la societat siga capaç d’aguantar-ho; però finalment, s’haurà de claudicar per pura lògica. Un Estat de Dret ha de ser aconfessional i ha de fer-ho constar ben clarament a la Constitució i les lleis complementàries.
S’han de fer negociacions –ja– entre l’Església catòlica i l’Estat, tal com correspon a unes entitats que volen conviure amistosament sense interferir ni haver-hi cap complicitat sospitosa entre una i altra. Cal partir sempre de la base que mai no ha de figurar en els pressupostos de l’Estat el manteniment de creences religioses. Qualsevol església ha de viure de les seues pròpies fonts d’ingressos i pels seus propis creients, siguen molts o pocs. A més, s’ha de negociar la seua escandalosa situació fiscal sense cap immunitat ni prerrogativa.
Sé que molta gent entén que és un tema polèmic que cal consensuar, però, quin consens pot haver-hi davant arguments tan poc raonables com són la defensa de privilegis consuetudinaris d’origen feudal? Em consta que bona part de creients creuen que és una humiliació rebre diners de l’Estat en contra de l’opinió de molts ciutadans, creients agnòstics i ateus. Més be voldrien una Església sense cap ostentació, independent, i sostinguda econòmicament pels propis creients o practicants.
En la primera època postfranquista hi hagueren intents d’autoritats civils en desmarcar-se de presidir processons. Ja aleshores es veia correcte el que havia de fer-se. Desprès va haver-hi una actitud involucionista, per a mi errònia, que, si aleshores no hi havia cap justificació, hui encara en té menys. La imatge actual de tants pobles presidint les processons pel poder militar, civil i jurídic (vara en mà), és tant antinatural i obsoleta que havia de ser motiu d’autocrítica pels creients i no creients. Mirant-ho bé, i sense cap actitud agressiva contra ningú, les esglésies havien d’estar al marge de qualsevol símbol de poder civil. Les funcions religioses solament han d’estar presidides per la seua jerarquia i pels seus símbols. En aquest sentit em pareix una bona decisió el de l’Ajuntament de València no deixar que la bandera de la ciutat entre a la catedral per presidir un acte religiós. Molts dels creients que conec, diuen que ha estat un error que durant molt de temps els símbols civils presidiren actes religiosos, el mateix també que els himnes. Crec que havia de ser la pròpia Església, en defensa de la seua dignitat, la més interessada en regularitzar la seua situació al si d’una societat laica.
