No es pot descriure un clima tan militaritzat, com ho fa aquest text, amb més subtilesa. D’ací es desprèn el que vaig presenciar quan era xiquet davant d’un fortuït incendi d’un bosc: anava un escamot de guàrdia civils diumenge a la vesprada a un cine, o un casino, omplia un camió d’homes i se’ls enduia a apagar el foc. Si això no era un règim militar, ho pareixia. Ho dic sense cap de rancor contra ningú. Tampoc per això estic enfadat. Al contrari, estic optimista; he dormit be, m’he pres les píndoles que van mantenint-me i hui no he discutit amb la companya. Si algú interpreta que estic enutjat per intentar revelar el clima que es vivia pels anys quaranta, pot descartar-ho. Potser siga la meua manera de dir les coses o la mania que tinc de deixar constància de fets històrics d’una època fosca que, per unes o altres coses, han estat emboirats o amagats. Res més.
Cal dir que, a nivell provincial, es va crear una Junta Provincial de Defensa Passiva Civil i en cada poble s’havia de nomenar la corresponent Comissió de Defensa Passiva Local. A Cocentaina, aquesta comissió estava formada per l’alcalde, el delegat de Sindicats (que també era regidor), un metge i un secretari de l’Ajuntament. A més, hi havia un cap executiu que era industrial, de la qual cosa es donava compte al governador.
Açò em demostra, o almenys ens dona una idea, de les situacions de perill que als anys quaranta vam passar i de les quals ningú mai no en parlava. Fins i tot, potser que les forces vives locals no valoraven suficientment el risc que vam passar a meitat de la dècada dels quaranta. És possible que molts dels nostres pares i iaios pensaren –en cas d’haver-se assabentat– que difícilment podríem arribar a una pitjor situació que en la que ja estàvem.
Sembla que les autoritats provincials, seguint un pla estatal, volien saber en quines condicions estaven i tenien les indústries, si disposaven de refugis antiaeris, etc. En aquest sentit, tant el govern civil com el militar enviaven oficis als ajuntaments perquè aquests realitzaren les oportunes gestions i esbrinaren les condicions de seguretat que tenien les empreses davant d’un possible conflicte. Hi havia ajuntament que no s’ho agafava molt seriosament, però, en aquest cas, hi ha un ofici que, encara que no és un ultimàtum, diu clarament que “no quisiera ejercer todo el peso de mi autoridad”. Sols així, l’Ajuntament inicia unes gestions en Papeleras Reunidas S. A., com també ho faria amb altres empreses, perquè feren un informe de les condicions de seguretat que demanava el governador. Curiosament, per la contestació que dóna el gerent de l’empresa paperera, el senyor Albors, es demostra que aquesta empresa ja havia contestat i que els edils municipals no s’havien adonat. Potser estaven desbordats pels esdeveniments que havien d’afrontar diàriament.
Fullejant els documents d’aquella època, intentant interpretar-los, podem situar-nos en aquells moments concrets. Per això estic convençut que cal facilitar els “papers” a les noves generacions, degudament inventariats i classificats, dipositant-los el més prop possible dels que volen investigar. Cal anar descobrint tota la història sense cap entrebanc de les administracions. Una reivindicació legítima i inqüestionable.
