Cal tapar-se el nas per acceptar l’actual situació social i política sense caure en el pessimisme. Tot i així, caldrà exercir de poble, com féu el 15M del qual ara celebrem el cinquè aniversari, per dir-los als polítics que tinguen trellat i aborden la situació amb valentia. És urgent demanar al poder judicial que complisquen amb les seves obligacions judicials fins embargar els patrimonis dels lladres per recuperar el que han furtat i que els tanquen a la presó; amb aquest ordre. Cal sanejar la societat pel que fa a les xarxes mafioses de la política, l’economia i la fiscalitat. Tan lladre és l’empresari que dóna comissions a canvi de contractes, com el polític que les accepta, o aquell altre que –farcit de diners– evadeix impostos. Corruptes indecents. Mai no havia mostrat el sistema capitalista com ara una faceta tan perniciosa i deshumanitzada com la que estem veient amb el neoliberalisme pur i dur. La desigualtat de la riquesa va en augment i, el que em sembla més greu, em fa la impressió que es fa amb el vistiplau de l’Administració. Permetre i utilitzar les portes giratòries n’és una prova.
Però, el que vull dir en això de tapar-se el nas és per la pudor que ha deixat el fracàs de la curta legislatura que ha acabat. En qualsevol mitjà d’informació trobareu anàlisis rigoroses i propostes sens dubte més assenyades que les meves; tanmateix, no vull privar-me de fer la meua.
Si els disbarats i la falta de sentit comú no va ser capaç de formar un govern al més homogeni i plural possible, la precampanya electoral que ha començat va pel mateix camí o pitjor. Tots els errors que van dir i fer abans i després del 20 D no els ha servit d’experiència i continuen pel mateix camí sabent que amb aqueixa actitud no van enlloc. Algunes opcions que estan prenent-se, com la de Podemos i Izquierda Unida (IU), sembla que han reconegut que no feren els deures con calia en les passades eleccions. Al meu parer, Podemos havia de deixar de banda el protagonisme que s’atorga en favor de les diferents forces que la integren. Compromís, IU, i tota la resta de moviments i sigles que estan al seu voltant, han de ser independents i han de tindre l’oportunitat de formar el seu propi grup parlamentari. Us recorde -salvant el temps i la distància– el que va fer desprès del bienni negre republicà el Front Popular de 1936, o l’equivalent de Catalunya i València: Front d’Esquerres. Les diferents opcions han d’acceptar que en la nova etapa on estem cal saber pactar en els punts més propers possibles per tal de formar un govern executiu; el parlament farà la resta. Hem de creure en la democràcia i practicar-la. En qualsevol cas, si algun punt no s’arriba a entendre, queda l’opció de prendre classes particulars. Tot, abans de faltar el respecte als electors i assumir la seva decisió.
Per altra banda, cal rebutjar la criminalització que està fent-se per la majoria dels mitjans d’informació i de la resta de partits a la coalició de Podemos i de IU. Abans d’ara, IU els era simpàtica perquè el vot era tant disseminat que, per allò de la llei electoral, el resultat al parlament era testimonial. I això els feia gràcia. Ara, els fa por l’aliança i els diuen comunistes anacrònics que no tenen cap raó de ser després de la caiguda del Mur de Berlín. A més, els acusen de voler formar un règim com el de Cuba o Veneçuela. Encara que per altra banda, dos ministres de Rajoy s’entrevisten amb Castro per a fer negocis. No m’estranyaria que els retragueren l’assumpte de l’or de Moscou. Ara tenen l’oportunitat.
La mateixa –o pareguda actitud– la té el PSOE, un partit que s’autodenomina d’esquerra i en els darrers 35 o 40 anys ha anat abandonant els punts més esquerrans fins a l’actualitat que, sota el meu punt de vista, no arriben ni a socialdemòcrates. Des que van renunciar al marxisme fins a trobar-se ben a gust a l’Europa de l’Otan i la Merkel, no pot resultar-nos gens estrany –i en bona hora– l’aparició d’un Podemos. Potser tinguen alguns dels mateixos defectes dels partits espanyolistes, però, almenys, als que encara creiem amb la utopia ens afalaga. El socialisme ha deixat un buit en la societat que IU no va saber o poder cobrir. Quan els politòlegs analitzen en perspectiva els fets i actituds de cadascú, a alguns hauran de penjar-los alguna etiqueta.
Per argumentar el que estic dient sembla que serà suficient fer menció del pacte que va fer Sanchez amb C’s desprès del 20 D. Va preferir tractar en un partit emergent de dreta, que els oferia 40 diputats, que en l’emergent Podemos –amb el mateix llenguatge del PSOE de final de la dècada dels setanta del segle passat– que en tenia disponibles 69 diputats. Fou aquell el pacte de la incoherència personificada que no conduïa enlloc, com així va ser. Un partit socialdemòcrata i lliure de poders fàctics mai no ho haguera fet. Molt havien de canviar les coses perquè el PSOE tinguera un futur òptim; sembla que té totes les bolletes per continuar davallant. Damunt, ha desautoritzat el pacte que vol fer-se al País Valencià per conformar un senat on el PP no tinguera majoria.
Ens esperen unes setmanes altament pedagògiques per a aquells que tinguen dubtes sobre la conveniència de formacions polítiques d’estructura exclusivament territorial. Podrem veure de prop la diferència que hi ha entre elegir diputats al Congrés de l’Estat, i la d’elegir-los per a les Corts Valencianes. Actualment el nostre País està en condicions de poder formar grup parlamentari al congres de l’estat com ho han fet els bascos o catalans durant tantes legislatures.
Cada elector haurà de definir-se el proper mes de juny i poder donar una lliçó als polítics. Primerament, anant a votar massivament demostrarem que exercim la responsabilitat que ens pertoca, i el nostre vot dipositat a les urnes portarà implícita la nostra exigència perquè els polítics assumisquen la responsabilitat que a ells es pertoca. En aquesta inusitada segona volta, els valencians ens juguem molt, si més no, l’estabilitat i consolidació de l’actual govern valencià.
