Memòria del Front Popular

Algú ha dit que la història és una escola d’aprenentatge, però em sembla que no sempre es té suficientment en compte les experiències viscudes. Em fa la impressió que actualment es repeteixen situacions idèntiques d’altres èpoques que podrien ser solament impressions meves i no tenen res a veure unes i altres. De qualsevol manera la situació política que estem passant em fa recordar casos concrets de la Segona República. A les eleccions d’abril de 1931 es va confirmar a les urnes el desprestigi de la monarquia Borbònica per la qual cosa el poble es va manifestar d’una manera inequívoca a favor de partits republicans. Potser els poders fàctics dels anys 30 no esperaven que el poble optara lliurement i democràticament per la República.

Una volta passat el període constituent, començaren a sorgir lleis amb una clara intenció moderada de transformar una societat més igualitària que anara equiparant-se als estats europeus de democràcia clàssica. Unes noves eleccions de 1933 convertiren la República moderada en conservadora, període conegut com el bienni negre, anul·lant i paralitzant moltes lleis que molestaven els sectors més privilegiats i conservadors com per exemple: les reformes agràries, militars, i d’ensenyament. A més, l’Església, tot i que havia tingut un tractament moderat, va recuperar els privilegis que sempre havia tingut i els nacionalismes perifèrics tornaren a ser reprimits.

Aleshores, la classe política d’esquerra, convençuda que calia ocupar llocs institucionals, va fer un ample pacte per enderrocar els que sempre havien gaudit del poder polític i uniren totes les forces en un Front Popular per concórrer a les eleccions de febrer de 1936. En aquest pacte se sumaren les formacions del PSOE, les de Izquierda Republicana d’Azaña i altres sigles menors que aconseguiren tots plegats més del 59 % de vots. La dreta fou derrotada amb poc més d’un 40 %. Cal dir que el Front Popular era molt plural i divers amb cinc partits importants seguits d’altres testimonials. Tota pedra va fer marge. Fou un gran triomf que la dreta no va saber o voler digerir posant-se immediatament en peu de guerra. Un dia després de les eleccions, he vist a l’AMHC, un document de la Guàrdia Civil dirigit a l’alcalde on diu que en la província d’Alacant s’havia declarat l’Estat de Guerra.

Dies després, el 21 de febrer, el Bolletí Provincial d’Alacant es publica un ban de la primera autoritat militar on es confirma l’Estat de Guerra en el qual ordena i mana a traves de 18 articles configura l’estat d’excepció. En un principi vaig pensar que podia tractar-se d’aturar l’eufòria dels guanyadors en les urnes i es volia únicament repel·lir i controlar els exaltats pel triomf. Però, continuant llegint els capítols del ban em vaig convèncer que l’estat de guerra era aplicat a les forces reaccionàries que de cap de manera havien acceptat el resultat de les urnes. Perquè, un probable atac a casernes militars, a línies fèrries, conduccions d’aigua o elèctriques, etc., que deia el ban, no ho solen fer els que guanyen eleccions. Així que, els òrgans institucionals republicans van decidir cautelarment declarar l’estat de guerra. Cal imaginar-se com estava la situació. Cal deduir i comparar el tarannà antidemocràtic dels reaccionaris conservadors i intolerants de tots els temps.
Donant una ullada al periòdic de l’època Crònica del 24/03/1936, he trobat una anècdota que vull transmetre perquè retrata aquell moment millor que les meves paraules. La primera sessió de les Cors Espanyols que es féu després del 16 de febrer, una sessió que es fa per formalitzar la Mesa de més edat pel congrés, va tindre lloc un incident que seria la mostra del que anava a ser la tercera legislatura de la República. Sempre havia sigut aquest un acte rutinari amb l’assistència d’un parell de dotzenes de diputats, però en aquesta ocasió els seients del Congrés estaven quasi totalment ocupats de diputats, i la majoria eren els electes del Front Popular. Això es notava, diu el cronista, per la indumentària. Us sona la cançoneta?

L’encarregat d’obrir la sessió era Ramon Carranza, el diputat de més edat, i en preguntar als diputats si els pareixia bé que a l’endemà s’iniciaren les sessions a les 4 de la vesprada; unànimement van contestar que sí. En anunciar l’orde del dia: “Elección de la Mesa Provisional”, va acabar dient: “Se levanta la sesión”. Tot seguit, la totalitat de diputats novells van demanar que fera un Viva la República!, a la qual cosa Carranza va respondre: “No me da la gana”. Immediatament la majoria de la Cambra posant-se en peus i puny en alt, començà a entonar l’Internacional. Aleshores Carranza va abandonar la sala deixant la majoria parlamentària cantant l’himne revolucionari.

Elegit Manuel Azaña president de la República, les institucions de l’Estat, que sempre havien estat en mans de les classes privilegiades, es posaren al servici del poble aprovant lleis de promoció de les classes més febles. És evident que els dies posteriors al triomf del Front Popular, lluny de poder festejar-ho els guanyadors per carrers i places, va ser enterbolit per l’Estat de Guerra a causa dels intolerants de sempre. Supose que el poble en aquell moment diria: els pobres no tenim ni dret a manifestar el nostre goig. Tanmateix, l’actitud més reaccionària dels poders fàctics amb tota la seua “esplendor” no es manifestaria del tot fins al proper mes de juliol; però això és una altra història.

No és ara el lloc ni moment per transcriure tot el que deia la premsa conservadora abans i desprès del 16 de febrer de 1936. El que no vulga recórrer a l’hemeroteca pot fer un cop d’ull als mitjans de comunicació actuals de centre i de dreta –visuals i escrits– per fer-se una idea d’allò. La dreta sembla ser que sempre és la mateixa, malgrat els 80 anys que han passat. Sempre han oferit i ofereixen al poble dues alternatives: o ells o el caos; i es queden tan tranquils, com si res. El pitjor és que sempre hi ha, en contra de tot sentit comú, gent que s’ho creu.

Tot i així les institucions republicanes del Front Popular sembla que van poder controlar de moment la situació i el 3 de març de 1936 quedava anul·lat l’Estat de Guerra i les autoritats civils reprenien el poder, tot i que encara quedaria l’Estat d’Alerta. La qual cosa ens evidencia que el sector conservador estava molt radicalitzat i, prescindint del camí democràtic que són les urnes, estava a l’aguait com una bèstia per saltar sobre la innocent i legítima República.

Tant de bo ens serviren aquestos fets històrics, tants a uns com a altres, fórem intel·ligents i no toparen/rem amb el mateix cudol.